El litigi pel Punt de Trobada segueix pel desnonament

La Batllia va decidir a principi del 2018 que s’havia de donar curs al desnonament del Punt de Trobada que demanava la propietat del terreny on s’aixeca. El contracte d’arrendament havia vençut el 31 de desembre del 2015 i els amos, la família Mallol, volien recuperar terreny i edifici i encetar una nova etapa després d’assolir un nou acord amb Pyrénées per explotar el centre comercial. Els que durant gairebé 30 anys han estat els responsables del negoci –i que van bastir l’edifici al seu dia–, la família Cachafeiro, rebutgen marxar. I ahir la sala civil del Tribunal Superior va ser escenari d’un nou capítol del plet judicial que enfronta les dues parts. Els magistrats hauran de decidir si confirmen la sentència de la Batllia i donen curs al desnonament o pel contrari l’aturen com demanen els llogaters. El plet a la jurisdicció civil s’ha reprès després que la justícia ordinària arxivés la querella que els Cachafeiro van interposar contra els Mallol i Pyrénées per presumpta estafa. Malgrat que el Tribunal Constitucional ha acceptat el recurs d’empara interposat pels demandants contra aquest arxivament, l’aute de l’Alt Tribunal no ha suspès la causa per desnonament. Així que el Superior decidirà.

Si una qüestió va deixar clara la vista són les diferències que han provocat aquesta pugna inacabable. Un dels principals arguments de la representació lletrada dels Cachafeiro és de forma. Esgrimeix que s’ha tractat el desnonament del Punt de Trobada com si es tractés del d’un habitatge o un local comercial qualsevol, sobre la base del procediment abreujat previst a la Llei d’arrendaments. Un procediment “ràpid i expeditiu”, i que limita terminis. Per exemplificar el que suposa va argumentar que si la justícia decideix que el negoci dels Cachafeiro ha d’abandonar l’immoble, ho hauran de fer en quinze dies.

Una situació complexa

Quinze dies, va afegir, per buidar l’edifici, liquidar l’estoc i acomiadar els treballadors (més de 400, va indicar). I “si no ho fan”, va afegir, la Batllia activarà el desnonament forçós. “Seria aberrant, va afirmar. “Un tema tan complex no es pot despatxar com un inquilí d’un pis o un local comercial de l’avinguda Meritxell”, va insistir. Però l’advocat també va entrar en el fons acusant els propietaris de mala fe i insistint a posar en dubte l’acord entre la propietat i Pyrénées, esgrimint que és irreal i que l’autèntic objectiu era fer-los fora. La diferència és notable només pel que fa al preu de l’arrendament: si ara els llogaters paguen 250.000 euros anuals, els nous arrendadors ho elevarien a 2,5 milions. Xifres inassumibles, va esgrimir el lletrat dels llogaters.

L’advocat de la família propietària, al seu torn, va defensar que l’acord està fonamentat en l’informe d’una consultora, sobre la base de la situació actual del mercat, i va acusar la part contrària d’haver engegat la maquinària judicial amb l’únic objectiu de dilatar el desnonament i que Pyrénées “se’n cansi”. De fet, va ironitzar sobre la qüestió del procediment abreujat. Va defensar que no deixa la part contrària en indefensió, però a més recordant que ja fa quatre anys que els llogaters haurien d’haver deixat l’immoble. Els propietaris argumenten, a més, que la primera opció era mantenir el Punt de Trobada i la societat explotadora actual. El contracte d’arrendament preveia que dos anys abans de la finalització les dues parts començarien a abordar la negociació per prorrogar-lo. L’advocat va assegurar que malgrat que els proactius haurien d’haver estat els llogaters, va ser la propietat la que va fer el primer pas, ja que el temps passava. I també els va acusar de no haver fet mai una oferta. Diferències irreconci­liables.

UN CAMP DE TABAC ESTRATÈGIC

La vista també va servir per fer una mirada enrere, a la dècada dels vuitanta, quan tres empresaris van llogar a Bonaventura Mallol un terreny estratègic a tocar de la frontera (i on llavors només es plantava tabac) per aixecar un establiment comercial que va acabar tenint 60.000 metres quadrats dividits en 8 plantes i va costar 5.000 milions de pessetes. La condició és que transcorreguts els 25 anys del lloguer pactat els propietaris recuperarien terreny i edifici. Es considerava que la despesa inicial ja estaria amortitzada. Però arribat el termini la qüestió s’ha complicat molt.