La batalla de la Bàrbara

Amb 24 anys la Bàrbara es recupera a casa d’un quadre de Covid-19 molt greu. Durant dies va formar part de l’estadística de persones afectades per la malaltia que restava ingressada a l’UCI amb ventilació mecànica. Ara, des de casa, on segueix la recuperació, relata el malson que va començar aquell 19 de març quan de bon matí va trucar a El Cedre per dir que no podia anar a treballar, que s’havia despertat amb molta febre. L’altra gestió va ser adreçar-se al 116 perquè li fessin la PCR. La prova va certificar que s’havia contagiat. “Tenia febre molt alta, malestar per tot el cos i vaig perdre el gust i l’olfacte però no vaig tenir insuficiència per respirar en cap moment”, explica. Un parell de dies després començava el calvari amb un desmai que va provocar el trasllat a l’hospital de la Seu d’Urgell (on viu). Allà, després d’avaluar-la els metges li van dir que l’havien de traslladar a l’Arnau de Vilanova de Lleida. Ella, però, va sol·licitar que la duguessin a Andorra. Era el 23 de març. Una placa i un TAC un cop va entrar al servei d’urgències de l’hospital de Meritxell van constatar que calia l’ingrés a l’UCI perquè “ja em van veure fatal”.

Partint d’allò que li han explicat a posteriori perquè, de fet, quan es va despertar després de quinze dies intubada “no sabia on era, no recordava que havia demanat el trasllat a Andorra”. Tot era un gran forat en el temps del qual recordava “somnis, algunes veus”. L’extubació tampoc no va ser fàcil perquè un primer intent no va funcionar perquè el diafragma no li responia i la van haver de tornar a intubar. Un segon cop que va durar tres dies més. Després arribaria el trasllat a planta i els dies més durs, de patir més la soledat malgrat el contacte telefònic amb la família. “Les infermeres s’han de vestir per entrar, poden estar poca estona i quan estàs malalta necessites estima, afecte”. Ho sap perquè pateix una malaltia que li afecta el sistema immunològic i que la fa ser més vulnerable. Sempre, però, quan ha estat malament de salut ha tingut la mare al costat. Aquest cop va trigar molts dies a tornar-la a veure. Un retrobament d’allò més emocionant.

Té, però, i demana que el reportatge en faci referència, un agraïment molt especial per a tot el personal sanitari que la va atendre en aquesta experiència que la marcarà per a tota la vida. Perquè, diu amb serenor, n’és conscient, i així li van dir els metges, que podria no haver-se’n sortit. “He passat molta por”, confessa.

Des de dijous passat és a casa i a poc a poc “he guanyat més força, a l’hospital em costava més caminar”. Les dificultats per menjar, la pèrdua de massa muscular, l’alteració de la parla són altres dels efectes de l’ingrés i la intubació dels quals s’haurà d’anar recuperant. La darrera PCR, a més, encara va donar positiva, així que almenys haurà d’estar fins a la setmana que ve confinada a casa. Fer una passejada, tornar a veure els amics, són els anhels més immediats.

Respecte al futur, vol tornar a El Cedre, on treballa des de fa quatre anys. El virus ha colpejat de manera notable el centre sociosanitari i quan ella va patir els primers símptomes ja hi havia sospites de contagi a la residència. “M’agrada molt la feina”, assegura, tot i que si allò viscut li acaba dificultant recuperar la normalitat perquè “no em sento còmoda, tinc ansietat, em plantejaria un canvi”. Ara, però, la prioritat és recuperar-se i acabar la batalla.