Confinades amb el maltractador

Em sentia molt malament perquè jo puc entendre que quan et diuen que seràs pare t’ho puguis prendre d’una manera negativa però no que durant tot l’embaràs m’insultis a mi i a la nena”. Així relata l’Helena (nom fictici per protegir la seva identitat) com es va sentir davant la reacció de la seva parella quan va saber que estava embarassada. “Es referia a la seva pròpia filla amb expressions tan fortes com ‘aquest bitxo’ o ‘aquesta merda’ i això a mi com a mare em feia molt mal”, recorda. Va ser en aquell moment que va decidir fer el pas i trucar al servei d'atenció a les víctimes de violència de gènere, en el qual, tal com repeteix insistentment, “em van ajudar molt”. Ara, prop de la trentena i amb una filla de tres mesos, assegura que “l’ansietat pràcticament ha desaparegut” i que se sent “més segura, més tranquil·la”. I malgrat la dura situació viscuda, afirma amb valentia i amb un somriure que s’intueix al seu rostre tot i dur la mascareta, que demanar ajuda li ha “canviat la vida”.

L’Helena es va quedar embarassada poc abans que es decretés el confinament per combatre la pandèmia i setmanes més tard el pare de la seva filla la va deixar. Va passar l’embaràs sola, confinada i amb la culpabilitat a flor de pell. Ara confessa que tenir a la seva petita “ha sigut el millor que m’ha passat a la vida” però durant tot l’embaràs “m’he sentit molt culpable” i els “meus sentiments han estat com una muntanya russa”. “Són moltes emocions”, certifica, “podia estar rient i de cop em posava a plorar, va ser molt difícil”.

Malgrat tot el viscut, declara que “encara n’estic enamorada i ell s’ha aprofitat dels meus sentiments més d’una vegada”. Durant els mesos de gestació, va insistir a trobar el suport del pare de la criatura sense èxit. “Vaig intentar parlar amb ell, li vaig explicar que estava confinada i sola a casa perquè m’ajudés però més d’un cop em va respondre empenyent-me, escopint-me i fins i tot em va arribar a escanyar. Allò em va fer veure que no era normal perquè això no li fas a una persona que estimes”.

Els mesos de confinament van ser durs per a tota la població, amb històries diferents darrere de les portes de cada llar. Sens dubte, però, un dels efectes secundaris més greus de l’aïllament per frenar la Covid-19 va ser l’increment de casos de violència de gènere. Les dades són contundents i mostren com a finals del mes de març però sobretot entre l’abril i el juny les xifres es disparen. La cap de l’àrea de polítiques d’Igualtat, Mireia Porras, sosté que es tracta de relacions tòxiques que ja existien i que el confinament va fer de detonant perquè sortissin a la llum.

Segons remarca Porras, un dels problemes més greus del confinament és la dificultat dels professionals de poder intervenir, per això s’han posat més recursos humans i s’han reforçat les vies de comunicació. Actualment es pot contactar amb el servei a través del telèfon gratuït 181, per whatsapp al 606 181 i amb el correu electrònic igualtat@govern.ad. Amb tot, Porras reconeix que els preocupa que l’evolució de la pandèmia obligui a un nou confinament, perquè això “provocaria de nou un increment” de les xifres.

En el cas de l’Helena, la família i els amics la van ajudar i parlaven amb ella a diari per videoconferència mentre va durar el tancament, la qual cosa va ser essencial per “tirar endavant”. Qui va tenir un paper clau en la seva decisió va ser l’exparella del pare de la seva filla, que va passar per una situació similar. “Ella em va aconsellar entrar al programa d’Afers Socials i també em va ajudar amb l’embaràs i amb la nena”, revela l’Helena, que ja coneixia part del passat de la seva parella però “només tenia una versió dels fets i no m’agrada jutjar”. A més, el record de l’inici de la relació “és molt diferent, hi havia il·lusió i ell era encantador”. A partir de l’embaràs, però, “tot va anar a pitjor”.

L’arribada de la seva filla va ser el punt d’inflexió. “Hi ha un moment que penses més en ella i en el que necessita que en tu mateixa i jo veia que ell no era la persona adequada per cuidar d’un bebè”. Un dels moments més durs que recorda és el primer dia en què ara ja la seva exparella va conèixer la nena. “Quan va venir a casa després del confinament i va veure la seva filla per primer cop va ser molt angoixant”, explica al reviure, encara enutjada, aquella trobada. “Després de tot el que m’havia fet a mi i havia dit de la nena, la va agafar en braços i li va dir ‘filla’ i jo em vaig quedar molt xocada. Ara és la teva filla després de tot el que li has dit?”, es preguntava retòricament l’Helena. “Allò em va afectar i em va fer sentir malament. Per una banda em feia mal i per l’altra estava contenta perquè la reconegués com a filla. Va ser una muntanya russa de sentiments”, remarca.

