Amb una idea clara del color

La primera interacció de Jordi Rubia (Escaldes-Engordany, 1967) amb la política té nom propi: Dot Martí, pare de l’excap de Govern. Venia per casa a cobrar el lloguer del pis i sempre trobava el temps per fer-la petar una estoneta amb els grans. Ell se’ls escoltava. A banda, hi afegeix, era un home per qui sentia admiració, “dels que anaven a l’hospital a ajudar quan podien, una cosa que em va quedar marcada”.

El candidat de terceravia és fill d’una parella d’andalusos vinguts de Granada, de l’Alpujarra. L’Antonio va recalar a Catalunya als cinquanta per treballar a la presa d’Oliana i als seixanta va baixar a buscar la família –són vuit germans, avui tots casats i amb fills i formant un gran clan– per portar-los cap al Principat, on el pare va treballar al sector de la construcció.

Rubia va iniciar l’escolarització amb les monges d’Escaldes per passar després a les aules de l’escola espanyola. “Però en acabar l’EGB ja volia deixar d’estudiar, ja havia tastat el que era treballar i era el que volia.” Amb vuit anys ja dedicava els caps de setmana a col·locar les compres dels clients en bosses, al Monsa. El primer sou, vuit-centes pessetes que li permetien anar al cine sense haver de demanar res als pares. “Ni volia estar tot el dia a casa quan tenia festa ni volia estar al carrer fent malifetes.”

Però l’inici real de la vida laboral va ser com a electricista, a Andoelectrònica. Ja li interessava, això de veure com funcionen les coses mogudes per l’energia: a l’escola els treballs manuals sempre s’encaminaven per aquesta via, “allò havia de caminar sol, era la meva obsessió”. Nou anys i un altre a la Casa del Formatge com a repartidor. Més tard, al servei de manteniment de les pistes d’Arcalís, un any després que s’inauguressin. “Em va agradar molt, ho vivies com si la colla fos una família.” I després d’un parell de temporades va fer tot un canvi de registre per entrar a Viamoda. “Busques una seguretat, un bon salari, no? Com tothom.” De repartidor va passar a fer-se càrrec del magatzem. “Ventura Riberaygua va ser un dels millors caps que he tingut, per la confiança que diposita en l’empleat.”

Nou anys més tard va passar un edicte per accedir al servei de manteniment del Consell Superior de la Justícia. A l’agost farà vint-i-cinc anys que hi és. “Em podria jubilar, però no soc d’estar a casa.”

Ja hem parlat de la influència primerenca del Martí sènior, però la primera activitat pràctica de Rubia en els afers públics va ser, com en d’altres escaldencs, a la Unió Pro-Turisme, on va entrar el 1988 com a col·laborador. El 1991 va entrar a la junta i durant 22 anys va ocupar diferents càrrecs, entre els quals la presidència i la vicepresidència. “Sempre he tingut aquest vessant d’implicar-me”, afirma. Va ser el responsable de la festa major durant molt temps –“vaig entrar criticant-la i Jordi Tudó, que era el president, em va posar a organitzar-la”– i en recordar aquells anys li surten les arrels: si hagués de recordar un dels concerts, se li va quedar gravat el d’Azúcar Moreno. O El Consorcio.

De l’activisme social i cultural va passar a la política pura i dura enrolant-se al Partit Liberal “quan governàvem”. En va ser secretari des de principi del 2000 fins al 2004. Anys de treballar des de la segona fila, fent el porta a porta amb els candidats, “fent d’orelles”, és a dir, escoltant la gent. “Un intermediari, proper a la gent.”

Finalment, el 2015 el van assenyalar per formar part d’una llista i va anar a la territorial per la parròquia. “O hi anàvem o hi anàvem: no teníem candidats, era complicat.” I en produir-se la desbandada al partit i els trencaments, es va adherir a la candidatura encapçalada per Marc Magallón. “Quan vull canviar de roba me la canvio jo, no me la fan canviar. I tinc una idea molt clara del color.” Ara, la primera línia absoluta: “Amb ganes.”