Per les escoles de la vida

Ara que estem en campanya és el moment que els polítics ens escoltin.” Això s’ho deia Rosa Gili el 2005, abans de pensar que un dia seria consellera general i candidata a cònsol i que, per aconseguir-ho, hauria de posar-se també ella en campanya. Aleshores, però, era una docent de l’Escola francesa en lluita per aconseguir millores, amb companys i pares d’alumnes.

Gili va néixer a la parròquia que avui pretén dirigir el 1972. La família havia arribat de no gaire lluny, Ponts, però després de fer un dolorós periple per França. L’avi, que havia estat secretari d’un ajuntament d’Esquerra Republicana, va posar rumb a França, on es va instal·lar amb la dona i el fill, a Moissac. Col·laborador de la Resistència, el van apressar i enviar a fer treballs forçats per als alemanys al mur de l’Atlàntic, encara que els coneixements que tenia de medicina li van ablanir una mica la vida en la infermeria. De nou en llibertat, la família desitjava exiliar-se a Mèxic: tot estava endreçat i a punt, però la seva dona va caure malalta i els plans es van anar en orris. Andorra els va semblar un punt d’arribada més realista.

Al Principat, els avis i pare de l’avui candidata van iniciar una nova etapa, el 1947. Gili va créixer a l’avinguda Carlemany, on els pares tenien un comerç –Duralex, de rigor a l’època–, en aquells temps que de temps lliure i vacances n’hi havia poc. “Formo part d’aquella generació que com a fills de no andorrans havíem de renovar el passaport cada any.” I que als 18 anys li demanessin una carta de motivació, a ella que no coneixia cap altra realitat ni sentia cap altra identitat, li va doldre. “Sembla que no era d’enlloc, amb els pares desarrelats.” Són emocions i reflexions que li van deixar empremta i que sovint estan al rerefons de la seva activitat política, explica. Que els avis haguessin passat per França va influir en el fet que la seva educació també es decantés cap a aquest sistema. A l’hora de decidir-se de cara al futur va optar per les ciències –es va titular a a la facultat de Química a Tolosa; tot i que més tard faria Dret a la UOC–. Però en tornar a Andorra va comprovar que tenia poques opcions de feina i va tornar els ulls cap a l’educació.

Als estius ja havia treballat amb nens, així que va aconseguir enrolar-se en el sistema educatiu francès, començant per “una bona escola de la vida, tot i la duresa de la feina”, un centre amb adolescents problemàtics a Perpinyà. Després s’implicaria en un projecte de recuperació del català. “Complicat, perquè a França ja se sap com són amb les llengües i volien i no volien.” Un repte, “però jo quan començo una cosa m’hi fico a tope”. Finalment decidiria tornar a Andorra, el 2003, per començar a treballar de mestra, a la maternal de l’escola de la Peletera. Després comença “el boom de l’Escola andor­rana” i les franceses intenten no quedar minvades de recursos: anys de lluita.

El pas polític al capdavant va venir el 2009, de la mà de Jordi Font. Li va fer una proposta que ella es va apuntar en un Post-it i el va deixar enganxat a la nevera. “Amb els maldecaps que ja tenia.” Finalment, va acceptar anar de número dos a la territorial: ja aleshores es va enfrontar a Miquel Aleix i van guanyar, recalca. El 2011 ja va ser segona de Jaume Bartumeu: “Una campanya frustrant, perquè no se’m va escoltar ni em van deixar fer res.” Presagi del que vindria: recorda “la nit del tsunami taronja, amb Bartumeu tancat i jo davant de tota la premsa, assumint aquella bufetada”. Que és el moment de l’estrena real en política. “Aquell dia pensava, què em depara el destí? Què hi faig jo aquí?” La resta és, també, història: el Fem PS, l’escissió el 2013 –“a les deu de la nit, després del debat, ens van dir que marxaven”–, la travessa pel desert, la recuperació i els anys de consellera general –“molt intensos, de molta feina i molt aprendre”–. Ara, un nou salt.