Les seqüeles de la Covid-19

El Govern va anunciar divendres passat, un total de 2.110 persones han contret el coronavirus, 517 malalts segueixen en actiu, 1.540 pacients han rebut l’alta mèdica i 53 vides han causat decés. Una espiral de números que balla en cada actualització sanitària i que sovint impersonalitza els relats humans que hi ha al darrere de cada vivència. Però existeix encara una realitat més oculta, pràcticament invisible per als recomptes oficials, que és la de totes aquelles persones que han superat la infecció i arrosseguen seqüeles de durada indeterminada. Sota aquesta premissa, el Diari dona veu a sis persones amb quadres mèdics de diferent consideració per il·lustrar el procés de recuperació que hi ha després d’haver negativitzat el virus.

Francesc Vallespí

Edat: 79 anys

1R POSITIU: 19/03/20

2N NEGATIU: 19/04/20

Ha estat tres cops a l’hospital

Des que el Francesc Vallespí va rebre l’alta mèdica per coronavirus ha transcorregut gairebé mig any. No obstant això, el seu organisme segueix greument llastat pels efectes de la malaltia. “Segueix en fase de recuperació amb un pronòstic complicat”, exposa la Dolors, la seva filla, que ens explica que el seu pare ha ingressat fins a tres cops a l’hospital Nostra Senyora de Meritxell, la darrera el passat 13 de setembre i de la qual encara no ha pogut sortir. Abans d’aquestes tres recaigudes del seu estat de salut, però, el Francesc ja va passar un mes ingressat a l’hospital quan era positiu. La seva primera nit, de fet, va ser a l’UCI. A més, durant la seva estada en dependències hospitalàries cal afegir l’agreujant que la seva dona, amb la qual compartia habitació, va traspassar per Covid-19. “El meu pare va tenir un xoc molt fort i van haver de tornar-li a augmentar les dosis d’oxigen”, expressa.

Malgrat tot, el Francesc va poder abandonar l’hospital el 19 d’abril “pensant que la cosa aniria a millor i que a partir de llavors només serien temes de fisioteràpia per recuperar-se”. Res més lluny de la realitat. L’endemà, sense haver-se complert ni tan sols 24 hores, van haver de tornar a trucar a urgències perquè tenia problemes respiratoris. I d’ençà fins a mitjans de juliol va romandre a planta. “No ha pogut tornar a casa perquè no té mobilitat. Ha passat de ser una persona independent que anava a caminar i portava el seu cotxe a ser absolutament dependent”, afirma la portaveu de la família. “Cada setmana o cada dos surt una complicació diferent. És un conte de no acabar perquè quan s’està estabilitzant surt una altra cosa, ja sigui una anèmia, una úlcera o una trombosi”, afirma amb resignació la seva filla. Així doncs, el Francesc ha hagut d’incorporar a la seva rutina visites amb especialistes mèdics com el cardiòleg o el pneumòleg.

“El seu cos ha quedat danyat i quan receptes medicacions per a cada símptoma al final tens un còctel molotov que el dia que no tens malament una part del cos n’hi tens una altra”, sosté la Dolors, que subratlla que “les seqüeles de la Covid-19 són molt més importants del que es diu. No és només si te’n vas a la UCI o et mors, sinó totes les complicacions que se’n deriven”. Per tot plegat, el cas del Francesc n’és un exemple dels que queden amagats a les estadístiques. “Ara mateix no és tractat ni comptabilitzat com un pacient de Covid-19, però per a mi sí que ho és perquè són les seqüeles d’una malaltia que si no l’hagués tingut estaria a casa seva fent una vida autònoma”, reflexiona la Dolors.

