David Aguilar, 'Hand Solo', premiat com a exemple de superació

El jove de 19 anys de Sant Julià de Lòria David Aguilar és tot un exemple de lluita després que des de ben petit hagi estat ideant una pròtesi feta de peces de LEGO. Aquest giny li ha servit per estudiar bioenginyeria a la Universitat Internacional de Catalunya (UIC) i, també, per rebre ahir el premi a la superació personal, de mans de la Fundació Jacqueline Pradère, a la gala solidària de la Federació Andor­rana d’Associacions de Persones amb Discapacitats (FAAD).

En David va créixer amb una malformació al seu braç dret i la seva mà va quedar reduïda a un petit monyó. Malgrat els problemes que això li podia suposar, ja no només en qüestió de mobilitat, sinó a l’hora de relacionar-se amb els altres, aquest noi tenia molt clar que no s’enfonsaria. Obsessionat amb les figures de LEGO, la seva joguina favorita, als nou anys, va construir la seva primera pròtesi. Però no va ser fins nou anys després (quan ja era major d’edat) quan el jove es va posar a treballar en una versió més seriosa del seu projecte: el model MK1: el primer braç complet amb articulació prènsil s’aguantava força bé i li permetia fer, fins i tot, flexions.

Aquest jove lauredià va trigar tan sols cinc dies a muntar el model MK1. Veient el gran èxit, es va plantejar fer un pas més i crear un model més avançat i així és com va néixer el model MK2. A través d’una bateria, aquesta pròtesi permet automatitzar moviments, fent certs processos, com agafar objectes senzills. I així viu avui els seus dies David Aguilar: amb un braç robòtic fet amb peces de LEGO que li permet recuperar la mobilitat perduda a la seva mà dreta.

Hand Solo’ que així és com es fa conèixer Aguilar en els seus vídeos de YouTube, va afirmar molt il·lusionat als instants previs de la gala que “el fet de rebre aquest premi servirà perquè hi hagi persones que, tinguin o no una discapacitat, m’agafin com a referència. I això em fa sentir com un superheroi”. De fet, Aguilar se sent una mica “com l’Iron Man, per les pròtesis que porto, que m’hi fan semblar”.

En un to més seriós, el jove premiat va insistir, tot agraint la feina de la FAAD, que, “en el fons, la discapacitat és al cap. No és física. Es diu limitació però el que tenim al cap, com per exemple, quan fa uns anys pensava que les pròtesis eren impossibles de fer. Aleshores, vaig seure, vaig fer-les i ja res em podia parar. Cal trencar amb l’estigma social que hi ha amb les persones amb discapacitat”. Ell el trenca cada dia per allà on passa.