Confinats i sense opcions

Les fronteres no s’han tancat durant el confinament, però sí que han suposat un impediment en el règim de visites de Josep Maria S. C. Ell resideix a la Seu d’Urgell mentre que la seva exdona viu a Andorra i, seguint les recomanacions inicials que es van fer des de les institucions, van decidir que els fills que tenen en comú es quedessin en una de les dues cases: la de la mare. Tot i això, un mes i mig després confinats, la distància comença a pesar. “L’última vegada que vaig veure els meus fills va ser la primera setmana de març”, explica el Josep Maria, i detalla que, tot i que el conveni de separació estableix que ha de veure els nens en caps de setmana alterns, “la relació amb la seva mare és cordial i normalment els acompanyo jo a les activitats extraescolars i després els porto a casa la mare”. “No ens regim únicament pel que hi ha al conveni, quan puc pujo a veure’ls”, reitera.

UN INTENT FRUSTRAT

El 19 d’abril era l’aniversari del fill del Josep Maria, feia 10 anys i a Andorra ja es permetia sortir a passejar una hora en dies alterns; així que va decidir pujar. Però l’intent es va frustrar a la frontera: “Només deixaven passar transfronterers i residents... No vaig tenir problemes a la frontera espanyola però a l’andorrana no em van deixar passar tot i presentar el llibre de família i el conveni regulador.” El Josep Maria recorda que “em vaig quedar fet pols i vam haver de celebrar l’aniversari per WhatsApp, va ser una mica trist”.

Tot i això, no va voler llançar la tovallola i des d’aleshores està intentat trobar la fórmula per poder veure els seus fills, però les trucades no han servit de gaire: “M’han arribat a donar la resposta que si pujo he d’estar 15 dies confinat i des de l’ambaixada espanyola em van assegurar que si ensenyo el conveni i el llibre de família em deixarien passar, però la policia andorrana em va indicar que no funciona així.”

És per això que indica que “el sentiment és d’impotència, no puc fer res i ningú m’està ajudant a l’hora de poder regular aquesta situació que està una mica als llimbs”. “Em conformaria amb una hora a la setmana... Soc agent de policia i mosso d’esquadra i soc perfectament conscient de la situació que estem vivint i la visita es produiria seguint totes les normes de seguretat”, comenta. D’altra banda, el Josep Maria expressa que “ens hem assabentat que hi ha gent d’Andorra que es troba en la mateixa situació que nosaltres i aquí sí que deixen travessar la frontera, o persones que porten menjar i medicines a gent gran o que tenen bestiar i l’han d’alimentar”. “Em sembla fantàstic que els ho deixin fer però si des d’Andorra es pot baixar en casos de força major, per què no podem fer-ho nosaltres? Això suposa un greuge comparatiu”, afegeix amb contundència. A més, es pregunta què és exactament una causa de força major: “Si determinen que es pot pujar en casos excepcionals, que els nens puguin veure el seu pare és una força major?”

De moment el Josep Maria no ha obtingut cap resposta que li permeti estar amb els seus fills després de dos mesos sense veure’ls i, segons assegura, no és l’única persona de la Seu d’Urgell que pateix aquest problema: “Tinc un amic que està igual o pitjor, perquè ell no es va casar, i encara sabem d’algun cas més. Som pocs els que ens trobem en aquesta situació tan inèdita, i no entenem per què es permet que centenars de transfronterers pugin i no que nosaltres visitem els nostres fills.”