El Palanca se'n va de Tor

Ell va ser un dels protagonistes d’una de les èpoques més fosques viscudes a la zona fronterera d’Andorra amb Catalunya. Concretament la que fa referència al poble de Tor, al municipi d’Alins. El món va començar a descobrir aquest petit nucli de població, situat al vell mig de les muntanyes, cap al 1977. En aquell temps es va voler fer una estació d’esquí que connectés Catalunya amb la de Pal-Arinsal. Però hi havia un problema: la propietat de la Muntanya de Tor.

Per entendre, però, on es comença a gestar aquesta situació, cal anar un segle endarrere, al 1896. Amb l’aprovació i l’entrada en vigor del codi civil, les tretze cases que vivien a Tor van decidir crear una societat d’allò més particular. Decidiren ser copropietaris de la muntanya a parts iguals, per tal de preservar-la com a gran espai natural i per l’explotació que ja se’n feia. Aquest contracte tenia alguna clàusula ben especial, com era que per tal de mantenir aquest títol de copropietat calia tenir casa oberta a Tor. Es volia d’aquesta manera evitar l’entrada de persones alienes al poble.

La pista d’esquí

Tor era un poble com qualsevol altre, amb les típiques tibantors que hi pot haver entre veïns però sense que mai la sang arribés al riu. Fins que els hereus dels qui havien dissenyat un sistema per protegir la seva terra, van decidir que aquest ecosistema tan particular creat implosionés per obtenir la propietat. Tot canvià quan Josep Montané i Francisco Sarroca, l’any 76 van arribar a un acord amb l’empresari aragonès establert a Andorra Rubén Castañer, per arrendar la muntanya i fer allí un complex d’esquí, aprofitant les 4.800 hectàrees que té Tor. Aquest projecte, que no tenia ni l’acord ni el consens de la resta dels copropietaris, va topar amb l’oposició frontal del Palanca, a qui un oncle li havia llegat els drets.

Aquest xoc va desembocar en les dues primeres morts violentes a Tor. van ser precisament dos treballadors del Palanca: Miguel Aguilar i Pedro Liñán van ser assassinats, segons va sentenciar el tribunal, per dos empleats de Castañer: Ramón i Rodrigo Miró, que van entrar a presó. La macropista va quedar aparcada per aquests fets, i s’inicià una llarga batalla legal per discutir la propietat de la muntanya, formant dos bàndols: el del Palanca, i el de Josep Montané, de Casa Sansa.

Els litigis es van allargar durant més de 15 anys, fins que el jutjat de Tremp el febrer de 1995 va donar la propietat en exclusiva a Sansa, en considerar que era l’únic que complia plenament les condicions establertes en el contracte de feia una centúria. Fou en aquest moment quan Montané va voler reemprendre de nou el projecte de les pistes d’esquí, però amb nous inversors, atès que Castañer s’havia arruïnat. Però, un cop més, una mort violenta va truncar l’empresa. El Sansa va ser trobat mort el juliol del mateix any, en un crim que no s’ha resolt.

D’ençà en endavant, el Palanca no es va cansar de lluitar i litigar per la propietat de la muntanya. En paraules de Carles Porta, una de les persones que millor va conèixer Riba, era “odiat per bastants i estimat per uns quants”. El periodista també va afirmar que amb la mort del cacic “no hi tornarà a haver violència a Tor”. Però per sobre de tot, va voler destacar que el Palanca “era un mite del Pirineu”.