La família que roman unida...

Coses que té la vida, a Dolors Carmona –“si us plau, Maria Dolors, que és com em van posar”– van ser els assumptes del cor els que la van portar a Andorra des de Reus, on va néixer el 1959. “I ara em sento molt més d’aquí que d’allà”, afirma. Carmona va començar a trepitjar el Principat com a turista. Per a una joveneta costanera, el país de muntanya que visitava sovint resultava molt atractiu, recorda. Però els designis de qui sigui són inescrutables i no va ser aquí on se li va creuar un andorrà, Eduard Padreny, quan a penes tenia divuit anys i amb qui es va casar després de sis anys de festejar com es feia a l’època. Es van conèixer a la universitat de Tarragona, on l’ara candidata socialdemòcrata cursava Pedagogia Terapèutica. Acabat el festeig i pronunciats els vots com cal, la vida es presentava planera perquè li van fer una oferta per entrar a l’escola especialitzada de Meritxell. No obstant això, al destí li agrada apartar-se de les expectatives i no va poder ser: al seu home el banc on treballava el destinava al Pas. “Doncs cap al Pas que hi falta gent.” Mai no ha tingut el tarannà necessari per estar plegada de braços, explica, i per això va acceptar la primera oferta de feina que li va arribar, la d’una immobiliària. Tampoc no li venia de nou, perquè d’estudiant havia fet tasques administratives. De seguida, però, es va poder enrolar al seu sector, a l’escola espanyola, on s’hi va estar dos anys d’interina. “La vida al Pas és tota una altra història”, com sentir-se protagonista d’aquella antiga sèrie, Crónicas de un pueblo, “amb una petita societat quasi tancada en si mateixa”. Satisfeta, però, amb l’experiència: “Crec que com a educadora vaig fer de mediadora amb gent que ho tenia complicat per accedir a serveis públics, per cohesionar la població.” Després de tres anys, del 1982 al 1985, va tornar del seu Cicely (quina sèrie tan gran Doctor en Alaska!) i ja instal·lada a Escaldes es va incorporar a l’Escola andorrana. Els inicis del projecte educatiu, rememora, van ser complicats: “Sobretot per si tenia continuïtat o no, perquè no teníem encara la llei d’Escola andorrana i en qualsevol moment es podia estroncar.” Va sortir endavant, assegura, per la força de la gent: “Si el poble vol, i en aquest cas la comunitat educativa volia, es poden afrontar els reptes.” La seva trajectòria professional va continuar ja definitivament lligada a l’Escola andorrana, transitant de Santa Coloma a Sant Julià, d’aquí a Escaldes i definitivament a la Margineda, on dirigeix el centre de batxillerat (en comissió de serveis perquè la plaça la té a Santa Coloma, especifica). La vida personal i la de docent lliguen de tal manera que el fill, en Roger –avui conseller general–, porta el nom d’un alumne que li va tocar la fibra. Si a la universitat va canviar el rumb de la vida, també van ser els anys de la presa de consciència política: era el primer postfranquisme i encara els grisos s’obrien pas cap a les aules. A casa el pare era “molt més conservador, però respectava el meu plantejament”. I en recalar a Andorra es va apressar a afiliar-se al PS: té el número de carnet 101. Militant de base durant anys, amb el Govern socialdemòcrata va esdevenir secretària d’Estat d’Educació. “Et dona una altra visió, una altra magnitud.” El 2011 va anar com a número tres a les comunals. També aleshores l’imprevist va doblegar el destí i en cessar Marc Cornella com a conseller li va tocar avançar un pas. Repeteix com a candidata a cònsol: el 2015, recalca, es van quedar a dos-cents vots. I en el temps lliure? La família que fa política i va de concert unida roman unida: tots quatre (té dos fills) acaben de flipar amb un concert dels Manel a Tarragona.