La política, “una qüestió de seny”

Ha dit Josep Àngel Mortés (Ordino, 1963) en alguna ocasió que la política que es fa a Andorra és, per a ell, més una qüestió de seny que d’ideologia. En el seu cas, és també assumpte que circula en paral·lel amb una amistat, es podria dir. Poques ternes hi deu haver de més sòlides que aquesta que completa amb Ventura Espot i Joan Gabriel. “Jo crec que vam començar a ser amics que ni caminàvem.” Així que quan l’avui candidat a repetir com a cònsol major es va estrenar fa quatre anys, molts dels temes que li aterrarien sobre la taula jase’ls coneixia de memòria, dels cafès que cada tarda pren quasi religiosament amb Espot, a qui rellevava en el càrrec. “És clar que les coses no les veus ni les enfrontes igual quan te les expliquen que quan les veus des de fora”, puntualitza. Ara, el ritual i l’intercanvi d’informacions es manté, només que òbviament els rols han canviat de mans. Cap consell rebut? “Cap de concret i molts de continuats sobre temes del dia a dia”. Així que a Mortés, fill de cal Jep de Tor–una casa comprada el 1930 pel padrí, que venia de cal Tor d’Ansalonga–, l’ofici i pràctica de la política no li baixa per l’arbre genealògic sinó que li van inocular els camarades en llargues tardes de conversa. No és que a casa fossin apolítics, sinó que no era un d’aquests clans acostumats històricament a tallar el bacallà. El primer cop que va posar el peu en la cosa pública va ser a l’oficina de turisme de la parròquia –l’Ofici de Turisme que es deia en aquell moment– i ja des d’aleshores va anar participant en reunions, en trobades de caràcter polític, en converses. “Això va desfermar tota la resta”. I tota la resta és que el 1993 es presentés al Consell General en la candidatura territorial de Coalició Nacional Andorrana (CNA), amb Simó Duró. Com a conseller novell, i relativament jove, li va tocar encarar un dels moments més complicats del parlamentarisme andorrà: la dimissió d’Òscar Ribas. “Aleshores portava dos anys al Consell i, és clar, et falta encara experiència política, encara que en sis mesos ja comences a estar curtit”. Però igualment era un bagatge minso per afrontar un tema tan complex com la dimissió d’un cap de Govern, “així que no va ser fàcil”. Especialment, recorda, perquè no eren majoria i amb només tretze consellers van haver de trobar la manera d’aconseguir que es nomenés un cap de Govern. No obstant, reflexiona, “tot això forma part del joc polític: amb moltes reunions, moltes converses, fins a arribar a trobar la persona”. Passada aquesta prova de foc, a Mortés encara li quedava trajectòria parlamentària: s’hi va estar 11 anys en total i va ser secretari de Sindicatura i subsíndic general. Uns anys plens de feina durant els quals es va dibuixar bona part de l’entrellat actual. Com a cònsol, la decisió de tornar-se a presentar ve sobre la marxa. “Això no ho planifiques, perquè, quan entres, l’objectiu és un mandat de quatre anys. Cert que intentar repetir és cosa que “no em va costar gaire de decidir”. En el terreny privat, Mortés es va estrenar de jove en els negocis. El primer, un pub nocturn, el Xaloc –punt de trobada per a una generació–, que va muntar a l’antiga cort de casa i, ho ha explicat en més d’una ocasió, demanant un préstec d’un milió de pessetes a un banc. La nit, considera, dona un punt d’observació excel·lent sobre el comportament humà. No només continua d’adult amb els amics de sempre, també comparteixen aficions, una de les quals, la de putinejar les motos, a banda de sortir a la carretera així que poden. I si no corre sobre dues rodes –el ciclisme és un dels esports que practica amb freqüència–, doncs ho fa sobre dues cames. A ser possible, muntanya amunt i muntanya avall. Ultratrail inclosa. Glups!