“Esperava l’ull morat”

Una de les dificultats més grans amb què es troben les víctimes és detectar la violència quan és psicològica. De la mateixa manera que li passava a l’Helena, la Natàlia (també nom fictici) justificava les accions de la seva exparella. En el seu cas, les agressions van durar anys i ara en fa just dos va fer el pas de marxar de casa amb els seus tres fills. Ara s’esgarrifa només de pensar com hauria estat la seva vida si la pandèmia hagués arribat abans de separar-se. “Sort que jo ho vaig passar abans perquè ara ha de ser horrible. Penso molt en les dones que es troben ara en aquesta situació i en les criatures. Les animo a totes a venir [al servei d’atenció a les víctimes de violència de gènere], encara que no es vulguin separar, només per informar-se, perquè aquí t’obren una finestra cap a la porta de sortida”, emfatitza.

La Natàlia va estar casada amb la seva exparella 13 anys i tenen tres fills en comú, una adolescent que ara té 14 anys i dos bessons de quatre anys. Assegura que no sap quan va començar el maltractament psicològic ni quin va ser el primer dia “que li vaig permetre” i que sempre “esperava l’ull morat o la boca sagnant” per estar convençuda del que succeïa. “Pensava que la violència era això i en canvi portava insultant-me des que la nena tenia dos anys”, manifesta la Natàlia tot apuntant que “sabia que hi havia coses que no eren normals però els dies anaven passant i acabes normalitzant la situació, justificant-la”. “Sempre penses que no és el moment de fer-ho, estava sola, soc estrangera, no tinc família aquí i tenia tres nens petits, no sabia què havia de fer”, afirma encara angoixada.

Amb l’avantatge que dona la perspectiva dels dos anys separada, relata que “han estat molts anys d’insults, sense vida social, només de la feina a casa i de la casa a la feina. Pensava que era el meu caràcter i el justificava dient que estava cansat perquè treballava a l’obra...”. “Ni tan sols em deixava anar al meu país a veure els meus pares amb la nena o sortir a sopar amb els companys de feina perquè deia que em rebolcava amb qualsevol”, exemplifica.

La relació es va anar degradant i amb el temps al maltractament psicològic se li va sumar també el físic. Un darrer altercat al seu domicili li va fer dir prou. “En una de les darreres discussions, la policia se’l va emportar detingut i va ser aleshores quan un dels agents em va trucar des del portal i em va dir: Truca al 181, allà t’assessoraran”. La Natàlia té clar que aquell policia i totes les persones que la van ajudar quan es va dirigir al servei d’Afers Socials “em van fer veure que no estava sola i ens van salvar la vida”. Ara com ara, admet, però, que “encara tinc por”. “He tingut somnis en què apareixia i em matava, es venjava perquè m’havia sortit amb la meva i havia marxat de casa”, detalla.

Malgrat que ja fa dos anys de la separació i que la Natàlia ara afirma amb orgull que és “propietària de la meva vida i del meu temps”, no pot evitar que els ulls se li entelin quan recorda la duresa del moment en què va decidir marxar de casa. Les emocions contingudes i la valentia inherent a la situació li brollen pel rostre fent evident la dificultat de recordar la història. “Vaig marxar de casa sense gairebé res”, rememora amb la veu tremolosa però fermament convençuda. “Sé que ja ha passat però els meus fills eren tan petits... realment va ser molt dur”. Les seves llàgrimes, però, han deixat de ser de tristesa per convertir-se en una mostra de fortalesa i orgull per “tot el que he progressat des d’aleshores fins ara”.

Fins aquell dia, la Natàlia no li havia explicat a ningú la seva situació, ni tan sols a la família més propera. “Vaig dir-me a mi mateixa que el dia que li expliqués a la meva mare seria l’últim perquè no els volia preocupar”, assenyala. El que més li va sorprendre va ser la resposta que va rebre per part seva quan va prendre la decisió d’explicar-li. “Em va dir que tan de bo hagués existit un servei similar a la seva època que l’hagués ajudat a ella tant com m’estaven ajudant a mi. Em va donar a entendre moltes coses la meva mare”, reflexiona. A més de la família, la Natàlia agraeix el suport que va rebre d’amics i companys de feina, que també la van animar a fer el pas.

