El número de telèfon del confinament

Són una font d’anècdotes. De divertides perquè aquells mesos de confinament van donar peu a situacions, a demandes, a dubtes, que despertaven somriures, però alhora van ser testimonis del costat més fosc de l’emergència sanitària i les conseqüències socials i econòmiques: l’angoixa per haver-se contagiat d’un virus desconegut i temut que havia provocat el tancament literal del país o la desesperació de les famílies que necessitaven ajuda urgent per poder dur un plat a taula, dels temporers que buscaven un lloc on dormir o la de persones que trucaven perquè simplement se sentien soles i no tenien amb qui parlar. El 188 va ser un telèfon per expressar multitud de neguits en una situació molt canviant i hi van estar a l’altre costat una cinquantena de treballadors públics d’àrees de l’administració molt diverses. “Els primers van ser guies culturals perquè els museus van tancar i també col·laboradors educatius, després departaments que anaven tancant posaven a disposició personal”, explica la secretaria d’Estat de Funció Pública, Lara Vilamala, que en va ser la coordinadora. Tots van haver d’aprendre sobre la marxa per poder donar resposta de dilluns a diumenge a la ingent quantitat de preguntes sobre les conseqüències de la pandèmia. Dimarts 17 de març, tot just l’inici del confinament, el telèfon ja havia rebut prop de 4.000 trucades.

“Al principi va ser bastant difícil, sobretot els primers dies, perquè era molta informació de cop i la gent trucava espantada, hi havia gent amb el virus o amb por de tenir-ho”, relata André de Abreu, treballadors de Tràmits i ara a la Duana. I és que en un inici el 188 també va haver de fer de filtre per evitar la saturació del 116. “La malaltia la teníem a sobre i el 188 era com un telèfon de rescat: em trobo malament, estic angoixat, però també una persona gran que trucava perquè no sabia fer una compra per internet i contactaves amb el comú o els agents de circulació perquè li portessin o el que et deia que no tenia per menjar, i recorries a Càritas”, afegeix Mari Martínez, treballadora del ministeri d’Ordenament Territorial aleshores i ara a Afers Europeus. També es necessitaven aclariments sobre quins negocis podien obrir o no i en quines condicions o les restriccions de mobilitat imposades a les fronteres.

Va ser servei públic en la màxima expressió per a Jordi González, que és funcionari de Govern però també president de Càritas parroquial a Sant Julià de Lòria. Així, la secretaria d’Estat de Funció Pública explica que “cada cop que teníem una trucada de persones desesperades, ell [Gonzàlez] deixava el servei, anava a fer caixes d’aliments i les portava a aquella gent que tenia necessitat. No va ser només un telèfon d’informació, va ser d’ajuda humanitària, psicològica...”

El drama social

Possiblement una de les situacions més complexes que va tocar viure a una part dels testimonis d’aquest reportatge és la trucada que va atendre Marta Fort, treballadora adscrita llavors al departament d’Educació, una tarda a punt d’acabar el torn, quan quedaven cinc minuts per a les vuit del vespre. Trucava un home en una situació límit, amenaçant de llevar-se la vida. “La sort és que tenia el Jordi al davant i la Mari al costat i amb una mirada em van entendre. Aquell home trucava desesperat”, explica. “El vam escoltar i immediatament vam trucar al SUM, i després ens va trucar molts dies, ens va donar mil vegades les gràcies”, afegeix en Jordi, que confessa que ell mateix el va anar a veure i a parlar-hi. Arran del crit d’alerta va rebre l’atenció mèdica que necessitava.

