Obrir-se al món i diversificar

El 28 de juliol del 1993 Òscar Ribas pronunciava el discurs d’ingrés a les Nacions Unides. Aquella imatge, la més icònica de l’imaginari polític, simbolitzava un premi a “l’esforç de tantes generacions d’andorrans que en el passat havien treballat per assolir el reconeixement internacional com a Estat sobirà”, descriu en les seves memòries.

L’adhesió a l’ONU més que el final d’un procés era un nou pas. L’actuació política de l’empresari lauredià va estar guiada al llarg de la seva trajectòria per dues premisses, intrinsicament relacionades: la necessitat d’un sistema institucional que reconegués la sobirania popular i permetés ingressar a la comunitat internacional com a membre de ple dret i l’obertura d’Andorra a l’exterior amb un sistema fiscal homologable per diversificar els sectors tradicionals de l’economia. El primer dels objectius va quedar totalment assolit a la dècada dels 90, tot i que el mateix Ribas no s’ha cansat de repetir fins a darrera hora els perills que es derivarien per a la independència d’Andorra de la renúncia al coprincipat. La diversificació econòmica, tot i els passos dels darrers anys, continua sent una assignatura pendent.

Ribas sempre havia defensat la palanca que representaria per a Andorra l’ingrés en un organisme internacional. Tenia molt present la demanda fallida del síndic Pere Font el 1925 a la Societat de Nacions per adherir-se al Tractat Internacional contra l’Opi. Aquella vegada, com tantes altres després, el Consell General toparia amb la doctrina del ministeri d’Afers Exteriors francès que negava a Andorra la condició d’estat i la personalitat de dret internacional.

París s’havia atribuït en exclusiva la representació exterior d’Andorra, un fet discutit pel Copríncep episcopal i el mateix Consell. Ribas ja com a cap de Govern va fer un intent que va estar a punt de prosperar. Així, el 1982 Andorra tira pel dret i presenta la candidatura a la Unió Internacional de Telecomunicacions (UIT), petició acompanyada d’una intensa campanya de gestions amb els estats membres. Andorra va acaronar l’objectiu. Va aconseguir el suport necessari però els darrers vots van arribar fora de termini i tant França com Espanya van posar traves a l’admissió. “Tàcitament s’havia aconseguit el reconeixement per part de 93 països, la qual cosa l’any 1993 va facilitar, i de quina manera, l’adhesió a les Nacions Unides”, relata en el llibre.

Europa era l’altra gran línia de treball. Les negociacions per l’ingrés d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea havien creat inquietud en el Govern. El 1983 ja defensava al Consell General la necessitat de plantejar-se “l’adhesió de ple dret”, “l’associació” o “la conclusió d’un tractat de lliure circulació”, un debat al qual, finalment, s’ha posat fil a l’agulla. La llavor d’aquell primer Govern i l’acció negociadora del seu successor, Josep Pintat, van permetre el tancament del Tractat d’Unió Duanera que el mateix Ribas, de nou com a cap de l’executiu, va signar a Luxemburg el 28 de juny de 1990. “Era el primer conveni internacional que implicava un alt reconeixement de la sobirania i cal contemplar-lo com una primera fita envers la normalització del tràfic comercial entre Andorra i els nostres veïns”. Sota el seu lideratge, es va encarar el procés d’implementació de l’acord, que comportava una reforma dels impostos de duana.

La Constitució de 1993, que va impulsar discretament des de l’edifici administratiu al capdavant de dos governs diferents, va obrir les portes a l’ingrés al Consell d’Europa, a les Nacions Unides i, en cascada, a la resta d’organismes multilaterals com la Unesco, l’OMT o l’OSCE i a l’establiment de relacions diplomàtiques amb els principals estats del món. No se’n va sortir, però, amb l’adhesió al Fons Monetari Internacional, del qual era ferm defensor, i que va haver d’esperar 26 anys que es fes realitat aquest passat mes de novembre. Les relacions amb França i Espanya van quedar segellades també sota el seu mandat a través de l’acord tripartit de bon veïnatge.

Tampoc va tenir èxit en els intents de reformular les bases econòmiques del Principat. La voluntat de modificar la normativa de societats per permetre l’entrada controlada de capital estranger o l’intent d’introduir noves vies impositives van precipitar la caiguda del seu primer Govern el 1984. La qüestió econòmica també centrava el discurs programa de la qüestió de confiança que el Consell General, ja amb les relacions entre els socis d’investidura molt deteriorades, va rebutjar el 1994, posant fi definitiu a la seva carrera política. Totes aquestes qüestions han continuat des de llavors en l’agenda política perquè tal i com sentencia, “no tot el que s’intenta i no s’aconsegueix és un fracàs”.