La justícia paral·lela dels testimonis de Jehovà

La comunitat dels Testimonis de Jehovà la conformen unes 180 persones. És com una gran família amb les seves pròpies normes internes, molt estrictes amb una justícia interna que la majoria de fidels ignoren. Una secta per a alguns, una religió per a uns altres el cert és que no sé sap gran cosa del seu funcionament intern, molt dur per a aquells que intenten deixar la comunitat, com és el cas d’alguns membres dels Testimonis de Jehovà d’Andorra, que estan patint una confusió mental després de tants anys d’adoctrinament.

Els interlocutors que parlen amb el Diari ho fan des de l’anonimat. Els mitjans de comunicació són un perill, els adverteixen des de la seva església. La situació que pateix un d’ells és complicada perquè tem que amb aquesta “justícia paral·lela” puguin destruir la seva vida. Si se’l sotmet a un judici i és expulsat tota la seva família i amics el deixaran de parlar, quedarà aïllat en un món on els seguidors d’aquest moviment ho són tot: pares, fills, esposa, sogres o amics. El dilema és molt intens.

D’aquests 180 membres d’Andorra la majoria són persones que creuen cegament en la severa interpretació de la Bíblia. “Els de baix de tot són uns ignorants que desconeixen la majoria d’informació de com funcionen els Testimonis de Jehovà, són bones persones i és bo que ningú els estigmatitzi perquè són ciutadans com la resta, amb virtuts i defectes”. El problema és la jerarquització: “És penós el tracte que donen als seus membres quan no obeeixen les seves regles. Són capaços de fer fora de casa o fer-li el buit a un fill o filla LGTBI quan assumeixen la seva condició i són capaços de permetre morir algú al negar-li la transfusió de sang i d’expulsar del Saló a qui salvi la vida per transfusió”.

Picada de mosquit

Ho sap bé el nostre interlocutor que va viure amb desesperació un tràgic episodi quan la seva filla de sis mesos va estar a un pas de la mort. Era a principis de l’any passat. Una picada de mosquit li va provocar una anèmia i els metges de Barcelona van comunicar al matrimoni que l’única opció era la transfusió de sang, i que era qüestió d’hores el salvar el nadó. No s’ho van pensar i van signar el consentiment, amb por a les conseqüències com a seguidors de l’església de Jehovà. Quan van tornar a Andorra els esperaven els ancians (els que manen en cada congregació) i ja estaven assabentats de l’acte mèdic. Per sort no va passar d’una seriosa advertència tot i que els membres tenen unes nomes molt estrictes, com no fumar o no poder celebrar aniversaris.

A Andorra funcionen tres congregacions, segons l’idioma: català, espanyol, portuguès. Quan s’han de prendre mesures coercitives es vesteixen com un acte d’amor per intentar salvar la persona que vol tornar a la societat. “Tot el teu món són les persones amb qui convius, que et deixen de parlar, fins i tot la família. Hi ha avis que no coneixen els seus néts”. Terrible.

MIRAR CAP A UNA ALTRA BANDA QUAN HI HA UNA AGRESSIÓ A UNA DONA

Encara que formalment els Testimonis defensen la igualtat entre sexes, en la realitat hi ha un consentiment encobert a que es pugui agredir la dona fins a un cert nivell. A Andorra es va donar el cas d’una dona que va denunciar l’agressió de la seva parella i finalment va ser ella, la víctima, qui va ser expulsada d’aquesta pseudoesglésia. Les normes internes de la comunitat vulneren la legalitat, per exemple l’article del dret a la família de la Convenció dels Drets Humans, per no dir tot el que té a veure amb la igualtat de gènere i als casos de pederastia que s’han destapat en àmbit mundial. En el cas d’aquest matrimoni andorrà podien perdre la custòdia de la filla si es negaven a la transfusió de sang, i una comitè ètic de metges hauria decidit per ells i obviament el nadó hauria rebut el tractament adequat. Un vídeo de producció interna de la confessió mostra que efectivament s’ha d'allunyar el parent expulsat. En la gravació es narra la història d'una noia que, al complir la majoria d'edat, és expulsada de casa seva. “El meu pare em va explicar que no podia continuar vivint amb ells. Perquè jo no volia canviar el meu estil de vida. Em va dir que jo era una influència negativa per als meus germans més petits”, explica la protagonista. Els testimonis no tenen països, tots es regeixen per les mateixes normes i per una jerarquia que la majoria desconeix i que dirigeixen vuit persones des dels Estats Units.