Conrad Blanch
“Amb Grandvalira creàvem un producte imbatible”
Blanch va liderar la primera expedició catalana a coronar l’everest el 1985, va ser gestor de soldeu-el tarterdes del 1993 i part fonamental de la creació de la marca, salvada després d’una greu crisi
Alpinista de vocació, enginyer químic de professió. Conrad Blanch és una de les figures més importants de l’alpinisme català i ha estat peça fonamental del creixement de Soldeu-El Tarter i Grandvalira. Conseller delegat de l’entitat des de la seva fundació, fa un pas al costat i, tot i que no es quedarà quiet, espera poder descansar una mica més amb la família.
Va dirigir Soldeu-El Tarter des del 1993 fins a la constitució de Grandvalira.
Com va ser la seva arribada al país?
Jo estava als Estats Units quan l’empresa de contractació d’executius em va contactar. Recordo la trucada, em van parlar que Ensisa començava una nova etapa i que buscaven un nou gestor professional. En aquell moment em van oferir aquella possibilitat, em van entrevistar i vaig acceptar. De fet, és divertit perquè sempre he tingut un vincle molt fort amb Andorra. Els meus pares es van casar a Meritxell.
Com recorda els seus primers dies?
Els recordo molt intensos. Tinc una anècdota molt divertida i és que al començament, la gent em mirava estranyada perquè no entenien com una persona que era molt de muntanya, però no sabia gaire cosa d’esquí, podia ser el gestor d’una pista. Recordo com esquiava els primers dies i els monitors, des dels telecadires em miraven pensant que feia un senyor com jo, aquí. Després vaig buscar un monitor perquè em donés classes [riu].
Com es va trobar la pista i cap a on la va enfocar?
Em vaig trobar una molt bona pista d’esquí, però que s’encarava molt als aspectes tècnics i deixava els clients en un segon pla. Tenia molt clar que la pista havia d’enfocar-se en la innovació i en l’experiència per als clients així que vam començar a tirar cap a una línia innovadora, vam reunir un equip molt competent i vam créixer fins que el 2003 ens vam unir amb Saetde. És curiós perquè la primera pregunta que em van fer a la primera roda de premsa el 1993 va ser sobre la unió amb el Pas de la Casa i Grau Roig, o sigui que Grandvalira era una cosa que havia de passar tard o d’hora.
Com va ser fundar Grandvalira?
Va ser un moviment natural, creàvem un producte imbatible. Era un win-win en aquella època. Ho vam estar negociant amb la família Viladomat i es va acabar materialitzant. El protagonisme del Pas era molt gran i Soldeu estava en segon pla. Després d’invertir-hi molt, vam aconseguir posar-nos al mateix nivell que el Pas i això va facilitar molt l’acord.
Molts anys d’èxit que gairebé acaben per una picabaralla entre Ensisa i Saetde.
Sí. El model de Grandvalira és un model original, tenim un forfet conjunt, però sempre hi ha hagut competència perquè els ingressos es reparteixen en funció del temps que dedica l’esquiador a cada pista. Va arribar un punt que Saetde, arran de la construcció de la plataforma a Soldeu, va plantejar que hi havia una sèrie d’avantatges que tenia Ensisa i això va ser el detonant que es plantegés la continuïtat de Grandvalira. Al final vam arribar a un acord renegociant el percentatge d’ingressos.
Es va patir realment per la separació?
Sí. Va ser la situació més límit de Grandvalira. L’acord es va tancar a pocs dies de l’inici de temporada. Van ser moments de molta angoixa, Saetde va dir en diverses ocasions que les relacions estaven trencades, s’havia estudiat l’afectació d’aquest trencament i les dues empreses estaven, fins i tot, preparant-se per a una nova etapa per separat. No va ser fàcil, però vam valorar que tindríem més futur en conjunt i tot va acabar bé.
Haver perdut la marca Grandvalira hauria afavorit Vallnord?
Vallnord n’hauria sortit afavorit, però sobretot hauríem perdut amb les pistes internacionals. Podíem perdre mercats que havíem aconseguit en aquells anys de feina com el mercat nòrdic o el de l’Europa de l’Est.
Quin valor afegit pot donar Andorra respecte els competidors europeus?
Andorra té uns complements magnífics. La seguretat, el clima, els hotels, les places... Tot això ens dona un valor i un nom internacional que ens diferencia de la nostra competència, els Alps.
Pel que fa a la Copa del món d’esquí d’aquest març, Andorra va rebre moltes felicitacions. Quina va ser la clau?
La clau perquè tot sortís bé va ser la professionalitat, la preparació, l’experiència i les condicions meteorològiques adequades. Les federacions, els patrocinadors, els voluntaris, és tot un procés que va sumar i va fer que tot anés bé. El feedback va ser molt bo i sobretot hem guanyat en credibilitat, vam demostrar que vam poder organitzar tot una Copa del món.
Quines coses milloraria per a les finals del 2023?
Si hem de fer un pas endavant en algun aspecte respecte la copa d’aquest any seria l’espai del village, no va funcionar com ens hauria agradat. Vam anar molt justos de temps i creiem que la gestió de graderies també es podria haver millorat, ens va faltar personal per gestionar l’ingrés de la gent. També milloraria alguns punts de servei de la pista com els lavabos i la restauració. Tot i això, crec que es va fer una molt bona feina.
Deixa la gestió de les pistes d’esquí després de 26 anys. I ara, què?
[Riu] Ara toca descansar una mica. Necessito temps amb la meva família. Aquesta setmana marxo de viatge, a desconnectar.