Sota el pes de la història

És el candidat a cònsol més jove de la contesa, però a Cerni Cairat (Sant Julià de Lòria, 1993) l’acompanya el pes de la història. “És clar que a casa sempre hem tingut molt present la figura del besavi”, l’emblemàtic síndic Francesc Cairat, que va ocupar el càrrec 24 anys, del 1937 al 1961, en moments tan complexos com les guerres als països veïns. “És una referència precisament pel seu tarannà dialogant en una època tan complicada per a la supervivència del país.” És la manera de fer que li serveix de model, afirma. El candidat és fruit d’una barreja identitària: la laurediana se suma a la francesa, nacionalitat de la mare, la Georgette, una dona que va recalar al país procedent de la Bretanya a principi dels setanta. La família és gent de la pagesia que continua tenint explotació al poblet, Melesse, on Cerni Cairat ha conreat des de la infantesa “aquest sentiment de contacte amb la terra, de pertinença”, en tants estius passats a la granja, amb els avis francesos. “Finalment, soc una barreja, soc el resultat de totes aquestes experiències i dels orígens; cap de les dues coses no té més o menys importància.” Va iniciar l’escolarització a Sant Julià, per passar cap a Santa Coloma per fer-hi el batxillerat. Després va marxar a estudiar Administració i Direcció d’Empreses a Lleida, uns estudis que va compaginar amb la feina com a entrenador d’esquí de fons els cap de setmana, a la Rabassa. Era la continuació de la trajectòria esportiva que va dur a terme durant l’adolescència –“curteta, però de molt bon record, intensa”–. Continua arrelat a l’esquí de fons, a la muntanya en general, una afició que li van inculcar els pares. “I va coincidir que l’estació de la Rabassa es va començar a desenvolupar quan jo era molt petitó, així que hi estic vinculat des de sempre.” Que estudiés Administració d’Empreses té a veure, evidentment, amb l’interès de mantenir-se al negoci familiar. “És un negoci històric, aquí, a Sant Julià, i a Andorra, i com que m’he criat a l’oficina, al magatzem, en tinc molts records.” El de l’olor del cafè acabat de torrar, sobretot. “És evident que pesa desenvolupar una activitat econòmica, subsistir i donar feina aquí, al poble; però per a mi, personalment, és també una qüestió d’identitat.” L’empresa la va fundar el padrí, Manuel Cairat, a principi dels quaranta. Per aquestes raons, apunta, mai no se li va passar pel cap de no tornar al país un cop acabats els estudis: “Sempre ho he tingut clar, que faria aquí la vida, i a banda, mantenia un lligam laboral amb el club d’esquí.” Ara s’ha decidit a fer aquesta mena de salt al buit i encapçalar la llista de Desperta Laurèdia. “No en diria salt al buit. La intenció inicial era fer-ho des de la barrera”, argumenta. Però es va aplegar una sèrie de gent amb els mateixos neguits i tot i que “no estava previst” que fes un pas endavant tan decidit, fent-lo “hem aconseguit que la gent s’hi senti identificada, com hem vist en les aparicions públiques que hem fet”. Ha estat una decisió “valenta i decidida, no inconscient, sinó mesurada, perquè fa respecte”, reconeix. La competició no li és aliena, després d’haver-la tastat en l’esquí de fons. Va ser una oportunitat de conèixer llocs molt diversos, especialment cap als Alps francesos i italians o l’Europa central. Era dur estar lluny de casa? “No, no suposava cap esforç gaire gran perquè l’esquí era la meva passió i perquè estava envoltat d’amics en tot moment.” Després, com a entrenador, va continuar trepitjant els llocs de muntanya més diversos. “El que he vist clarament és que, malgrat les distàncies, tots tenen cert tarannà comú.” També en l’esport havia estat protagonista d’un salt al buit: la seva va ser la primera generació que començava a competir en l’especialitat. “Ens faltava rodatge i algunes coses eren complicades, però van ser uns bons inicis, vam donar un impuls, i crec que ara tenim un planter molt bo i corredors d’alt nivell.”