El rastre del contagi

El rastreig és una de les armes que els sistemes de salut tenen avui per mirar de controlar els rebrots de coronavirus. La informació que faciliten les persones que han donat positiu és poder, en aquest cas per localitzar possibles nous infectats, aïllar-los abans no segueixin expandint el virus i que la situació no es torni a desbordar i aparegui l’ombra d’un nou confinament que seria fatal. Per això el nombre de persones preparades per fer aquesta tasca, que és rutinària per a professionals dels serveis d’epidemiologia, s’està reforçant. A Andorra, la intenció és comptar amb una borsa de seixanta persones preparades per fer rastreig, la investigació que comença amb la detecció d’un positiu. “Quan s’identifica una persona positiva per Covid el primer que es fa és recollir aquella informació indispensable per valorar on pot haver agafat aquesta malaltia i, per l’altra, si la pot haver transmès”, explica Mireia Garcia, epidemiòloga del ministeri de Salut. Tots dos aspectes són igual d’importants per “lligar la cadena de transmissió”.

Per cercar l’origen del contagi cal remuntar-se a catorze dies enrere i esbrinar si ha tingut contacte amb algun positiu. Per comprovar si ha estat font d’expansió de la Covid, s’han de buscar les persones amb qui ha tingut relació durant el període que ha estat “infectiu” (i això és ja dos dies abans de l’inici de símptomes). Ara s’estan donant també molts pacients asimptomàtics i aquí la data que es pren com a referència per engegar la recerca és la de la presa de la mostra per fer la prova. És vital saber quina mena de trobada va mantenir un malalt de Covid amb una altra persona per discernir entre el que és casual (i per tant sense risc o amb un baix de contagi) i el que és un perill potencial. Es demana per l’estona o si es van prendre mesures de protecció com el distanciament o la mascareta. “Generalment ens centrem més en els contactes més estrets”, apunta Garcia, que comencen amb qui es conviu, per continuar amb els companys de feina, amics i familiars. “Si el contacte és durador, de més de 15 minuts, amb una distància que no és de més de dos metres, en un espai si sobretot és tancat sense mascareta, es considera estret i s’apliquen les mesures més restrictives, que és l’aïllament”, sosté.

Confinament i proves: una TMA i una d’anticossos. Si té immunitat perquè va passar la malaltia rep l’alta perquè es considera protegida. Pot ser que tot i tenir anticossos la seva TMA sigui positiva, i aquest cas requereix una avaluació més profunda. Si és positiu sense més passa a ser un pacient i a estar controlat pel metge. Si és negatiu (l’escenari més freqüent), no està contagiat per ara (tampoc ha estat la font de contagi), però tot i així s’ha de quedar aïllat fins al diagnòstic de la segona prova, que se sol programar set dies després. Els terminis estan marcats pel comportament del virus, pel període on se solen presentar els símptomes. Si aquesta segona prova també és negativa es flexibilitza l’aïllament perquè ja ha transcorregut els dies més crítics respecte a l’eventual desenvolupament de la malaltia. Fins al dia 14, però, cal estar alerta i evitar aglomeracions o contacte amb persones vulnerables.

El rastreig és essencial però de poc serveix si l’afectat no compleix amb les mesures d’aïllament. “En general la gent respecta”, esgrimeix Garcia, malgrat que el contacte és telefònic i sempre queda el dubte de si el compliment és total. Fer pedagogia és part important de la feina, també en les trucades que es fan cada tres o quatre dies durant el confinament: “els reforcem el missatge que si tenen símptomes truquin al seu metge i que al ministeri estan a l’abast si tenen més dubtes”. Per cada contagiat diuen que hi pot haver una mitjana d’entre 10 o 15 contactes, tot i que mai és matemàtic. Cada positiu suposa, doncs, una multiplicació d’aquesta feina fonamental per tallar les ales al virus.