Raquel Terceiro

Edat: 37 anys

1R POSITIU: 14/09/20

2N NEGATIU: 29/09/20

Sent cansament i molta fatiga

Com a monitora d’activitats de Caldea, tenir forma física és pràcticament una conditio sine qua non per poder exercir la seva feina. No obstant això, la Raquel Terceiro està lluitant per accelerar el seu procés de recuperació després d’haver superat la Covid-19. “M’agrada fer de tot i no m’havia sentit així en un període de temps tan prolongat perquè amb una grip normal en tens prou amb dos dies per poder recuperar-te. El cos no em respon com jo voldria”, considera la Raquel.

Tot va començar el passat 11 de setembre quan va començar a sentir migranya, quelcom que “ho trobes normal perquè tens una mica de catarro i et penses que és un constipat més”. Però l’aparent refredat va anar a pitjor i dos dies després va trucar a urgències per sotmetre’s a una TMA, que va corroborar el positiu. “És una mica dur perquè no saps ben bé a què t’estàs enfrontant. Si bé és cert que ho has sentit molt, una altra cosa ben diferent és viure-ho. Jo tenia la idea que mentre no em faltés l’aire no em preocuparia, però a poc a poc vaig sentir més dolors d’esquena i em vaig començar a espantar perquè no podia dormir a les nits”, relata. En moments on les forces no t’acompanyen, l’estat d’ànim de la Raquel també es va veure repercutit negativament. “No em venia de gust aixecar-me del llit o del sofà, de fet no tenia ganes ni que em truquessin per telèfon. El teu cos et demana tancar els ulls i descansar, no vols atendre ningú i només l’hi vaig explicar als meus amics més propers”, recorda la monitora, que a dia d’avui encara segueix aïllada a casa malgrat haver superat el virus.

“M’han dit que el meu cos ha d’haver generat anticossos, però jo no tinc la garantia que aquests símptomes es quedaran amb mi. I això et genera ansietat. Jo soc una noia forta però no sé si recuperaré tot el perdut i, lògicament, penses en si això et condicionarà el treball i si comptaran amb tu”, manifesta la Raquel, que malgrat la situació viscuda intenta encarar amb optimisme el futur més immediat. Per aquest motiu, desitja poder rebre dimecres la veritable alta mèdica, que li permeti posar fi a la fatiga i reincorporar-se amb plenes facultats a la seva feina al termolúdic.

Bàrbara Garcia

Edat: 25 anys

1R POSITIU: 23/03/20

2N NEGATIU: 29/04/20

Ha estat 19 dies a l’UCI

Estar 19 dies a l’UCI, 17 dels quals assistit amb ventilació mecànica passen factura. “Per a mi la vida podia haver marxat en tres dies perquè va ser un vist i no vist. Un dia estic bé i l’altre estàs a l’UCI”, declara la Bàrbara Garcia, que es recupera molt lentament del calvari que ha hagut de viure a la sala més crítica de l’hospital. “Va ser xocant per a mi estar tants dies sense moure’m i perdent la musculatura del cos. Al principi no m’aguantava dempeus i fins i tot em costava agafar un got d’aigua perquè tremolava tota l’estona”, relata la jove. Precisament, durant les dues setmanes que va romandre a planta va tenir disfàgia, una simptomatologia associada amb les dificultats per empassar aliments. A banda de recórrer al ventolín, la Bàrbara va haver de conviure posteriorment amb inhaladors al tenir els bronquis inflamats.

Malgrat haver desaparegut el virus del seu organisme, els efectes col·laterals de la malaltia seguien molt presents. “Em cansava molt per tot. A la primera setmana d’estar a casa vaig sortir a caminar i no podia fer-ho gaire estona perquè em feien mal les cames. Tampoc podia estar gaire estona concentrada mirant el mòbil o llegint perquè em feia mal el cap”, manifesta la Bàrbara, que també diu que ha tingut problemes de memòria. A dia d’avui, la principal mancança continua sent la capacitat pulmonar i la falta de veu, raó per la qual acudeix a un logopeda per reeducar quelcom aparentment tan senzill però alhora tan imprescindible com la respiració. Així mateix, també ha incorporat a la seva quotidianitat exercicis de fisioteràpia, ja que al fer esport “vaig sentir que m’ofegava”.

