Refusada una sentència del Marroc per anar contra l'ordre públic

La sala civil del Tribunal Superior de Justícia ha decidit no atorgar l’exequàtur de part d’una sentència de divorci dictada al Marroc en considerar que no és conforme “a l’ordre públic nacional”. La sentència la va dictar el tribunal de primera instància de Marràqueix el juliol del 2013, en la qual ordenava el divorci d’una parella marroquina que ha estat uns anys convivint al Principat. Un divorci que s’havia produït a instàncies de l’home, pare d’un menor nascut de la relació amb la dona.

A més de dictar el divorci, la sentència fixava per a l’infant una pensió de manutenció en un import de 1.200 dírhams (110 euros) al mes i els drets d’habitatge en un import de 600 dírhams (55 euros) al mes, atribuint la guarda a la mare i fixant les remuneracions de guarda en un import de 200 dírhams (18 euros) al mes.

També dictava que el pare podia visitar l’infant diumenge de cada setmana i el segon dia de festa religiosa, la segona meitat de totes les vacances escolars a partir de les nou del matí fins a les sis de la tarda, amb el benentès que el pare és l’encarregat de recollir i tornar personalment l’infant al domicili de la persona que n’assegura la guarda i custòdia.

El juliol del 2018, amb l’exmarit resident a Andorra i amb l’exdona a la fronterera l’Hospitalet amb el fill de tots dos, l’home va demanar als tribunals andorrans l’exequàtur de la sentència del tribunal de primera instància de Marràqueix. Fa unes setmanes, el Superior ha resolt la demanda considerant que es pot acceptar l’ordre de divorci però no la manutenció i els règims de visites.

Segons els magistrats, un cop examinades les sentències mar­roquines “constatem que les mateixes no han respectat les garanties suficients per a la salvaguarda dels interessos d’aquest menor, ja que les mesures que el concerneixen s’han adoptat segons uns criteris que no corresponen a la realitat viscuda pel nen i al seu interès superior”.

La sala considera que es va fixar una pensió insuficient amb relació a les necessitats reals del fill i que no es preveu res en relació amb les despeses extraordinàries quan el model de vida andorranofrancès del nen en comporta necessàriament.

De la mateixa manera, ressurt de la sentència de la justícia del Marroc que es va atribuir la guarda i custòdia a la mare de forma automàtica quan tal atribució s’ha de fer en funció de l’interès del menor, el qual pot correspondre en el seu cas a una atribució al pare o a una custòdia compartida. També es va fixar un dret de visita del pare molt limitat sense que aquesta limitació es vegi fonamentada sobre l’interès superior de l’infant.

Així, indica el Superior, “aquestes mesures no ofereixen les garanties i drets d’ordre públic que exigeix la Llei andorrana”. Per això, no accepta l’exequàtur de les mesures paternofilials, però sí n’avala el divorci.

I ho fa per no vulnerar els drets de l’home. Recorda que el demandant va insistir davant del Superior que es volia tornar a casar a Andorra i que si no se li concedia l’exequàtur se li vulneraria el seu dret a casar-se i a formar una família. Per tant, l’exequàtur parcial permet salvaguardar els seus drets al respecte, tot respectant el nostre ordre públic nacional.