Lluita per salvar el pare del virus

El Gerard, l’Aleix i la Laura han perdut el seu pare per coronavirus. 72 dies després de la seva mort, dissabte passat van poder realitzar l’enterrament que mai haurien concebut celebrar abans de l’esclat de la pandèmia. Un llarg procés de dol per als familiars que contrasta amb la celeritat amb què va agreujar-se l’estat de salut del seu progenitor.

“Al principi el meu pare tenia asma i es pensava que era un constipat del seus. Estava amb molt pànic per anar a l’hospital, ho veia més com una presó que un lloc per salvar-se”, relata l’Aleix, quan vora la segona quinzena de març van rebre els primers inputs que automàticament van activar les alertes. Tot just s’acabava de decretar l’estat d’alarma a Espanya, el Gerard, que s’havia quedat sense feina amb el tancament de pistes d’esquí, va decidir baixar a Coll de Nargó, on residien els seus pares. A la localitat alturgellenca, va acompanyar el seu pare a un CAP, “però en cap cas ens van dir que era Covid-19”, ressalta el Gerard, qui al canviar-se de país va optar “per seguretat” de confinar-se a un apartament al costat de casa.

“La meva mare li prenia la temperatura. Tenia tos però molt de tant en tant. L’olfacte i el gust els tenia perfectes”, afirma el Gerard, l’encarregat de sortir al carrer a comprar el menjar, desinfectar-lo i deixar-lo a la porta de casa dels seus pares per evitar qualsevol tipus de contacte físic. Amb tot, recorda que el seu pare treia el cap pel balcó i “de vegades ens estàvem una hora xerrant”. No obstant això, després de tres setmanes sense cessar la simptomatologia, des del nucli de la família es va prendre la decisió de fer venir el pare a Andorra, acompanyat de la seva dona, perquè l’atenguessin a l’hospital.

Un cop al Principat, l’Aleix va recollir el testimoni del seu germà i va fer costat al seu pare acompanyant-lo a Urgències, des d’on el van aconsellar que ingressés a l’UCI després d’haver-se confirmat el positiu mitjançant una PCR. “Et passa pel cap per si és la darrera vegada que el veus pero no ho vols pensar”, expressa l’Aleix. En aquest sentit, durant els primers dies a l’UCI, el pare va romandre intubat i no van poder mantenir cap mena de contacte directe. “Eren els metges qui ens informàven un cop al dia. Era una trucada que es feia molt llarga d’esperar perquè habitualment era entre les 14 i les 16 hores”, recorda l’Aleix. “De fet teníem més por que ens truquessin fora de les franges horàries, però preferia que el metge estigués pel pacient que per les trucades”, admet. Tot i això, al cap de cinc dies, els metges van procedir a la seva desintubació. “Semblava que cada dia hi havia una petita millora i ens fèiem il·lusions”, recorda.

No obstant això, el 30 d’abril els esdeveniments van fer un gir de 180 graus. “La metgessa de l’UCI ens va trucar a les 11 de la nit dient que l’estat de salut havia empitjorat i que l’havien de tornar intubar. No vam dormir aquella nit, fins i tot vaig pensar de tancar el telèfon perquè no volia que truquessin mai. I em van trucar a les 4 del matí dient que ja no es podia fer res més. I ens van dir que si volíem baixar per acomiadar-nos”, narra l’Aleix, que va acudir a l’últim adeu amb la seva mare. “Sembla impossible que hagi succeït tan ràpid. Però durant aquest procés, l’hospital ha fet al millor possible. Hi ha un parell de persones que tenen la gratitud de la nostra família per sempre, han fet més del que la seva feina implica”, va cloure l’Aleix.