Sanitaris: entre el repte i el desgast

El passat 17 de novembre es va complir un any des de la detecció del primer cas de SARS-CoV-2 a la ciutat xinesa de Wuhan. Des de llavors, el virus s’ha estès a tot el planeta i la pandèmia ha posat a prova els sistemes sanitaris d’arreu del món. Andorra no és una excepció i els professionals de la medicina i la infermeria del país han viscut en la seva pròpia pell la magnitud d’una malaltia desconeguda per a la comunitat científica. A través de testimonis que han tractat pacients a primera línia dins de l’hospital, el Diari dona veu a quatre sanitaris que verbalitzen el repte professional i el desgast personal que ha suposat per a ells la Covid-19.

“Al principi obries una planta i, ingenu de mi, pensava que ens arribaria. I de cop va ser una explosió. Al dia següent estava plena”, relata el José Ortega, infermer de planta, sobre els pics de contagis de principis del mes d’abril, on hi havia una mitjana de 50 hospitalitzacions. “Vam fer la segona planta, després la quarta planta i de seguida vam obrir la tercera. Hi havia nits que jo marxava a casa pensant que no hi havia prou llits en el món”, declara. “Tots teníem companys treballant a hospitals catalans i espanyols i anaves rebent missatges que feien adonar-te que això no era una grip qualsevol”, recorda la Sílvia Vidal, metge internista a planta, sobre el “decalatge” de dues setmanes que tenia Andorra respecte als països de l’entorn. Amb tot, el tsunami de casos va desbordar l’assistència sanitària i, com expressa Vidal, “el pitjor era que no sabíem a què ens enfrontàvem”. “Mai havíem tingut un fenomen infecciós així i no sabíem si les EPI o els tractaments funcionarien, però teníem la responsabilitat com a metges d’estar al peu del canó”, afegeix.

La relació amb els pacients

“Professionalment és un repte perquè qualsevol cosa nova que es plantegi amb incerteses et pot motivar. Però d’altra banda, si no obtens resultats satisfactoris i no aconsegueixes millorar la qualitat de vida dels pacients, pot acabar essent frustrant”, reconeix la Neus Guasch, metge intensivista de l’UCI. De fet, com apunta el Josep Martos, infermer referent de l’UCI, el tracte amb els malalts a la sala més aguda de l’hospital no té res a veure amb el que havien conegut fins llavors. “Abans de la Covid-19 teníem els pacients típics que et podien ingressar després d’un postoperatori o qualsevol malaltia que es complicava i posava en risc la seva salut. Ara no hi ha pacients semicrítics, tots són crítics i necessiten el màxim de cures que es poden oferir a nivell respiratori”, explica. A més, particularment d’aquesta malaltia, la dificultat afegida no radica només en la gravetat, sinó en la intensitat. “És un degoteig. Hi havia dies que podíem arribar a tenir quatre ingressos a l’UCI. I són pacients que un cop estan intubats i connectats a ventilació mecànica, menys de quatre setmanes no triguen a poder recuperar-se”, subratlla Martos, qui adverteix del “perill molt important” que implica tenir una UCI saturada.

Tal com exposa Guasch, el pacient que entra a l’UCI “és una persona molt greu que a poc a poc es va ofegant”. Així doncs, l’afectació d’aquesta malaltia requereix “la màxima ajuda possible”, és a dir, “que els donis el 100% d’oxigen perquè els pulmons descansin i treballi una màquina per ells”. De totes maneres, malgrat el diagnòstic clínic que obligava a l’ingrés a l’UCI, Ortega destaca que s’ha trobat pacients que s’hi oposaven. “Hi havia alguns que es negaven a baixar a l’UCI perquè veien a les notícies que molta gent es moria o que estaven molts dies intubats. I els veies la por i et deien que es trobaven millor perquè estaven respirant bé. I, lògicament, no estaven respirant bé”, comenta. I si bé els condicionants que reuneixen els malalts de Covid-19 per ingressar l’UCI són especialment greus, la seva posterior recuperació un cop a planta no és menys delicada. “Amb una estada tan llarga no surten igual que com han vingut. Estan desnodrits perquè han perdut moltes proteïnes i això vol dir que la massa muscular es veu molt debilitada, a banda de tenir una afectació respiratòria important”, discerneix. A tall d’exemple, Ortega menciona un home que, després d’una trentena de dies a l’UCI, “es pensava que havia tingut un accident de cotxe perquè no recordava res”.