“Si ajudo una dona, val la pena”

Els casos de violència de gènere són múltiples i diversos i no afecten només un perfil concret de dona, com erròniament es tendeix a pensar. De fet, la cap de l’àrea de polítiques d’Igualtat indica que “l’únic que tenen en comú les víctimes de violència de gènere és que són dones però no existeix cap més patró”. “Tenim dones amb estudis i sense, que treballen, que no, que tenen una bona situació econòmica o que necessiten ajudes...”, exemplifica.

El que recalca Porras és que el servei d’atenció a les víctimes de violència de gènere ajuda les afectades des de tots els àmbits per evitar, per exemple, que no puguin sortir d’aquesta situació per dificultats econòmiques. Recorda també que la derivació dels casos per part dels professionals dels diferents àmbits és obligatòria però que el seguiment del programa per part de la dona afectada és una decisió personal i, per tant, voluntària. Un punt que té clar la Natàlia, que indica que al començament simplement es va interessar pel programa per “informar-se” però sense estar convençuda de fer el pas. Per això, des de l’experiència personal, reitera que anima totes les dones que es trobin en una situació similar a venir “encara que vulguin seguir amb el matrimoni, perquè aquí les poden assessorar i informar”.

Amb seguretat i decisió, la Natàlia deixa clar que “seguiré endavant i si conec algú que passi per aquesta situació intentaré ajudar-la”. Amb la vivència encara a flor de pell i després d’obrir-se i decidir fer pública la seva experiència, assevera amb perseverança que “tan de bo la meva història ajudi alguna dona que es trobi en la mateixa situació que m’he trobat jo”. “Només que fer-ho públic ajudi una sola dona a fer el pas, ja haurà valgut la pena”, conclou amb fermesa i esperança.

Elsa Rodíguez, psicòloga especialitzada en violència de gènere

"'LA BELLA I LA B`STIA' ÉS L'APOLOGIA DEL MALTRACTAMENT"

El romanticisme mal entès i els comentaris sense malícia però amb desconeixement provoquen, segons la psicòloga Elsa Rodríguez, que les víctimes de violència de gènere encara tinguin por i vergonya d’explicar el seu cas.

Els casos es van disparar durant el confinament.

La convivència ha fet incrementar la situació de vulnerabilitat cap a la víctima. És un fet que també passa en períodes de vacances, no per una qüestió d’estrès, sinó de convivència. També s’ha de tenir en compte que el maltractador talla totes les relacions socials de la dona i a vegades les úniques que persisteixen són les de la feina i el confinament va provocar que també desapareguessin.

El sentiment de culpa és habitual entre les víctimes.

Aquí intervenen dues qüestions. La principal pot ser que respongui a un mecanisme de defensa. Si jo soc el problema, puc canviar la situació. Però mai són elles el problema. I l’altra té a veure amb la tècnica llum de gas, una manipulació psicològica que es pot fer a través d’una broma o de posar paraules en boca seva que no han dit.

Com podem ajudar una dona en aquesta situació?

Cal buscar ajuda professional però també el suport del cercle proper. Sovint no parlen per vergonya, perquè creuen que ho han provocat elles. I a vegades la gent també fa comentaris inapropiats com ara afirmar que nosaltres no aguantaríem una situació similar. Això és mentida. És tan subtil la manipulació que ni te n’adones. Sempre cal tenir clar que elles no tenen la responsabilitat de la situació i no jutjar-les mai perquè darrera de cada cas hi ha molta por.

Encara es considera que la violència és només física?

Sí, tot i que de fet la violència que deixa més estralls és la psicològica. Aquí té un paper molt important l’amor romàntic. La gelosia, per exemple, és pensa que és part de l’amor, quan en realitat és una manera de control, de maltractament. Hem crescut amb els contes de fades però La Bella i la Bèstia és l’apologia del maltractament.

Encara es creu que existeix un perfil de dona maltractada?

Sí, perquè es pensa que ha de ser una dona amb una autoestima baixa però no és així. És la violència de gènere el que provoca una autoestima baixa, no a l’inversa. Jo he fet teràpia amb advocades, metgesses, psicòlogues i també gent sense estudis.

Els fills també són víctimes?

Des de la justícia es pensa que una persona que maltracta una dona pot ser un bon pare, que no té res a veure. I no és així. Aquesta persona educarà el seu fill amb uns valors d’odi i menyspreu cap a la dona.