La política i l'Aconcagua

Ja començava a pentinar cabells blancs Francesc Camp (Andorra la Vella, 1967) que es va decidir a provar amb l’escalada per primer cop i de seguida, l’any passat, es va enfilar a l’Aconcagua. “Un record magnífic” i la pujada d’autoestima d’haver fet el cim, cosa “que no és tan evident”. Posats a buscar paral·lelismes, sembla certament similar amb el que està sent el seu recorregut per la política: el dia que va rebre la trucada de Jordi Cinca per integrar-se al Govern de Toni Martí era un professional que havia dedicat tota la vida al màrqueting, amb el nas enterrat en els números, més aviat desinteressat per la política. Vuit anys i dues legislatures després la gent propera li fa notar en sentir algunes diatribes que “m’estic tornant molt polític: t’hi porta l’entorn, la primera línia”. I aquí està, encapçalant llista. “Et vas engrescant, et vas engrescant i mira.” Ho diu en parlar de la muntanya, però apliquem-ho a la cosa pública. A Canillo, l’exministre és l’Agustí. Cosa molt assumida al poble però que als despatxos de Govern algun cop ha estat font de confusió per a recepcionistes i secretàries, quan algú trucava preguntant pel tal Agustí. És que a casa tots havien portat aquest nom –el pare, l’avi, el besavi– i va ser amb ell que es va trencar la tradició. Per què? “No ho sé; mai no ho he demanat”. Camp, fill únic, va perdre el pare bastant aviat. “El vaig veure malalt des que era ben jove, és una cosa que et marca la vida, t’ensenya ràpid que t’enfrontaràs a coses complicades.” Per sort, la mare –de cal Janetó– és avui una nonagenària que ha enfrontat la vida amb fortalesa. No tenir germans, assegura, mai no l’hi ha pesat: es podia passar el dia al carrer, envoltat de la colla, i a casa sovint hi havia una munió de gent, entre oncles i cosins. Els pares van tornar a instal·lar-se a Canillo després de viure a Besièrs, cap a on van marxar just després de casar-se, als anys quaranta, i on van regentar un comerç d’alimentació durant una dècada. Quan Andorra començava a enlairar-se econòmicament, van fer el camí de tornada i “en certa manera, van evolucionar com el mateix país”. Ell va acabar treballant en banca i la mare es va quedar a casa. La francofília es va expressar en l’educació del fill: va passar per les aules del Lycée i després es va encaminar a Tolosa, per cursar Ciències Econòmiques, carrera que completaria a Barcelona i Madrid. Des de ben petit va sentir feblesa pels números. “I segueixo: a Govern sempre apareixia amb el meu Power Point i es cansaven d’escoltar-me.” Malgrat això, va ser aquest perfil professional de l’home dedicat al màrqueting i les estadístiques el que va propiciar que el fitxessin. Acabada la carrera, aquell jove tímid –“sí que ho era, molt, de jove; amb els anys es va millorant però sempre ho arrossegues”– va trobar a Barcelona la primera feina, en una consultora. Potser s’hagués quedat a la gran ciutat si no fos que ja tenia xicota a Andorra. Durant dues dècades –primer al sector bancari i després en empresa pròpia– es va dedicar al màrqueting i els estudis de mercat. Del que és la res pública va fer un primer tast entre el 1995 i el 1997, com a conseller del comú. Encara que a casa no ho veien amb uns ulls gaire favorables. Millor no t’hi dediquis, li aconsellaven, quan algú s’hi atansava per proposar-li d’anar en alguna llista. Després d’un llarg parèntesi dedicat a l’empresa i la família, va acceptar aquella proposta d’integrar-se en l’equip que conformava Martí. “A vegades estàs més engrescat o més predisposat”. I ara? Perquè molts haguessin apostat que es tornaria a col·locar de perfil. “Han passat sis mesos, que és temps suficient per fer-hi una reflexió. S’hi sumen il·lusió i la pressió de l’entorn”, reconeix. “I al final vols deixar petjada aplicant la teva manera de fer les coses. Si soc més polític ara? Inevitablement, i mai abans no m’havia trobat en posició de líder.”