Esquiar sense que la discapacitat sigui un fre

Sentir el vent a la cara, la sensació de llibertat en lliscar per la neu, l’adrenalina de la velocitat i el so dels esquís quan passen per sobre del gel. Alguns podrien considerar que aquestes sensacions són fruit del plaer de les petites coses, però per a persones amb una discapacitat física o psíquica una escapada a la neu ho és tot. Suposa escapar de la rutina, del dia a dia en un centre especialitzat i, en definitiva, una experiència única. Amb aquesta raó de ser va nàixer l’associació Hi Arribarem. L’objectiu de l’ens és apropar la muntanya a les persones que no en poden gaudir pels seus mitjans, i ahir a Arinsal una quinzena de persones van poder esquiar en la que suposava la tercera escapada a la neu de la temporada. Per fer-la possible, s’hi van desplaçar prop d’una trentena de voluntaris amb quatre cadires adaptades per poder portar els usuaris. “Tenim persones amb patologies molt diferents: discapacitats físiques, psíquiques, sobrevingudes o malalties minoritàries com els óssos de vidre. Estem molt orgullosos de la diversitat que tenim i que puguin interactuar entre ells, sovint se’ls separa per tipus de discapacitat”, afirmava la vicepresidenta de l’entitat, Neus Banús. Quant als voluntaris, hi ha tres pilars que sustenten l’entitat: el cos de banders, la Creu Roja Andorrana i les mateixes famílies. “Els infants són els primers que s’apropen als usuaris per parlar i que trenquen amb els estigmes que els adults tenim. Es relacionen amb nens que tenen autisme o altres patologies sense cap mena de problema. Creiem que això és molt positiu i potser voldran ser voluntaris en un futur o, si més no, seran persones més sensibilitzades. Tenim famílies que mai havien pensat que podrien esquiar tots els membres plegats”, exposava el president, Joan Rossell. Durant l’escapada, els diferents usuaris van anar fent torns per pujar a les quatre cadires adaptades de les quals disposa l’associació. Els feien seure, els posaven un cinturó que els agafava tot el tronc i els immobilitzaven les cames. El conductor de la cadira anava acompanyat d’un assistent perquè per pujar al telecadira es necessiten dues persones. En arribar a dalt, un parell de voluntaris anaven controlant que no es creués cap esquiador per tal que la baixada fos segura i l’usuari gaudís al màxim de l’experiència. “En tenim algun que ens diu que vol fer salts i anar molt de pressa”, comentava el voluntari Jonathan Valero. I és que, al final, l’objectiu és arrencar un somriure a les persones amb diversitat funcional del país.