Paral·lelament, però, hi ha un factor psicològic contra el qual també està lluitant. “Quan vaig arribar a casa em costava dormir perquè vaig passar molta por quan estava intubada. Soc una persona forta i que treballo molt la salut mental, però aquesta malaltia fa por perquè ningú m’assegura que no la torni a agafar”, manifesta. En aquest sentit, el seu horitzó és tornar a exercir com a auxiliar d’infermeria a El Cedre a partir del gener. Com a lliçó de vida, i especialment adreçant-se als joves que se senten invulnerables, apel·la a la consciència col·lectiva. “No només és agafar la Covid-19, sinó el perill de contagiar perquè hi ha moltes vides que ho poden passar molt malament”, conclou la Bàrbara.

Clementina Martínez

Edat: 52 anys

1R POSITIU: 30/03/20

2N NEGATIU: 24/04/20

Ha passat 35 dies aïilada

Gràcies al teletreball, la Clementina Martínez va poder continuar desenvolupant la seva feina a Andbank durant els 35 dies que va haver d’estar-se en aïllament domiciliari a l’haver agafat la Covid-19. Una setmana després que el Govern decretés el confinament general de la població, el 22 de març, “em vaig passar tot el dia tossint”, diu. “Però no és aquella cosa que t’ennuegues una mica, sinó que t’ofegues”, recalca. A mesura que va avançar la setmana, cada vegada va anar en augment la tos “i sobretot el cansament”. Tot i no arribar a tenir febre ni tampoc dificultats respiratòries, la Clementina posa en relleu el malestar general que va sentir, particularment a les cames. “Amb qualsevol postura em sentia molt xafada, m’era igual estar asseguda que dreta”, assevera.

En aquesta línia, cap al final de la setmana, va començar a perdre l’olor i l’olfacte, quan en aquell moment no hi havia la divulgació científica que hi ha ara respecte a la simptomatologia de la Covid-19. A l’estar en permanent contacte amb la seva metgessa de capçalera, la va emplaçar a realitzar-se una placa de pulmó i una PCR a l’hospital, que va sortir positiva. A partir de llavors, va rebre durant cinc dies el tractament que es recomanava des del Ministeri de Salut: hidroxicloroquina i azitromicina.

Afortunadament, en el seu cas va notar significatives millores al cap de tres dies i, no menys important, no va presentar efectes secundaris que sí que han tingut altres pacients. D’aquesta manera, al cap de 10 dies, va rebre el segon resultat negatiu de la PCR i va experimentar una sensació d’alliberament intern. Ara bé, el que si que li va fer companyia durant tot el mes de maig és la tos. “Després de prendre la medicació, el dolor en si marxa, però el que queda és el cansament. I vaig comentar-ho al metge i des del Govern em van anar fent seguiment perquè el cansament no em va desaparèixer fins ben bé al juliol”, assegura la Clementina, que també va trigar a recuperar el gust i l’olfacte. “Una de les seqüeles és que et quedes molt xafat i això no s’explica gaire. Tothom es pensa que és com passar una grip però quan ets positiu t’adones que no és exactament el mateix”, resumeix.

Alba Puigcercós

Edat: 24 anys

1R POSITIU: 18/09/20

2N NEGATIU: 29/09/20

Ha perdut el gust i l’olfacte

En un primer instant, l’Alba Puigcercós es pensava que el mal de coll que tenia era fruit dels canvis de temperatura i de forçar la veu amb la mascareta, però el passat 18 de setembre van saltar les alarmes al seu cos. “Em trobava molt cansada i em vaig estar mirant la febre durant tres cops al dia perquè hi havia alguna cosa que no acabava d’anar bé”, exposa. I, efectivament, aquella mateixa nit va decidir anar a urgències, des d’on se li van diagnosticar angines i se li va practicar una TMA que va certificar que era positiva per coronavirus. “Ho he passat com una grip molt forta. Els tres primers dies van ser horribles, vaig tenir molt malestar general”, apunta l’Alba, que malgrat estar fluixa de defenses va treure suficients energies per continuar teletreballant com a docent. “Tenia l’opció d’agafar-me la baixa però volia provar-ho perquè és un esforç gratificant”, manifesta la jove, que va contagiar-se a la seva aula del Janer, on també van notificar-se altres vuit positius entre els infants.

