La volta al món amb la Covid-19

La família, quatre motxilles i un any de recorregut per tot el món descobrint racons inimaginats i fascinants. Aquesta és l’aventura de la Núria Samaniego, el seu marit, Nick Elrington i les dues filles, l’Elsa i la Lydia. Després de dos anys organitzant una ruta per tots els continents, el 25 d’agost van emprendre un viatge que havia de finalitzar aquest juny passat. Però va arribar la pandèmia i van haver de restar gairebé cinc mesos retinguts a una illa de Filipines.

“Ens trobàvem a Califòrnia i havíem d’anar cap a Singapur. Finalment, vam canviar el vol i ens en vam anar a Austràlia”, explica Samaniego. Allà van estar un mes vivint en una furgoneta i coneixent les costes del país. I quan el virus semblava controlat a Àsia, van decidir volar a Filipines. “Allà teníem la previsió de fer el sud-est asiàtic però tot es va complicar.” Van arribar el dia 12 de març i el dia 16 van tancar el país. Però van prendre una decisió llesta i van fugir de la ciutat. “No volíem quedar-nos a Manila, la capital, i vam decidir anar cap a una illa perquè ens imaginàvem que tot podria portar temps.”

L’últim vol disponible. La família andorrana va agafar el darrer vol que anava a l’illa de Cebú, que els portaria on va ser la seva casa els darrers mesos, Siargao. Ja no es podia entrar ni sortir. Siargao, coneguda pel turisme del surf, va quedar desèrtica i tot tancat. Ells es van quedar. Hi havia els militars pels carrers controlant que hi hagués el compliment del confinament. No hi havia hospital i la zona és senzilla i humil.

No tot era negatiu, però. Han viscut en un apartament davant la platja sense gent als voltants. I encara que no es pogués practicar surf, el dia a dia consistia a anar a comprar a les botigues, banyar-se a la platja o practicar una mica d’esport.

“El confinament ens ha canviat la vida, sobretot el de les meves filles”, diu la Núria. Entén que no ha estat el mateix viure al Principat que en una illa, però assegura que el creixement personal de viure en un lloc amb molta pobresa i “sense tant consumisme ens ha fet reflexionar i veure que podem ser més feliços vivint amb menys i sense haver d’aparentar tant”.

Asseguren que estaven més preocupats pels residents aquí que per ells. “Malgrat tenir menys coses, no hi havia el virus a l’illa o no s’havia detectat. Sí que és veritat que si hagués entrat sí que ens haguéssim preocupat més. Crec que la nostra família ha patit més que no nosaltres”, exposa la Núria.

Fa poc més d’una setmana que van tornar després d’haver de preparar durant molts dies papers per viatjar. “Vam anar juntament amb una altra família que vam conèixer. Era tot de pel·lícula. A Siargao vam haver d’anar caminant per dins el mar amb les motxilles fins arribar a una barca que ens va portar a Cebú”. Un cop allà van emprendre el darrer vol fins a la capital, ja que el Govern va tornar a decretar la prohibició de vols nacionals. “Hi van haver molts nervis perquè un cop sorties de l’illa ja no podies entrar. Ens havíem d’assegurar que teníem tota la documentació necessària”.

A Manila els van fer el test serològic per poder agafar l’avió. Finalment, després de moltes hores de vol, van arribar a Barcelona. Allà, per sorpresa hi havia els pares de la Núria. “No ens vam abraçar per seguretat. Era tot molt estrany. Feia un any que no veia els meus pares però no podíem córrer el risc.”

Un cop arribats a Andorra, s’han fet el test PCR i han donat negatiu. El xoc és gran. “És com si tornéssim a viure un inici de la pandèmia, ja que allà a l’illa, en no haver-hi cap cas, podíem anar sense mascareta. I ara ens sorprèn veure tothom amb la protecció”.

Tot i que estan acabant d’assimilar el retorn després de tants mesos fora i el virus pel mig, asseguren que tard o d’hora tornaran a agafar les motxilles i emprendre el viatge. Un viatge de vida que van estar planificant durant tant temps i que esperen fer aviat.