“Som de pa amb tomàquet”

Jo sé el que és la matança del porc”, agafar-lo per la cua mentre el degollen d’un tall encertat per evitar que es perdi la rica sang que abans servia d’aliment. Assaboreix el Londres cosmopolita i no s’ha perdut la més recent estrena del cinema de masses, Joker. Joan Travesset (Sant Julià de Lòria, 1955) podia haver estat jugador de futbol professional –“era bastant bo”, assegura de quan feia rodar la pilota, a Prada de Conflent o quan va ser capità de la primera selecció andorrana, pels volts dels setanta i van jugar contra el Barça–, però va optar per moure’s pel terreny de la comunicació, amb empresa pròpia. Potser perquè és un contador d’històries impenitent. O, com ell diu, “soc molt xerraire”. Desordenadament, de manera que costa seguir la pista del que explica, va desgranant una trajectòria vital que s’arrela a Llumeneres i la Vansa –“les fronteres només són polítiques, no naturals”–, d’on arriben els pares. “Som de pa amb tomàquet, de sobreviure amb les verdures; d’aquí venim i no ho hem d’oblidar.” La mare, de casa de pagès, va fer de perruquera (una d’aquelles perruqueries que solien tenir a casa), i el pare, orfe molt jovenet, es va espavilar venent assegurances, que és al que es va dedicar a la vida. Com posteriorment el fill i avui candidat, durant un temps si més no, fins que el 1985 va posar en marxa una empresa pròpia, de publicitat i comunicació, la que continua donant-li el menjar. Travesset i la germana van iniciar la formació a l’escola francesa, que estava inicialment a l’antiga casa comuna, i quan ell tenia deu anys es van inaugurar les noves escoles, fetes pel Consell a cada parròquia. Era un mar­rec que ja desplegava activitat: anava a buscar cargols i bolets, cantava en algun festival i feia teatre, feia d’escolanet (el mossèn els pagava uns calerons per ajudar a la missa) i jugava a futbol. Com dèiem, més enllà de xutar la típica pilota pel carrer, va fer una petita carrera, al Futbol Club Andorra i a l’equip d’Organyà. Segueix sent culer irredempt. “Explico aquestes coses i la gent em veurà molt vell”, s’atura per reflexionar. “Però no tant d’esperit.” “Als catorze anys vaig guanyar les primeres eleccions”, aprofita per colar un gol per l’esquadra: el van escollir delegat de classe. Que és un pas que presagiava l’activitat posterior. Seria conseller general entre els anys 1993 i 1997 i vicepresident de la comissió d’Educació, així com president de la de Sanitat i Medi Ambient. Més endavant treballaria per la consolidació de l’Escola andorrana i prèviament, del 1980 al 1985, va donar classes de formació andorrana als infants de la par­ròquia, a través de l’assessoria pedagògica engegada pel Consell. “La canalla em deia el Joan de català, tinc un títol nobiliari.” També seguiria durant aquest temps involucrat en l’activisme cultural: va formar part del grup de fundadors de la Unió Cultural Laurèdia, va estar als inicis de la setmana de Canòlich i de la represa del Carnaval després de vint anys absent a la parròquia: s’havia deixat d’organitzar perquè als seixanta havia mort un infant a la rua. El primer pas actiu en política en realitat el va fer als vuitanta, quan va participar en la fundació del Grup de Joves Lauredians. “Perquè a Sant Julià la política es reduïa a la pugna entre dues famílies i els joves vam voler penetrar en l’administració de la parròquia, però també del país.” Van començar a defensar, explica, que es promogués una Constitució “i que comencéssim a ser reconeguts arreu del món no com a vassalls sinó com a ciutadans”. El grup va evolucionar i alguns, els que miraven més cap al centreesquerra, com ell, van estar als primers passos del Partit Socialdemòcrata. En va ser durant quatre anys, del 2001 al 2005, secretari d’organització. Finalment es va començar a mirar els braus des de la barrera. “Vaig decidir deixar la primera fila perquè penso que totes les files són importants i, la veritat, no tinc cap obsessió pel càrrec.” Ara hi torna. “Perquè m’hi han empès.” Els fills són prou grans per espavilar-se lluny de casa –“vull que se sentin ciutadans del món”– i la família no només ja no li exigeix tant de temps, sinó que li dona suport. “Però em poso en primera línia entre cometes. Crec en el treball individual però sense equip no va enlloc.” Sobretot vol amarar-se de saba nova: ”Crec en la bona comunicació entre generacions.”