Replà a replà al Bronx

Dia -4. Totes les històries d’amor tenen moments difícils i la meva amb el cap de comunicació dels liberals no n’és una excepció. Però tot està bé si acaba bé, i després d’odiar-lo una miqueta durant uns dies [vegeu episodis anteriors del Bestiari i, si us plau, recordeu que és una secció de sàtira, que tot és bromapoma], m’enamoro perdudament d’ell: ha aconseguit convèncer els liberals d’Escaldes perquè em deixin anar infiltrat en un porta a porta. Love you man! El porta a porta, amics extrater­restres, és patrimoni immaterial dels andorrans (tots diuen que algun dia s’acabarà però tots acaben pentinant edificis a la cacera del vot indecís). Arribo ansiós –ja pensava que ningú no em deixaria fer porta a porta amb ells– a la seu d’Unió a l’hora convinguda i, oh terror, allà no hi ha ningú. Trigaran una mitja hora a arribar, mitja hora durant la qual sospito que tot plegat no sigui una venjança i l’Òscar em deixi tirat. Amb el Nando rendibilitzem l’espera inspeccionant la seu liberal i descobrim que tenen cava preparat (carai, Higini, quin optimisme!) i, encara millor, que el cava és de la marca Jaume Serra (Mmmmm... complot del secretari general de DA contra Miquel Aleix? Sospitós... Interessant...). Per fi arriba l’equip de porta a porta que acompanyarem, la Marta i l’Angi, també conegut com l’equip zumba (espòiler: no, no ballen zumba a cada casa que visiten, només davant de la gent gran de la parròquia). Una ve de treballar i l’altra de donar de sopar el seu fill (granadet, però fill): són tot un exemple de la implicació i el sacrifici dels polítics més invisibles. I són un encant. Això sí, els costa decidir-se a l’hora de triar un sector per fer el porta a porta i acaben optant per agrupar-se amb un altre equip (que tampoc no balla zumba a domicili) que està pentinant la zona del pont de la Tosca (o, com l’anomena més d’un elector que han visitat, el Bronx d’Escaldes). En total, ja són cinc candidats que van juntets de cacera, amb el candidat a cònsol menor, Jordi Moreno, al capdavant. Molt eficient, molt eficient no sembla la cosa. No ens precipitem, però. Arribem a un primer edifici. Ens reben al replà. L’elector sembla convençut des del minut zero. Al minut 10 m’atreviria a afirmar que l’adjectiu és entusiasmat. Però tant és, Moreno no es conforma de convèncer una mica els electors, la seva tàctica és la mort per ofegament, ell convenç els electors fins al final (amb un rècord de dos hores i mitja en una mateixa casa!). El votant pronuncia fins a tres vegades la paraula clau per dir de manera educada “deixa’m en pau, hòstia!”, que és “doncs ja ho tindríem, no?”. Però no. Moreno no en té mai prou. I els pisos? Què els pisos? I el bus parroquial? I el reciclatge? Saps què farem amb el reciclatge? L’avantatge de ser al replà és que veus entrar altres veïns i la Marta en caça una al vol, una que havia anat a classe amb ella. És tota una sort que els permetrà doblar les estadístiques: en una hora i mitja hauran fet dos electors. Molt convençuts, molt convençuts, però dos electors. Trec la calculadora: si exprimissin al màxim la campanya, fent porta a porta de 08 a 12 hores cada dia, arribarien a 544 electors (un 10% del total), i per arribar a tots els electors necessitarien més de quatre mesos. Segon espòiler: no guanyaran, però els seus votants seran els més convençuts!