Com a lligam entre el pacient que hi ha estirat en una llitera i la família que hi ha al darrere d’una pantalla, Guasch és conscient de la importància de la figura del sanitari. “Quan et passes dos mesos amb un pacient és inevitable el vincle que agafes amb aquesta persona i fins i tot amb la família, dels quals només coneixes la veu”, valora. Per això, confessa que tot i no supeditar íntegrament el seu estat d’ànim a l’esdevenir d’aquell malalt, aquest sí que ve condicionat per la salut del pacient. “Ets com una bateria. El dia que el pacient va bé i surt de l’UCI les piles recarreguen al 100%. I quan per desgràcia veus que un pacient es va apagant hi ha una part que s’apaga amb ell. I dic una part perquè no puc dir tot, ja que has de mantenir la ment freda per seguir prestant atenció a la resta de pacients”, analitza. En qualsevol cas, el que sí que té clar és que “donar-te la culpabilitat és un error en el qual no hem de caure. He vist companys que s’han vist perduts en aquesta feina, però com a metges hem de tenir present que intentem fer el bé esgotant totes les possibilitats al màxim”.

Conciliar vida i feina

Per tot plegat, la majúscula responsabilitat de fer-se càrrec d’aquests pacients “comporta un estrès afegit a la teva feina habitual”, manifesta Ortega, qui també posa en relleu “la càrrega física i emocional” que suposa l’aïllament d’haver de treballar amb “doble guant, doble mascareta o una pantalla que s’entela constantment”. De fet, aquest aïllament laboral també era equiparable a la situació personal a les seves llars. “Em vaig acomiadar pràcticament de la meva família. Els vaig dir: no us veuré fins que tot això passi. I va ser dur perquè quan arribaves a casa estaves sol”, manifesta Vidal, que al seu domicili va seguir capficada a estudiar la part teòrica del virus. “Les malalties infeccioses les portem els internistes i hi havia l’estimulació que estàvem vivint un moment històric. Totes tres [amb relació a les altres dues internistes de l’hospital] revisàvem els protocols de cada país per conèixer quina era la seva experiència”, exclama. Això sí, admet que va ser “exhaust”. “La motivació inicialment va ser exponencialment alta perquè era molt interessant a nivell científic, però després es va anar afegint el cansament físic de les setmanes que passaven”, assegura Vidal.

En aquest sentit, la conciliació de la vida laboral amb la vida familiar ha estat un dels grans handicaps durant la primera onada. “El meu torn habitual de treball són vuit hores, però va haver-hi una època que em vaig acostumar a fer 10 hores i això va desgastant. Tens jornades dures a l’esquena i quan arribaves a casa havies d’intentar desconnectar sabent que l’endemà t’esperava la mateixa lluita”, sosté Martos. En la mateixa línia, s’expressa Ortega, que no veia la fi a les seves jornades laborals. “Cada dia després del teu torn t’havies de quedar més hores i no s’acabava mai”, indica. Tot i la vocació per aquest ofici, Guasch no amaga que “el vessant personal ha estat el més difícil”. “Ens agrada molt la nostra feina i mentre treballem estem a gust, però ara mateix estem fent de dilluns a diumenge amb guàrdies en forma de 24 hores. I fer dos o tres guàrdies a la setmana vol dir que hi ha tres o quatre nits que no dorms a casa i no veus els teus. I per això no necessites només força mental, sinó una forma d’intentar desconnectar per venir l’endemà i tornar a fer-te càrrec d’aquests pacients tan complexos”, reflexiona.

La consciència social i el futur

Avui potser queda llunyà, però cal recordar que durant moltes setmanes els esforços dels sanitaris van rebre una gratitud en forma d’aplaudiments per part de la societat, que pràcticament a l’uníson sortia cada dia a les vuit del vespre al balcó per retre un sentit homenatge. “Els primers dies van ser molt emotius i a mi em van caure les llàgrimes. El fet que reconeguin la teva feina a tots ens agrada”, narra Guasch, que rebutja l’etiqueta d’herois. “Simplement som uns apassionats de la nostra feina”, assevera. Al seu torn, Martos parla de la “sinergia” que es va establir entre la població i els professionals de les bates blanques, que va permetre focalitzar la lluita en una mateixa direcció. Ara, però, submergits de nou en la segona onada, totes aquestes imatges semblen haver desaparegut de la retina de molta gent. “Abans ningú criticava la gestió del Govern i ara veig que hi ha molta crítica. I, en part, és comprensible perquè la gent està cansada d’haver de fer sacrificis”, esgrimeix Ortega.

