Sense moure ni una cella

Algú m’aconsella que per iniciar una conversa amb Miquel Aleix (Escaldes, 1951) el millor és fer que parli de vi. Funciona. “La viticultura és una afició que tinc des de jove perquè l’avi ja tenia una petita vinya a Engordany, encara que no de vi, sinó de raïm de taula.” La Vinya del Pordiós, que com altres noms de finques properes –La Vinyeta, el Vinyer de Vidal i d’altres– és testimoni que els segles XVIII i XIX era un conreu freqüent, fins que el va arrasar la fil·loxera. Avui ell recupera el cultiu al mateix tros que el padrí i en fa vi –“surt molt bon vi, ja l’hi deixaré tastar”, promet, esperem que no en clau electoral–. Un parell de ceps alsacians “que aquí maduren molt bé” i pinot noir de la Borgonya. “Però al raïm negre li costa més madurar, és més complicat fer un bon vi negre a Andorra que blanc.”

Acabat l’escalfament ja es pot entrar en matèria, amb aquest candidat que entra en campanya a punt de fer els 68 anys però sense que se li mogui una cella, d’habituat com està: n’ha fet set de pròpies i incomptables des de la rereguarda. Va néixer al Barri, la zona oposada al Solar d’Engordany, una obaga on surten les fonts d’aigües termals que abasteixen Caldea. “Els segles passats s’hi feve llana i es teixia i els drapaires s’hi havien instal·lat.” De la casa pairal va sortir gent com el padrí, Joan Aleix Naudí, dues vegades cònsol i dues més conseller general. Un home que havia fet de pagès però també de mestre, “una persona que a Escaldes era un referent”. L’antic cadastre, del 1940, base de l’actual, el va fer amb un veí de la plaça Santa Anna, el Tonet de la Felícia. Va ser també un referent per al net: “Em va inculcar la capacitat de treball, la dedicació a la cosa pública.” Amb ell va replantar amb pins la zona per on va caure l’esllavissada sobre el Fener, per evitar-ne una altra. “Avui hi passejo i veig aquells arbres que avui són enormes.”

Aleix és fruit de l’escola francesa –la situada a l’antiga casa del quart primer i a Andorra la Vella més tard– i després va anar, com tants al país, a França: de Prada va passar a l’Escola de comerç, a Perpinyà. Bons records de l’internat a Prada, compartits amb la trentena d’andorrans que també hi estudiaven, com els dels passejades als peus del Canigó. “Estàvem molt cohesionats, vam fer grans lligams i amistats que avui encara perduren.” Cinquanta anys després segueixen retrobant-se per Sant Albert. Perpinyà, malgrat enlluernar-lo com a gran ciutat, no el va temptar per quedar-s’hi. Sempre va tenir clar que tornaria a casa per fer-se càrrec del negoci familiar. Era el germà jove qui havia de volar. Malauradament va morir massa d’hora. “Sabia que m’havia de dedicar a distribuir oli i així va ser. Fins ara, que no sé si hauré d’abaixar la persiana” perquè els fills no el segueixen. “Però jo encara aquest matí he repartit oli.”

L’exemple de dedicació a la cosa pública, ja ho hem dit, el va tenir des de tan jove que era impensable que no hi passés ell també. Amb un grup d’amics va posar en marxa l’UCPA (Unió de Ciutadans per al Progrés i l’Administració), amb què van entrar al comú el 1983. Ell, com a cònsol menor, darrere de Josep Maria Beal. Van ser els anys que Caldea semblava una visió.

Amb tot, la major part de la trajectòria política la va desenvolupar al Consell General, on va formar part de la comissió constituent durant les dues legislatures. “És difícil tornar a viure un període històric com aquell, mai no farem un treball d’aquesta magnitud.” S’atura i hi afegeix: “Quan hi penso, trobo inimaginable haver-ho aconseguit, sortint d’on sortíem i veient el punt d’arribada.” Va ser subsíndic el 1997 i després va iniciar un llarg parèntesi –una derrota electoral, una dedicació més intensa al negoci–, fins al 2011. I aquí està, en campanya, com peix a l’aigua.