A primera línia

Els professionals sanitaris viuen a diari i des de fa més de dues setmanes l’impacte de la pandèmia Covid-19, que ataca a escala global i que ha portat una excepcionalitat mai viscuda. La rutina de les seves tasques s’ha girat com un mitjó i el contacte amb la malaltia els ha exposat al contagi i al confinament. Una situació que viuen amb una particular angoixa, conscients de la gran quantitat de mans que es necessiten aquests dies. Els cinc testimonis recollits coincideixen en la conjura de tot el col·lectiu sanitari contra el virus i en la plena disposició a fer el que calgui en aquesta lluita. També en la capacitat d’adaptació que ha tingut tota l’estructura sanitària per combatre un enemic fins ara desconegut. I de la mateixa manera que agraeixen el suport diari de la ciutadania, responen recordant tots aquells que també fan possibles serveis essencials: des dels treballadors dels supermercats, els de neteja o els cossos especials. A la resta els insisteixen: quedeu-vos a casa.

Gisela Culla

Infermera d’Urgències

La patologia preeminent a Urgències és avui Covid-19. “Ha canviat tot, des del tipus de patologia que veiem, fins al número d’assistències o els protocols”, explica Gisela Culla. Al juny farà un any que ha tornat a exercir al servei d’Urgències, a l’hospital, i també al SUM. Abans, ja ho havia fet durant deu anys. Avui el personal és més “pinya” que abans, remarca, malgrat que hagi de ser virtual pel distanciament social que s’imposa. El dia 14 de març va fer la primera guàrdia, el primer dia de tancament total. “Les primeres guàrdies van ser súper tranquiles, i la poca gent que venia era amb motiu, i de tant en tant algun sospitós de ser positiu de coronavirus” però la situació es va girar els dies posteriors, amb l’augment de casos i sospites. El servei s’ha hagut d’adaptar a les mesures de seguretat necessaries per protegir pacients i professionals. “Hem après a marxes forçades, però jo crec que molt correctament”, afirma la Gisela. I el material “no es malbarata, però no ens ha faltat mai”. Si una cosa s’ha percebut també és la sensibilització de la ciutadania, no acudeixen persones amb patologies “banals” –un dels mals endèmics del servei– i tothom entén les mesures excepcionals que s’han d’adoptar i que impedeixen, per exemple, que el malalt entri acompanyat. Però els professionals són persones i la Gisela pateix també les conseqüències del confinament. Parlem dijous quan ja suma catorze dies sense veure el seu fill si no és a travès d’una pantalla. Amb la seva exparella han decidit que el nen es quedi amb ell, que per la feina que fa pot quedar-se a casa. Així que llença un missatge als que estan confinats amb la família: “És un luxe estar amb els teus i poder gaudir-ne.”

Gemma Ballester

Infermera de primària

El divendres dia 13 va ser el darrer que la Gemma Ballester va treballar al Centre d’Atenció Primària d’Encamp, on és infermera. Aquell va ser un dia de molt moviment perquè s’albirava el confinament i calia reorganitzar agendes i la feina sota la premissa que a partir de llavors només s’atendrien les urgències i amb equips més reduïts per la redistribució de tasques i per protegir al màxim el personal. La Gemma (infermera de l’àrea de primària des de fa més de vint anys) es va presentar voluntària per a una de les noves missions que calia dur a terme: recollir a domicili les mostres de sospitosos d’haver contret el coronavirus per tal d’enviar-les al laboratori per determinar si eren o no positiu. Ho ha estat fent fins a principis d’aquesta mateixa setmana, quan va haver de confinar-se per ser contacte d’un cas positiu, una companya. Una situació per la qual sent “ràbia” perquè si una cosa uneix avui la professió sanitària és l’afany d’estar al peu del canó. Equips de dos professionals acudeixen als domicilis (un entra completament protegit per evitar el contagi i l’altre li fa el suport) i sobretot al principi també ajudaven a esvair dubtes sobre la malaltia perquè “hi havia molta confusió. Els informaven de la situació, del que podien fer i el que no”. L’activació de la recollida de mostres des del cotxe al punt activat a l’hospital ha accelerat molt aquesta feina però es continua acudint a les cases per totes aquelles persones que no es poden desplaçar fins al centre sanitari. La Gemma destaca la capacitat de tothom per adaptar-se a les noves exigències de la feina i “la rapidesa” amb la qual ha reaccionat tota l’estructura sanitària per adequar-se a la lluita contra la Covid-19. “És molt emocionant”, afirma sobre les mostres de suport, els aplaudiments diaris, i “jo també aplaudeixo tots els col·lectius que segueixen treballant”.

