Veure's vivint al carrer

Viure en un hotel, quedar-se sense feina i no saber què passarà a final de mes. Aquest és el cas de V. M. L., una resident portuguesa que fins fa un mes treballava com a cuinera en un restaurant de la Massana. Va arribar al país ara fa un any i mig després que una amiga li trobés feina en el sector de l’hostaleria. En aquest lloc de treball hi va ser fins al gener, on li proporcionaven una habitació per un preu de 350 euros al mes amb un sou de 1.750 euros. Al gener, però, es va quedar sense feina per malentesos amb els propietaris, els quals al·legaven que no tenia suficient rendiment. Amb això, va haver deixar l’apartament i va anar a viure a un hotel. També va trobar una nova feina, a la qual es va incorporar el 20 de febrer amb un mes de prova i amb una retribució mensual de 1.500 euros. Però va arribar el coronavirus i el 16 de març va ser acomiadada en considerar-se que no havia superat la prova. Així que ara V. M. L. es troba en una habitació d’hotel per la qual paga 400 euros i on no té ni cuina ni una nevera per al menjar.

“Estic vivint el dia a dia. Em vaig comprar un cotxe que estic pagant i, a més, tinc assumptes pendents a Barcelona, on vivia abans de venir a Andorra”, explica. Així, es troba que a final d’aquest mes, després de pagar totes les despeses, no podrà pagar novament l’habitació i assegura que des de l’hotel no li han proposat cap opció de pagament. “L’hotel no m’està recolzant i a sobre m’he d’alimentar amb molts sandvitxos. No són les millors condicions”, lamenta. En aquesta situació, s’ha posat en contacte amb Afers Socials i li han demanat que enviï els extractes de pagaments del banc per oferir-li una ajuda, almenys mentre duri aquesta crisi sanitària. “M’han comentat que potser buscaran un lloc on pugui viure millor. Realment, és una situació extrema de gran preocupació perquè no saps què fer.”

Al país no hi té familiars. Només una amiga que viu en un apartament de la primera feina, però diu que l’empresa li ha prohibit que s’hi pugui allotjar.

Malgrat tot, ara té la mínima esperança que l’administració l’ajudarà en allò que necessiti per viure i abans que s’acabi el mes d’abril. En cas que no sigui possible, no sap ni on anar ni què fer. “Fa dotze anys vaig marxar de Portugal perquè la situació era molt complicada. Allà no hi tinc res. A Barcelona tampoc, ja que vaig deixar el pis on vivia i no hi tindria feina”, explica. “Espero que tot quedi en un malson perquè si no em veig vivint al carrer.”