De vegades les històries saltaven de la línia telefònica, com la d’un noi que demanava auxili perquè vivia amb un germà. S’havien barallat i l’havia fet fora de casa. On anar en ple confinament? “Vam trucar a la policia, però aquest noi estava a la porta de Govern i allà van venir els agents quan just nosaltres també sortíem i allà vam estar també”, explica l’André. La intervenció dels treballadors socials va posar els recursos per solucionar el problema. Al 188 també van arribar el drama dels temporers. “Hi havia 4.000 persones penjades, va ser tremendo”, rememora el Jordi. “Hi havia un noi a Arinsal dormint en una furgoneta, i com que el 188 era un telèfon gratuït ens va localitzar a nosaltres i la policia el va anar a buscar i el van dur a un hotel”, continua la Marta, tot recordant una de les situacions viscudes.

La xarxa

El 188 podia ser el primer receptor, però tots els que hi van estar implicats remarquen la gran xarxa que hi havia al darrere, la implicació d’administracions i entitats per donar resposta en una situació difícil i mai vista, com la que van viure els treballadors temporers, que de cop van quedar atrapats a Andorra. I una situació que canviava ca dia. “Era una carrera diària d’informació, de nous decrets”, rememora Lara Vilamala. Antonio Zamora, que en el seu dia a dia fins aleshores havia estat a la secretaria d’Estat d’Esports, a l’àrea de serveis i instal·lacions, afirma que “estàvem penjats al BOPA, a les rodes de premsa...” I en to de broma afegeix que “tot el que hem passat si ho convalides amb crèdits universitaris igual ja hem acabat una carrera [riu]. Començar de zero, sense cap informació, va ser un muntatge: pissarres amb números de telèfon, la informació que ens anava arribant... I a poc a poc agafar formació per donar el millor servei perquè al final cada trucada és una persona i cada persona necessita una resposta”.

Els mateixos implicats en el 188 van comprovar l’agraïment de molta gent a la feina que estaven fent quan, per exemple, encarregaven dinar en un restaurant i l’establiment en questió els hi regalava. Les felicitacions també arribaven per via telefònica, però també les crítiques. “N’hi havia en to constructiu però també qui et posava a parir tothom: el cap de Govern, els ministres, els coprínceps... De cada 100 trucades te’n podies trobar una o dos amb aquest to i el límit que posàvem era l’insult”, recorda l’Antonio.

Demandes... de tot tipus

“Té parella el ministre de Salut?”, “els seus gats són siamesos?”, són un exemple de les preguntes “inversemblants” que també els tocava escoltar. O haver d’aclarir a una persona que s’havia comprat un matalàs a la Seu d’Urgell i que demanava si el podia pujar que no era el moment de fer-ho. O la senyora que volia saber si podia anar a donar menjar als conills. O les trucades del que popularment es va conèixer com a policia dels balcons, quan, en veure algú pel carrer, pensava que se saltava el confinament i corrien a denunciar-ho. O mediar entre una parella que havia de decidir qui treia el gos quan tenir una mascota era sinònim de poder trepitjar el carrer i no només per treballar o comprar. “Hi havia gent que havia agafat gossos de la gossera per anar a passejar-los o qui oferia als veïns que en tenien per treure’ls”, recorda amb un somriure la Iolanda Ruiz, treballadora de Funció Pública, que també va viure l’angoixa més mundana d’un noi amb la parella frontera enllà: “Portava molt de temps sense veure la nòvia, que vivia a Barcelona. Però jo és que haig de baixar a Barcelona a veure la meva nòvia!, em deia, i jo doncs fes un face time, una videotrucada... però ell insistia: jo vull més [riu]”.

El 188 també va ser testimoni de l’evolució de les preocupacions a mesura que passaven les setmanes de confinament. Evidentment l’econòmica, d’aquells treballadors d’empreses que la pandèmia havia tancat i van acabar pendents de cobrar un ERTO, però també les relacionades amb tots aquells hàbits quotidians que es donaven per fets fins que la Covid-19 va irrompre: des de quan obrien les perruqueries a la data de reobertura de les fronteres. Qualsevol novetat podia ser una font de trucades, com l’inici del cribratge massiu i la plataforma informàtica que s’havia d’usar per apuntar-s’hi. A més, va córrer algun bulo i la gent va pensar que havia de pagar cinc euros per fer-se la prova o que els primers que s’apuntessin tindrien preferència. Aquell dia, un dissabte, recorda l’Antonio, van superar el mig miler de trucades.

