Lluita sanitària a l'estranger

Fa dos mesos es trobava a les aules cursant el quart curs del grau d’Infermeria de la UB. “Tot ha anat molt ràpid”, expressa la Marta Codó (Encamp, 1996), que s’imaginava que “aquest estiu acabaria fent suplències” en lloc de llicenciar-se al març i aconseguir un contracte laboral per un any. De fet va tornar a Andorra per passar en família el confinament, tot i que només s’hi va estar dues setmanes. Des de casa es va posar en contacte amb el SAAS, però tan sols li van oferir treballar com a voluntària, raó per la qual va decantar-se per afrontar la seva primera experiència laboral a l’Hospital Clínic de Barcelona, on li oferien feina remunerada.

“Som 99 estudiants només d’infermeria”, exclama la Marta, que va rebre una formació exprés per part d’una mentora. Fa torns nocturns de 10 hores i els protocols de seguretat del Clínic l’obliguen a realitzar-se una PCR setmanal. L’àrea d’intervenció de la jove encampadana es concentra en una planta de control on els pacients esperen a conèixer els resultats de les proves. “Va haver-hi un moment on tot el passadís eren lliteres”, afirma després d’haver-se alleugerit la pressió sanitària.

“Tenim la mateixa por els que comencem com els que porten anys treballant allà. Veus pacients mitjanament estables i en un moment donat ja estan a l’UCI”, relata la Marta, que sosté que “tot el sistema sanitari com l’havíem conegut ha canviat”. A més, lamenta que “et formes per ser humana i et sents al menys humana possible”. En aquest sentit, afirma que les directrius dels seus superiors es basen a passar el menor temps possible a l’habitació, “només quan és necessari”, afegeix. Amb tot, malgrat ser lluny de casa, destaca que durant aquest context de pandèmia global “hem creat una família que mai s’havia creat fins ara”. “Hi ha molta companyonia. Es deixen de banda els rancors que hi podia haver”, subratlla la Marta, que expressa el desig de poder, en un futur, posar en pràctica l’experiència adquirida al seu país.

Per la seva banda, la Gemma (nom fictici) està treballant a l’Hospital de Bellvitge des del 28 de març. Graduada en el Bàtxelor d’Infermeria de l’UDA des de fa dos anys i amb experiència durant més d’una dècada com a auxiliar d’infermeria a les diferents residències del país, confiava a poder treballar com a infermera al país atesa la situació d’emergència sanitària. Tot i això, declara que “no em van arribar a cridar mai” i exposa que va haver “d’arriscar-se a venir a Espanya sense l’homologació del títol”. El seu anhel, però, va fer-se realitat després que l’ambaixada espanyola accelerés la tramitació dels papers fruit de la necessitat d’incorporar personal sanitari per lluitar contra la Covid-19. A tall d’exemple, a l’Hospital de Bellvitge han arribat a tenir 260 sanitaris de baixa.

“Malgrat l’esgotament, està sent una experiència molt gratificant en un hospital de primer nivell”, considera la Gemma. “He vist gent que s’ofegava i no hi havia respiradors mecànics per a tothom”, clama davant debats bioètics que ha hagut d’afrontar el seu equip. “Si té antecedents mèdics es descarta aquella persona. Surts de la guàrdia plorant per la situació d’impotència. No pots fer res més que acompanyar el pacient a la mort amb un mínim de dignitat”, reflexiona. Per dimensionar el col·lapse, atesta que els serveis funeraris no donaven a l’abast i han hagut d’ubicar, de forma temporal, els cadàvers en habitacions compartides amb pacients.

Malgrat la cruesa de les vivències, admet sentir-se una “privilegiada” per haver tingut una oportunitat laboral. I com en el cas de la Marta, reconeix que li agradaria tornar a treballar a Andorra. “Per mi el més trist va ser que un país que et dona uns estudis i et forma com a personal qualificat després no et doni sortides laborals”, conclou. De fet, el cas de la Carina Carvalho (Andorra la Vella, 1994) presenta també el mateix denominador comú. “No m’havia plantejat mai sortir d’Andorra, però no volia exercir d’auxiliar podent fer d’infermera a un altre lloc”, comenta des de la clínica francesa GCS, que forma part de l’hospital transfronterer de Puigcerdà. La primera nit en aquest centre narra que li van encomanar fer cures pal·liatives a un pacient que estava a punt de morir. “Hem de ser forts psicològicament per no defallir”, diu la Carina. A més, indica que hi ha pacients que després de ser extubats, i sota els efectes d’ansiolítics i antidepressius, “no entenen que no puguin sortir de l’habitació”. Tot plegat amb el hàndicap de dur un farragós material quirúrgic durant torns de 10 hores.