No obstant això, el fet d’haver ensopegat de nou amb la mateixa pedra obliga els professionals de la salut a reformular el concepte d’agraïment que desitjarien obtenir per part de la societat. “Que la gent ens aplaudeixi i s’adoni del que fem està molt bé, però ara crec que ja passem a demanar un esforç extra”, opina Guasch, fent al·lusió al distanciament social, a la higiene de mans i a l’ús de les mascaretes. “Molesta més acabar de fer-te un pírcing que dur una mascareta”, ironitza. “Estar en aquesta posició és un fracàs. Tinc la sensació que hi ha moltes persones, no tota la població, que no tenen la conscienciació necessària”, sospesa Martos. Precisament, aquesta davallada de la percepció del risc també és compartida per Vidal, que apel·la “a la responsabilitat social per no tornar enrere”. “Els recursos són finits i la nostra feina com a metges no té un final si no hi ha un treball social. Només som la punta de l’iceberg que tractem les conseqüències de tot el que passa”, argumenta Guasch. En relació a la pressió sanitària, Ortega posa en relleu una dolorosa evidència. “Si un hospital es col·lapsa, l’assistència als pacients és pitjor. Per no arribar a l’extrem dels debats bioètics cal evitar tenir el 100% de l’hospital ple”, sentencia.

Atès tot l’exposat, el cert és que després de la treva de l’estiu el virus ha tornat. “Sabíem que arribaria un rebrot quan arribés el fred, però m’imaginava que seria més tard. El virus ha anat més ràpid que nosaltres, en molts sentits. I ens hem relaxat socialment perquè ningú preveia que tornaria a passar el mateix”, observa Ortega. “En aquesta segona onada ja saps a què t’enfrontes, però la gravetat és igual. No sé si hi ha una sensació general que la primera onada va ser més intensa, però realment no hi ha molta diferència. Abans els pacients arribaven a l’UCI en males condicions i ara ens segueixen arribant greus”, certifica Martos. Amb tot, el panorama que plana dins de l’hospital és “d’incertesa”, avisa Vidal. “En el nostre equip de medicina interna seguim sent tres persones i falten més recursos humans per dedicar-se a la Covid-19. I, a diferència de la primera onada quan es va aturar tota l’activitat hospitalària, ara hem d’atendre tots els pacients que ens arriben”, alerta sobre la resistència “d’un equip una mica més cansat”. “Anem justos de recursos. No podem dir que hi ha una desatenció del pacient, però és veritat que s’ha de tenir una certa previsió que no hi és”, subscriu Guasch. Mentrestant, a l’horitzó, planeja l’arribada de la vacuna. “No crec que la vacuna sigui la panacea. No soc una especialista en epidemiologia, però suposo que com a totes les grans pandèmies, a mesura que la gent es va immunitzant, i òbviament la vacuna té un paper, el virus va desapareixent”, conclou Guasch, que creu que “l’hivern es farà molt llarg” tenint en compte la dependència d’Andorra envers el turisme.

José Ortega, Infermer de planta

"ENS HEM RELAXAT SOCIALMENT"

Tot i ser conscient que la gent “està cansada de fer sacrificis”, Ortega afirma que “ens hem relaxat socialment”. I amb el virus no es pot abaixar la guàrdia, ja que fer-se càrrec de pacients de Covid-19 suposa “un estrès afegit”, tant per la seva complexitat clínica com pel seu aïllament estricte. Per això, adverteix sobre el risc de tenir “els hospitals plens al 100%”.

Sílvia Vidal, Metge internista a planta

"NO SABÍEM A QUÈ ENS ENFRONTÀVEM"

Quan arribava a casa seguia revisant i estudiant protocols que s’estaven aplicant a altres països pel simple fet que “no sabíem a què ens enfrontàvem”. “Mai havíem tingut un fenomen infecciós així”, sosté Vidal, que des de l’inici va combatre el virus amb una motivació “exponencialment alta”. No obstant això, l’esforç està sent “exhaust”, ja que, a mesura que avançaven les setmanes, “s’ha anat afegint el cansament”.

Josep Martos, Infermer referent de l'UCI

"ESTAR EN AQUESTA POSICIÓ ÉS UN FRACÀS"

Si bé l’existència dels rebrots era un escenari plausible durant la temporada d’hivern, Martos considera que “estar en aquesta posició és un fracàs”. En aquest sentit, lamenta la davallada de la percepció del risc davant del virus. “No sé si hi ha una sensació general que la primera onada va ser més intensa, però realment no hi ha molta diferència”, conclou.

Neus Guasch, Metge internista a l'UCI

"L'HIVERN ES FARÀ MOLT LLARG"

Sense responsabilitat social, Guasch té clar que “l’hivern es farà molt llarg”, més encara tenint en compte la dependència d’Andorra envers el turisme. Per aquest motiu, demana a la població “un esforç extra” més enllà dels aplaudiments de la primera onada. La recepta és sobradament coneguda: distanciament social, higiene de mans i mascareta com a antídot del virus.