El paradís a la terra

Ara sí que sí. Dia -15: això vol dir que avui comença l’esperadíssima campanya electoral (aplaudiu més fort, siusplau, que no us sento!) i, encara més important, que ahir es va acabar la precampanya. (Espereu, que em poso en mode tertulià totòleg: Com si no ens passéssim la vida en precampanya!) Molt bé, tot molt bé, però posem-nos seriosos. Amb la vocació de servei públic que caracteritza aquest bestiari, que busca explicar a uns extraterrestres que aterressin al Casamanya els diferents actes del nostre cicle electoral, avui se’ns gira feina: ens toca explicar-los què carai és una precampanya. Estimat extraterrestre, les precampanyes tenen molt mala fama, però, entre tu i jo, tant de bo sempre fos precampanya. Se’m fa difícil imaginar un moment millor en la vida d’un ciutadà que les diferents precampanyes que haurà acumulat a la seva vida. D’entrada, perquè fomenten, i de quina manera, la vida social. De cop i volta, tot de persones que s’han passat quatre anys -o tota una vida- ignorant-te, et saluden de manera efusiva pel carrer, et demanen pels teus, et pregunten què tal tot. És l’esperit nadalenc aplicat a la política. I al món virtual, tres quarts parts dels mateix. D’entrada, perquè hi ha més gent a les xarxes amb qui interactuar: per precampanya, no només es creen perfil tots aquells candidats que no en tenien sinó que reviscolen, com si fossin zombis digitals, tots aquells que ja en tenen un però que només el fan servir... bingo!, en època electoral. I després, perquè tots ells són la mar d’agraïts, i tots et segueixen, i tots et posen like: vaja, el paradís influencer... En segon lloc, les precampanyes molen perquè són com un matí de Reis: tot són regals. Si ets d’Encamp, un Rosaleda nou de trinca. Si ets d’Escaldes, una piscina nova i algun aparcament. Si ets de la capital: una plaça nova... o, mira: dues places! I això per no parlar dels vals de bescanvi, que si el regal no arriba a temps, t’anunciem un projecte per aquí, un futur estalvi per allà... I, per acabar, no oblidem el rol de les precampanyes com a motor econòmic. Per als ciutadans, que ens estalviem un dineral en tiquets de zona blava, i per al sector de la restauració, que s’omple de sopars d’amics que fan porres i de candidats que després de decidir que anirien junts en una llista, queden compulsivament per sopar per decidir què carai hi posen al programa. Coherent? No. Però somrieu, que ja s’ha acabat. La precampanya ha mort. Visca la campanya!