La visió pràctica, l'home de poble

Són coses que amb el temps i l’experiència s’assumeixen però així, d’entrada, una entrevista personal és una proposta que preocupa el candidat més o menys neòfit. “Jo sóc un home del car­rer, no tinc una vida per explicar ni cap secret, tothom al poble em coneix, saben que vaig perdre el pare de jove i que vaig treballar per tirar la casa endavant, poc més”, s’excusa. Albert Torres Babot (Canillo, 1956) procedeix de casa Ponet, d’una família que va baixar del veïnat del Forn per establir-se al poble de Canillo, en una casa que els avantpassats van poder comprar ara fa dos segles. Com altres canillencs, Matilde Babot Casal, la mare de l’avui candidat –una nonagenària que viu amb total independència a casa seva i manté els records ben vius–, es va veure obligada a iniciar el camí de l’emigració cap a França per estar-s’hi durant nou anys. Era el Canillo de la vida dura, on el seu pare havia portat els cor­reus espanyols: sortia de Canillo cada dia per fer la ruta cap a Soldeu, Ransol i els Plans. A peu i “evidentment sense sabates de Goretex”, explica el net. A l’estiu, en bicicleta. Una ocupació de la qual després es faria càr­rec la següent generació, ara sí, amb les comoditats d’un cotxe. Entre ambdós van distribuir el correu per Canillo al llarg de 52 anys, des de la dècada dels vint als vuitanta. Amb totes les vicissituds històriques que s’hi van succeir. Començant per aquells anys de la Guer­ra Civil a Espanya quan va treballar dos anys sense cobrar. En acabar el conflicte va rebre tots els diners de cop. “Imagineu-vos el que va ser, perquè la casa pairal vivia del ramat que tenia a França, de les vaques i de l’agricultura, de la casa de pagès”. Així que el metàl·lic va permetre comprar terra, fer créixer la casa. Cert que el temps sempre fa un bolc a les coses i avui l’explotació queda enrere, a excepció del tabac, que Torres Babot segueix conreant. “I la cort i l’era les mantinc tal com eren fa cent anys. Fins i tot conservo totes, totes, totes les eines. No sé què en faran els fills, però jo com m’ho he trobat ho deixaré”. La seva vida va discórrer per altres viaranys: després d’una escolarització que va iniciar al col·legi francès i va continuar a la Seu, va saltar a Barcelona per estudiar Ciències Econòmiques. No va acabar –“no sé per què, les coses van com van”– però sí que va dedicar la vida laboral als números: va ser empleat del sector bancari –que és on va conèixer la seva dona, la Dolors, traspassada fa uns anys–, durant quatre dècades fins que fa no gaire li van oferir prejubilar-se amb el seixanta per cent del salari. Home pràctic, va fer comptes i s’hi va acollir. No sols a la banca es va dedicar: prèviament havia passat per l’immobiliari i un temps va tenir un comerç d’alimentació. Torres Babot va fer un pas a la política el 1988. Es va presentar en una llista –“una agrupació de persones, de cap partit, amb llistes obertes”–. A l’època, recorda, estava plenament vigent el sistema de veïnat, on cada veïnat havia de tenir un conseller al comú; al seu, amb poques cases, pràcticament s’hi va veure obligat. “Era una mena de servei militar, en una època on el que dominava era l’objectivitat i el sentit comú.” Després d’un lustre aproximadament, va decidir fer un pas al costat com es diu ara i centrar-se en la família i la feina. “Tot i que desvinculat de la política activa, sempre l’he seguit”, puntualitza. Més endavant, a mitjans dels noranta, va tornar a formar part d’una candidatura alternativa. “Ara torno a ser-hi, disposat a posar el meu granet de sorra”. Ara, promet, amb experiència, coneixements i temps per dedicar-hi. I quan descansa, busquem-lo caçant bolets, fent feines agrícoles –“per mantenir la tradició”– o, en tot cas, quan es vol perdre, estarà en els immensos horitzons del Canadà, país pel qual ha transitat en més d’una ocasió.