Darrere les xifres de la covid-19

Més de dos mesos, de deu setmanes, de 70 dies seguits i una infinitat d’hores lluitant contra una pandèmia que ha acabat emportant-se la vida de pares, mares, padrins i padrines, germans, amics, parelles i un llarg etcètera. Després de 761 casos confirmats, de 615 persones recuperades i de cinquanta-un morts, professionals sanitaris que han estat treballant a Urgències, a la Unitat de Cures Intensives (UCI), al servei d’ambulàncies o a les residències d’avis expliquen com estan i quina càrrega emocional i física els està comportant seguir al peu del canó. Malgrat tot, continuen amb energia per combatre la crisi i recorden que darrere de cada número hi ha noms i cognoms, una història real i el patiment de moltes persones.

Angoixa i incertesa

“Vam tenir molta por”

“Hem passat moments molt durs, temíem que si la corba no baixava no podríem atendre correctament els pacients.” Amb aquestes paraules responia el coordinador d’infermeria d’Urgències, Miguel Rey, al pensar en l’inici de la pandèmia. El Miguel aprofita per agrair el comportament general de la població davant d’una situació de crisi com la viscuda i assegura que ha estat clau per no arribar al col·lapse. “Els pacients d’urgències han baixat un 70% perquè la ciutadania es quedava a casa sempre que podia i això ha facilitat que poguéssim atendre els pacients greus, que n’hem tingut més que de costum”, narra afegint que “el caos hauria estat si haguéssim mantingut el nombre de pacients habituals a urgències i s’hi haguessin sumat els de coronavirus”. Malgrat que ara la situació està més calmada, el Miguel manté l’ensurt al cos i confessa que “els ànims encara estan a l’espera de com evoluciona tot”.

Malgrat la càrrega suportada, el Miguel admet que la part més dura s’ha viscut a l’UCI, on s’han traslladat alguns dels professionals d’urgències per donar resposta al moment. És el cas de la Bàrbara Ribas, que reconeix que “quan em van dir de canviar d’unitat vaig sentir angoixa per si estaria a l’alçada del servei que cal donar amb pacients molt crítics”. I coincideix amb el Miguel a l’hora de destacar que “una de les pors més grans que tenia era que no arribéssim a donar el servei que calia, sobretot al principi, quan veies que els països veïns els casos es multiplicaven”. Sensació compartida per l’Eli Corominas, infermera també a l’UCI, que exposa que “al principi vam tenir molta por, la veritat, perquè la unitat es va omplir molt de cop i fins que no es va habilitar una altra planta per a pacients crítics va ser molt estressant”, especialment, afegeix, “perquè tractes amb una malaltia desconeguda, amb pacients molt greus i tens una sensació de descontrol”.

El moviment de professionals sanitaris ha estat constant més enllà de l’UCI per donar resposta a les necessitats de cada moment. En aquesta situació s’ha trobat el Jonathan Guerrier, que normalment treballa a la unitat de Salut Mental però que a causa de la pandèmia ha passat un mes a la planta habilitada per a pacients de Covid i ara, des de fa dues setmanes, està a l’Hotel Fènix cuidant dels padrins. Explica que “ara ho porto millor”, sobretot gràcies “al gran i jove equip que hi ha cuidant dels nostres padrins que tenen una energia molt maca i m’animen”. Confessa, però, que “les hem passat molt canutes, sobretot el primer mes, amb molta tristesa i molta preocupació per si podríem assumir tots els pacients que venien”. Tampoc va ajudar, assegura, “la incertesa d’una malaltia que hem anat coneixent a mesura que passaven els dies”. “Ens costava dormir a la nit, i el desgast mental era molt gran, també el cansament físic però sobretot el mental”, remarca.

Davant la incertesa de l’evolució de la pandèmia a l’inici, el col·lectiu d’infermers de Bombers també estava preparat per si calia donar un cop de mà. “Hem estat reservant-nos per a una possible complicació però al final no se’ns ha requerit”, informa Juanjo Barrio, bomber sanitari que juntament amb els seus companys fan el servei d’ambulància. Detalla que el més molest és haver de fer la feina “amb tot l’equipatge de protecció”, perquè dificulta la interacció amb el malalt però “és totalment necessari per evitar contagis”.

Morir en soledat

“Som l’únic que tenen”

La mort és inherent a la feina dels professionals sanitaris. La soledat de la Covid-19, però, els ha enfrontat al final de la vida d’una manera encara més dura i cruel. “Una de les coses que més m’ha xocat és que els pacients arribaven sols, passaven la malaltia sols i morien sols”, relata el Jonathan recordant la seva estada a la planta de l’hospital reservada per als malalts de covid. “Per a nosaltres la mort és una cosa habitual però ara és totalment freda”, reflexiona i afegeix que “hem donat tot el suport emocional que hem pogut a les famílies i al pacient, però realment és molt difícil apropar-te a algú amb tantes capes a sobre”, diu fent referència al vestit de protecció que han de portar per evitar el contagi.

El Jonathan no pot evitar emocionar-se recordant alguns dels moments més durs i commovedors que ha viscut les darreres setmanes. Narra entendrit la història d’una parella a la qual va acabar separant la duresa del coronavirus. “Va entrar una parella de padrins infectats per covid. Ella va empitjorar i la van baixar a l’UCI. Al cap d’uns dies, la seva situació era pitjor, sabíem que s’estava morint. El seu home era una persona encantadora i vaig decidir acompanyar-lo a l’UCI perquè es pogués acomiadar de la seva dona. Portaven 50 anys casats”, relata lamentant que al cap d’uns dies la dona va acabar morint. Una de les moltes tristes històries en què el coronavirus ha acabat emportant-se una vida. Tot i així, recorda amb afecte l’escalfor del marit i de la seva família. “Ens van venir a regalar una cafetera per agrair-nos tot el que havíem fet per a ells”, comenta.