A base de paracetamol per contenir la febre, ha anat de mica en mica millorant, però tot i això no ha recuperat les sensacions d’abans de contreure la malaltia. A tall d’exemple, continua amb les papil·les gustatives neutralitzades i el sentit de l’olfacte li està costant també recobrar-lo. “Per a mi està sent dur a nivell psicològic perquè soc molt hipocondríaca”.

“A l’estiu vaig renunciar a fer moltes coses per por al virus i al final ho he acabat agafant”, expressa l’Alba, que es mostra confiada perquè que “d’aquí a dues setmanes pugui tornar a estar al 100%”. En aquest sentit, per reforçar el seu sistema immunològic, va acudir a la farmàcia per prendre’s una càrrega superior de vitamines, la qual cosa li està produint l’efecte desitjat.

Guillem Valdés

Edat: 52 anys

1R POSITIU: 14/08/20

2N NEGATIU: 09/09/20

Ha estat cinc dies a planta

Tinc la sensació d’haver envellit 15 anys. El meu cos no funciona com abans, no puc seguir el ritme i em costa respirar”, assevera el Guillem Valdés, que assegura haver-se aprimat set quilos en poc més de dues setmanes. Tan bon punt va donar positiu a la TMA, es va confinar i va anar seguint les recomanacions de la seva metgessa referent davant les febleses que anava presentant el seu organisme. “Tenia tremolors, fred, molt cansament i dolor muscular, volia dormir a totes hores”, descriu. Amb tot, la simptomatologia no va remetre i el vuitè dia va anar a l’hospital a fer-se una radiografia de tòrax. A partir d’allà li van diagnosticar una pneumònia i automàticament les autoritats sanitàries van comunicar-li que havia d’ingressar a l’hospital. “L’anècdota és que volent-me tranquil·litzar em van dir que si es complicava la cosa, l’UCI estava preparada. I això em va fer despertar perquè no havia tingut consciència de gravetat ni de perill. I llavors reflexiones que estàs en el macabre esquema que has llegit un milió de vegades a la premsa sobre casos que s’acaben complicant i de cop tu n’ets el protagonista”, discerneix el Guillem. De totes maneres, l’escenari de la intubació no es va arribar a produir i va bastar amb un respirador que li proporcionava oxigen, de manera que al sisè dia d’estar a planta va poder abandonar les instal·lacions. Acte seguit, va restar confinat a casa dues setmanes fins que va negativitzar per partida doble la TMA. “La part inesperable és que un cop arreglat això no se m’han passat encara tots els símptomes”, exclama en al·lusió a la fatiga. Sobre aquesta qüestió, assenyala que els metges li han comentat que té un indici de fibromiàlgia de caràcter lleu “però que no saben dir-me quan remetrà o si es convertirà en una patologia crònica. Puc fer vida normal, però és un núvol angoixant”, destaca. Per aquesta raó, sent “com si m’haguessin fet entrar en una màquina del temps i posat en un cos envellit”. “Tinc la musculatura una mica atrofiada, com si fos deshidratada”, afegeix el Guillem, que manifesta que sovint es desperta de matinada amb dolors a les cames, “amb uns cruiximents molt bèsties”, indica. Com a conclusió, els metges li han indicat que recerqui el complicat equilibri entre “no forçar-me físicament” perquè acusa la migranya i “no quedar-me apàtic”, perquè llavors la recuperació serà més lenta.