Agonia sense fi

La pandèmia ha castigat amb especial duresa el Manel Vallespí. La seva mare va perdre la vida a causa del coronavirus el 8 d’abril passat i el seu pare arrossega greus seqüeles després d’haver contret la malaltia. Abans d’aquest tràgic desenllaç, ambdós disposaven, als seus 78 anys, d’una joiosa autonomia i presentaven unes més que òptimes facultats cognitives.

En previsió de l’elevat risc de contagi, el Manel va demanar als seus progenitors confinar-se des d’un bon principi. No obstant això, el seu pare es va fer una ferida al dit i necessitava una cura. Per aquest motiu, el 18 de març el va acompanyar al CAP de la Sardana amb la mala sort que l’endemà des del ministeri de Salut els van demanar que s’aïllessin per haver estat en contacte amb un positiu. “Un dia després va caure del llit a terra i no podia aixecar-se perquè no tenia forces a la cama”, descriu. Així doncs, al seu pare se’l van emportar a l’hospital on se li va efectuar una PCR que va corroborar que tenia el virus dins de l’organisme. Després de passar una primera nit a l’UCI, el van portar a planta. Paral·lelament, el 22 de març, la història es va repetir amb la seva mare, que també van endur-se-la a l’hospital. “I jo també vaig desenvolupar la malaltia, però em vaig quedar a casa”, afegeix el Manel. D’aquesta manera, va establir diàriament, per partida doble, trucades amb infermeres i metges, les quals defineix com a “magnífiques persones amb un gran nivell d’humanitat”. “T’explicaven les coses amb afecte i preocupació”, afegeix.

Amb tot, l’estat de salut de la seva mare va empitjorar i va despenjar la trucada que mai s’havia imaginat rebre. “Em van dir que estava en coma induït i que ja no es despertaria perquè els pulmons estaven molt danyats”, afirma. En aquest sentit, recorda que va poder anar a dir-li l’últim adeu. “És una mescla de totes les emocions: impotència, tristesa i ràbia”, exposa. Prèviament, el seu pare també havia fet el mateix i va baixar de planta a l’UCI amb cadira de rodes “però no s’hi va estar gaire temps perquè tenia dificultats per respirar”. “La separació, la falta de vetlla, de contacte familiar, l’absència d’abraçades... la veritat és que ho he portat malament”, reconeix. Pel que fa al seu pare, va continuar a l’hospital fins al 19 d’abril, data en la qual va rebre l’alta mèdica. Malgrat això, l’endemà, a causa d’una pressió arterial, el van haver de tornar a ingressar de nou. Des de llavors, dos mesos després, encara segueix a l’hospital amb una pneumònia i un “fràgil” estat de salut.

“El meu pare em recorda que el dia que van venir a recollir-lo a l’hospital es va acomiadar de la meva mare perquè creia que no es tornarien a veure mai més. El que no s’imaginava és que seria ella la que marxaria”, clou el Manel.