reportatge
El pont de la gran nevada
Una forta nevada ara fa 30 anys va col·lapsar les carreteres del país. Molts turistes, que havien vingut a passar el pont de la Puríssima, van haver de ser allotjats en cases particulars. La població andorrana es va solidaritzar davant l’episodi d’emergència.
El pont de la gran nevada
Trenta anys. Aquest és el temps que ens separa d’un episodi que va quedar marcat a la memòria col·lectiva del país. Una forta nevada va provocar el col·lapse i l’aïllament d’una part de la població i de molts turistes que havien decidit passar el pont de la Puríssima al Principat, a diferència d’enguany, que no poden entrar. Va ser una gestió dificultosa en què molta gent es va solidaritzar i va ajudar a preparar menjar, begudes calentes i, fins i tot, va acollir a les seves llars la gent que havia quedat atrapada amb el vehicle a la carretera i que no tenia on dormir.
La caravana durant dissabte 8 de desembre del 1990 no avançava. La situació es complicava perquè les màquines llevaneu no podien passar entre els vehicles per retirar els gruixos de neu acumulats. La cònsol major de la capital, Conxita Marsol, en aquell moment secretària general del comú, recorda aquell dia “bonic” tot i la gravetat per les ganes de col·laborar que va tenir tothom. “Al Centre de Congressos es preparaven entrepans, es repartien termos de cafè. La Creu Roja repartia mantes. Tothom va ajudar. Els aiguats del 1982 feia que estiguéssim més sensibilitzats”, diu Marsol.
El conseller de Cultura, Miquel Canturri, explica com a casa seva van allotjar una família andalusa. Dos adults i dos petits. Van dormir allà i no van poder marxar fins l’endemà. Canturri recorda com en senyal de gratitud de la família durant els següents dos o tres Nadals es trucaven entre les dues cases per demanar-se com estaven. És que aquests vincles en situacions d’emergència uneixen la gent, normalment. En el cas de Xavi Burgos també va passar una cosa similar. Ell es trobava en un restaurant quan el van avisar des de la corporació perquè anés a ajudar. Juntament amb altres companys, com Gabriel Palau, fent esquí de fons controlaven la gent que hi havia dins els cotxes, repartien menjar i, sobretot, miraven que no es quedessin adormits amb el motor encès. Palau, a més, vigilava i distribuïa per les cases dels civils els passatgers dels autobusos. Una de les preocupacions i preferències eren els infants, que no tinguessin cap problema. A casa de Xavi Burgos també hi va haver una família de Madrid, amb qui van parlar durant un temps.
Tal com explica Marsol, era un altre temps, sense telèfons mòbils, “en què costava més saber quanta gent afectada hi havia”. Burgos afegeix que tot “abans era diferent, molts cotxes no portaven equipaments i això ho va dificultar”.