El virus

Andorra estava tancada i només funcionaven serveis essencials. La secretaria d’Estat de Funció Pública admet que també va tenir un sentiment de culpabilitat perquè al cap i la fi acudir a treballar, interrelacionar-se amb altres, significava que s’exposessin al risc de la malaltia i “a l’inici de tot no sabíem el que passaria, què faria el virus”. La Marta Fort, quan es va incorporar al servei telefònic, ja era prou conscient dels estralls de la Covid-19. “En 24 hores es va emportar el meu tiet i vaig ser conscient del poder destructiu del virus”, recorda emocionada. I va viure com tants d’altres familiars de difunts, que tampoc podia passar un dol normal a causa de les restriccions sanitàries. Tres o quatre dies després rebia la trucada de Lara Vilamala que li oferia incorporar-se al servei d’atenció telefònica i “no m’ho vaig pensar, això era divendres al migdia i al cap d’una hora entrava per la porta de Govern. Necessitava sentir-me útil”. De fet, arran de l’experiència va decidir demanar el trasllat al servei de Tràmits.

El Jordi González es va acabar contagiant: “és una malaltia dura perquè és llarga i pesada”, relata. I la Mari Martínez va decidir ser voluntària a les residències improvisades en què es van convertir un parell d’hotels per protegir els padrins d’El Cedre i Salita que no havien contret la Covid. “Jo tenia la mare lluny, a la platja, però en una situació així pensava que m’hauria agradat que l’ajudessin”, explica.

Abans del març treballaven per a la mateixa empresa però es coneixien d’aquella manera, de “vista”, majoritàriament. Fins que el confinament els va posar en una mateixa sala. I van construir una relació que continua. I parlen des de la satisfacció d’haver pogut ajudar, en un terme ampli de la paraula: “si la pregunta és referent a una qüestió legal, la resposta és “la llei diu això” però igual el que necessites no és una resposta de tipus legal, necessites suport, caliu humà i això has d’intentar donar-ho. I crec que tot l’equip ha estat de 10, està malament que ho digui jo que en formo part, però ha estat de 10”. “Un dels èxits és que el perfil de persona que ha entrat al 188 és un tipus de persona que té aquest interès humà, que busca donar solucions als ciutadans”, afegeix el Jordi. Van ser part d’un engranatge del qual també destaquen la implicació de tota la piràmide, des dels alts càrrecs fins al darrer empleat. “No estàvem sols, secretaris d’Estat, ministres, venien constantment, estaven accessibles amb un whatsapp per resoldre dubtes”, recorden.

La desescalada

I va arribar la reobertura després de superar la primera onada de la pandèmia i el Govern anunciava que el 30 de juny es desactivava el 188 en haver perdut el sentit en un país que recuperava la normalitat, o si més no una nova normalitat producte d’un virus que no havia desaparegut. Ho feia després d’haver-se acostat a les 60.000 trucades. Però la Covid-19 reapareixia amb els primers contagis a mitjans de juliol i el 188 també es va acabar recuperant al setembre, amb el gran cribratge escolar. I Vilamala remarca com a exemple de la implicació de tot l’equip que en algun o altre moment en va formar part que “el 99 per cent em van trucar per dir-me “Lara, jo vull anar una altra vegada al 188”, i això diu molt. De fet, la Iolanda i el Jordi van seguir donant atenció telefònica tot i que les demandes ja eren unes altres: “Sobretot tema de contactes de positius, nens aïllats, gent que truca al metge de capçalera i necessita orientació...” Tot allò recollit en els centenars de trucades que van atendre forma part ja del que serà un fragment de la història d’Andorra, tot el que expliqui com va colpejar la pandèmia del SARS-CoV-2 al Principat.