Ara que ha estat traslladat a l’Hotel Fènix, també vol enviar un missatge de tranquil·litat a les famílies dels padrins, el col·lectiu més vulnerable davant el virus. Certifica que “estan molt ben cuidats” i que tenen un “equip jove, ple d’energia” al seu costat. “Els padrins ara estan millor, més tranquils que al principi i els ajudem a fer videotrucades amb els seus parents, a qui troben molt a faltar, però estan bé”, insisteix.

Per part seva, el Miguel també indica que la mort “entra dins de la nostra feina” però tot i així reconeix que aquests dies “és molt dur”. “Quan un pacient mor després de molts dies a l’UCI i l’esforç de tot l’equip per ajudar-lo tens una sensació de buidor”, declara.

Sens dubte, els sanitaris que estan a l’UCI són els que més de prop estan vivint la mort aquests dies. “Moltes vegades nosaltres som les últimes persones amb les quals han parlat els pacients abans de morir”, fa constar l’Eli conscient que en aquests moments en què no poden veure la família per evitar contagis “som l’únic que tenen”. Als pacients que estan conscients els ajuden a fer videotrucades o els ensenyen les cartes, les fotografies o els àudios que els envia la família per intentar apropar-los l’escalf que la pandèmia no els permet donar-los.

I és que el paper de la família dels malalts, que no pot acompanyar ni en moltes ocasions acomiadar-se dels seus éssers estimats, és també molt dur. “Cada tarda truquem als familiars i intentem posar-nos a la seva pell, que també ho passen molt malament sense poder veure el seu familiar malalt”, concreta la Bàrbara. “Son moments complicats, sents tristesa per la soledat que passa tant el pacient com la família” que ja “esperen la teva trucada i acabes creant amb ells un estrany vincle d’amistat que és molt bonic malgrat la situació”.

Plena dedicació

“També soc voluntària”

El que més remarca el Miguel és l’actitud que ha tingut el personal sanitari davant d’una situació tan greu i malgrat l’exposició al virus que tenen. “Tot el personal ha estat sempre disposat a venir a treballar i tothom ha estat súper implicat” assumint en moltes ocasions més hores de les que els tocava. “Si tenien dies de vacances o de festa s’han anul·lat per cobrir les baixes dels companys que han caigut malalts i han hagut d’estar confinats”.

I després de les seves hores al capdavant de la lluita hospitalària, molts d’ells han optat per seguir la seva jornada ajudant la població. “Molts dels nostres companys acaben el seu torn i van a fer de voluntaris als Stop Labs per fer els tests d’anticossos a la població”, revela Miguel. És el cas de la Bàrbara, que després de treballar a l’UCI en el torn de nit, dorm unes hores al matí i a la tarda dona un cop de mà a l’Stop Lab de Sant Julià. Confessa que hi ha dies que està més cansada que d’altres però està contenta de l’experiència i afirma que “ho faig no només com a sanitària, sinó com a persona, per ajudar, perquè si entre tots posem el nostre granet de sorra ens en sortirem més aviat”.

El que també els està ajudant molt és l’escalf que reben de la població. El Jonathan assegura que “veure el suport de la població, de la gent, petits detalls que ens han fet arribar” l’ajuden a tirar endavant. A tall d’exemple explica que hi ha restaurants que els porten més menjar del que han demanat i això “dins de la situació horrible que vivim t’anima molt”.

Protegir la família

“No els he vist encara”

Una de les qüestions més complicades de combinar per al personal sanitari és la relació amb la seva família. La por de contagiar els éssers estimats és difícil de compaginar amb el convenciment que el país els necessita per acabar amb la pandèmia i el fet que inevitablement són un dels col·lectius més exposats a patir el coronavirus. Com molts dels seus companys, el Miguel es va haver de confinar perquè, malgrat les mesures estrictes que segueixen, havia tingut contacte amb persones que sí tenien la malaltia i es volia evitar que contaminés als seus companys si l'acabava desenvolupant. El que va portar pitjor va ser la "sensació d’impotència d’estar a casa sabent que a l’hospital hi havia molta feina". "Jo no he arribat a patir cap símptoma i tots els meus tests han donat negatiu". Per contra, sí que hi hagut companys que han patit la malaltia i ho han passat molt malament, però jo no". Per contra, però, confessa que la seva família estava més tranquil·la els dies que va haver d’estar aïllat perquè no estava tan exposat. De fet, per evitar el contagi, hi ha treballadors que decideixen separar-se temporalment dels que més estimen. “Tinc companys que han marxat de casa o que han deixat els fills amb els avis o amb la parella si no és sanitària perquè no els pugui contagiar”, fet que ha comportat que alguns companys faci mesos que no veuen a la seva família. En el cas de la Bàrbara té una certa tranquil·litat perquè viu sola però això no evita que també trobi a faltar la família, que fa dos mesos que no pot veure. “Viuen a la Seu i per tant tampoc podria anar-hi per les fronteres però si estiguessin obertes tampoc els visitaria per no contagiar-los”, reflexiona.

Pel que fa als torns, tots coincideixen a dir que s’han pogut organitzar bé per no fer moltes més hores, malgrat que afirmen que són més dures que mai. En un inici es van coordinar per fer un dia de feina i un dia de festa i ara que els casos estan baixant comencen a “veure la llum” i esperen amb força que els possibles rebrots que hi puguin haver siguin lleus.