Mireia Casanovas

Llevadora

“El que faci falta.” La Mireia Casanovas, llevadora, diu que aquest és el sentiment que envaeix la professió sanitària aquests dies. Les llevadores també han hagut d’adaptar-se a la nova situació igual com ho han hagut de fer embarassades i les dones que acaben de ser mares perquè l’atenció habitual d’aquestes professionals s’ha reduit notablement a causa de l’emergència sanitària i la necessitat d’extremar la seguerat i el distanciament social i s’han hagut d’activar vies alternatives de contacte. En concret, un número de telèfon que atén una llevadora de 9 del matí a 9 de la nit de dilluns a diumenge per resoldre qualsevol dubte que els pugui sorgir. Com que la Mireia ha estat confinada aquests dies (en el seu cas per tenir contacte amb dos persones que han donat positiu) ha estat voluntària per atendre el telèfon. “És aquest sentiment d’“ajudo en el que puc”. I si no puc ser-hi físicament doncs doneu-me el telèfon”, afirma. I amb aquesta mateixa actitud afronta el dia que comenci de nou a fer guàrdies hospitalàries. “Si no tinc ningú a la sala de parts estaré pel que faci falta”, assegura.

Marta Verdes

Infermera voluntària

Fa catorze anys que Marta Verdes es dedica a la docència. És professora de la branca sociosanitaria de la Formació Professional i no s’ho va pensar dos cops a l’hora d’oferir-se per tornar a la feina de primera línia amb l’esclat de la pandèmia. Tornar a l’hospital ha estat com tornar a casa perquè va ser infermera durant onze anys i, a més, admet que “sempre he enyorat la part assistencial” malgrat que no s’ha animat a tornar-hi. Treballa en torns de 12 hores i a la planta de l’hospital organitzada per atendre els pacients afectats pel virus. Admet certa “angoixa” inicial, que els torns de feina se li fan més durs que quan tenia uns anys menys, però també que s’ha sentit molt ben acollida pels companys, alguns dels quals amb qui ja havia compartit el dia a dia fa anys. Abans de començar a treballar va rebre la formació dels protocols i la manera de procedir amb uns pacients amb els quals s’han de seguir les màximes mesures de seguretat. “Com s’ha de procedir a l’entrar i sortir de l’habitació, com t’has de vestir o desvestir”, explica a tall d’exemple. S’enorgulleix que alumnes de la branca sociosanitària, aquells que ja tenen una primera titulació, també s’hagin implicat en la lluita contra la pandèmia sent voluntaris, per exemple, en els hotels que s’han habilitat per minimitzar el risc de contagi en les residències sociosanitàries. I extén el reconeixement a tots els professionals que treballen aquests dies en serveis essencials: “Els sanitaris estem a primera fila però també hi ha treballadors de la neteja, de supermercats, de benzineres.”

Bea Lorenzo

Infermera voluntària

Comparteix amb Marta Verdes tasca docent al centre d’FP d’Aixovall i ara guàrdies i feina hospitalària. També va respondre a la crida per reclamar més mans especialitzades que va sorgir del mateix Col·legi d’infermeria per combatre “aquesta emergència sanitària que les nostres generacions no havien vist mai”. Recorda que el coronavirus va ser objecte de debat en una de les seves classes quan encara afectava només la Xina i es veia tan llunyà. No en el seu cas, conscient que “en un món tan globalitzat” com el nostre l’epidèmia acabaria arribant. Bea Lorenzo fa setze anys que es dedica a la docència. Abans havia treballat al Centre d’Acolliment d’Infants compaginant la feina d’educadora i la tasca sanitària. Malgrat fer tants anys que està a les aules, defensa que no es deixa de ser mai infermera: “Jo seré infermera social, intento transmetre l’amor per cuidar els altres, la importància que té i saber fer-ho bé”, exposa. Ara té l’oportunitat de fer atenció directa i agraeix que els responsables del ministeri d’Educació s’avinguessin de seguida a facilitar-ho, eximint-les d’algunes tasques docents, i agraeix l’acollida i l’ajuda de tot el personal de l’hospital. “Tot el personal sanitari i sociosanitari es mereix un deu”, assevera, i amb la mateixa vehemència reclama la importància de respectar el confinament malgrat se sigui jove i sa i es pensi que això és un escut contra el virus: “Per protegir els altres, per protegir la gent gran o la que pateix una maltalia s’han de quedar a casa.” Ahir també ho recordaven un grapat de professionals del SAAS en fotografies penjades al Twitter de la parapública: Quedeu-vos a casa.