444 km2 per pagar el deute

Les conseqüències de la crisi del coronavirus són encara difícils de quantificar amb exactitud. El que és segur, però, és que l’endeutament de l’Estat l’elevarà a centenars de milions d’euros. El que indefectiblement ens abocarà a un nou model de país perquè amb les actuals estructures serà molt complicat poder tornar-lo. En paral·lel als contactes internacionals per assegurar el finançament que per ara no és necessari –el préstec dels bancs i les reserves d’Andorra Telecom garanteixen la liquiditat–, el nombre d’alternatives internes per eixugar el deute són limitades. Només cal repassar tot el que és de titularitat pública de l’Estat per comprovar-ho. Les dues parapúbliques i poca cosa més. La venda de la tecnològica i de FEDA sembla descartada, almenys en la seva totalitat, de manera que l’única arma que té l’Estat per recaptar més és augmentar la pressió fiscal. Una alternativa que els experts descarten i aposten per baixar-la per reactivar l’economia. Hi ha una altra possibilitat: el 95% del territori nacional és dels comuns. Per simplificar, les valls, on es podia conrear, són privades, les muntanyes, de titularitat pública. 444 quilòmetres quadrats disponibles per intentar generar riquesa. Terrenys que en l’actualitat només es poden cedir en concessió, o la variant de l’emfiteusi del Pas de la Casa, tal com estableix el Codi de l’Administració. Són béns inalienables. Sempre que no es modifiqui la llei.

Repartiment equitatiu

En tots els supòsits i sobretot si es poguessin posar a la venda, els màxims beneficiats per no dir els únics serien les corporacions locals. Per tant, ens trobaríem davant uns comuns rics i un Estat pobre i ofegat pels deutes. L’expropiació no seria una alternativa perquè s’ha de pagar a preu de mercat. Caldria doncs plantejar-se un altre model de país per revertir aquesta situació.

La primera opció i també la més radical seria la supressió dels comuns i crear una administració única. Una variable que tot i el debat cada cop més estès sobre la sostenibilitat de les set corporacions, ni es pot ni es vol posar sobre la taula. Hi ha, però, formes menys dràstiques per aconseguir un repartiment equitatiu dels ingressos. La més senzilla seria gravar amb un impost específic, a banda de l’ITP, les transaccions. La tercera possibilitat és modificar la Llei de transferències als comuns de manera que s’invertís el flux de diners actual, i fossin les administracions locals les que haguessin de contribuir als ingressos de l’Estat. Plantejar-se una modificació de la Llei de competències per transferir-ne més és inviable en un país de les dimensions d’Andorra. Si els comuns controlessin educació, sanitat o les polítiques socials comportaria una pèrdua d’eficiència insostenible, a banda que podria generar uns nivells de diferències entre parròquies que es convertiria en un greu problema social. Alhora que incentivaria amb tota seguretat un flux de la població cap a les que oferissin les condicions més avantatjoses en tots els àmbits.

Per fer-hi què?

La possibilitat de posar a la venda terrenys comunals va més enllà de les qüestions estrictament econòmiques. És determinant, i no només pel preu de venda, saber si la zona es catalogaria com a sòl residencial, industrial o d’un altre tipus. L’afectació variaria en funció de l’alternativa permesa, i seria especialment complex si el negoci estigués associat al creixement de la població. Un increment de milers d’habitants que situés el volum de ciutadans prop dels 90.000 provocaria que l’actual fluïdesa a nivell d’infraestructures es transformés en un greu col·lapse. En paral·lel, caldria preveure les inversions associades per poder donar resposta a les noves necessitats. Cap de les possibles solucions per retornar els préstecs que Andorra ha i haurà de contraure per la Covid-19 és senzilla. A menys que es pugui estructurar com una mena de deute perpetu.

ESTACIONS D'ESQUÍ, CALDEA, EN UN FONS

La comercialització dels actius de què disposen els comuns és una altra de les alternatives de finançament i de capacitat per generar ingressos a través d’un fons sobirà. L’operació passaria per dotar-lo de la part de titularitat pública de les estacions d’esquí i de Caldea, així com companyies energètiques i de subministrament d’aigua participades de cada corporació. La comercialització, prèvia valoració de cada companyia, es faria per mitjà de la banca del país, que podria optar per quedar-se una part del fons (ja participen en algunes de les empreses) i la resta el col·locaria entre els seus clients. L’atractiu i rendibilitat per a l’accionista vindrien quantificats en funció dels dividends que s’aprovés repartir cada exercici. De la mateixa manera que la revalorització dels actius obriria la porta a possibles vendes al mercat secundari, amb les plusvàlues corresponents.