L'odissea dels temporers

Estem davant de l’hivern més atípic de la història. I segurament el més complicat i, de manera molt particular per als treballadors de temporada que van decidir fer confiança i tornar al país a treballar a la neu. L’ajornament de l’obertura de les estacions d’esquí ha deixat la majoria sense ingressos fins com a mínim al gener. La situació s’ha vist reflectida en el nombre d’usuaris atesos per la botiga solidària de la Creu Roja, que atén actualment 202 temporers, una xifra que mostra la “precarietat” i la “desesperació” que estan vivint.

Una de les usuàries del servei de suport és l’Antonella Ariza (nom fictici), una noia procedent de Xile qui, de la mateixa manera que la resta dels temporers entrevistats pel Diari, es va voler mantenir en l’anonimat per temor a les conseqüències que puguin sorgir amb l’empresa amb la qual té un precontracte aparaulat per haver explicat la situació de precarietat en la qual es troben.

L’Antonella va arribar a Andorra a l’octubre amb un parell de setmanes de previsió per trobar pis i ordenar la documentació amb la visió de començar a treballar el 23 de novembre passat. Malgrat tot, quan va arribar es va trobar amb una empresa que no obriria l’estació fins al gener i que no els oferia cap mena d’ajuda durant els més de dos mesos que estarien al país sense ingressar ni un cèntim. “Ens trobem en la disjuntiva que hem de pagar el lloguer, les despeses i alimentar-nos, però no tenim cap mena d’ingrés ni ajuda per part de la companyia o el Govern d’Andorra”, manifesta.

En aquesta conjuntura es va assabentar que la Creu Roja els oferia una ajuda alimentària i “sense pensar-ho dues vegades vam demanar hora per acollir-nos al suport”. L’Antonella explica que l’assistència de l’entitat “ens està salvant de la pobresa”, ja que si no fos per la possibilitat d’anar a buscar aliments una vegada a la setmana i articles d’higiene una vegada al mes, “molts de nosaltres hauríem desertat i marxat cap a casa amb la cua entre les cames o a buscar feina en un altre país”. Ara, posant la vista al gener, espera que l’empresa contractant els cridi a finals d’aquest mes per firmar els contractes i poder obtenir la targeta de residència, amb la qual “si ens fem mal almenys podrem anar al metge”.

A més, assenyala que molts dels companys amb qui va arribar a Andorra han decidit marxar “per buscar-se la vida en una altra banda” i precisa que tot el col·lectiu de temporers “venim aquí a guanyar diners per estalviar i ajudar les nostres famílies, i amb la perspectiva que tenim de només treballar durant dos mesos i escaig, poc podrem fer”.

En una situació similar es troba en Nahuel Martínez, qui va arribar al país el 14 de novembre passat des de Bariloche, Argentina. “Vaig venir amb antelació per preparar-ho tot, però no ha servit per a res”, ans al contrari, ja que afirma que allotjar-se i viure al Principat comporta una gran quantitat de despeses. “Vivim uns moments molt complicats, però no és normal que nosaltres vinguem amb un contracte de treball i quan ho tinguem tot fet i preparat es desentenguin de nosaltres”, exposa.

En Nahuel comenta que per poder fer front al cost de la vida a Andorra, viuen sis persones en un apartament de dues habitacions. “Tenim la sort que és gran, però crec que ningú s’hauria de trobar en una situació com la que ens ha tocat a nosaltres, que al cap i a la fi ens hem desplaçat aquí, com qualsevol altra persona, per ajudar les nostres famílies i tenir una vida digna”, remarca. En aquest sentit, apunta que malgrat que el suport de la Creu Roja els ajuda a sortir del pas, “no ens compensa que ens donin menjar. Nosaltres demanem que les empreses que ens van fer el precontracte es responsabilitzin de nosaltres i no ens deixin a l’estacada”.

I posa de manifest que l’executiu també hauria d’intervenir en la situació dels treballadors temporals estrangers. Al·lega que l’ajuda de 1.083 euros que el Govern atorga als treballadors de temporada residents del sector de la neu “és discriminatòria i ens deixa totalment a l’estacada, com si els aliments ens poguessin pagar el lloguer”.

Quant a la situació de la Marga Becerra, una treballadora de temporada d’Argentina que va aterrar al país a finals del mes passat amb la intenció de començar a treballar el dia tres de desembre, declara que és conscient de la situació actual provocada per la pandèmia arreu del món i es mostra molt agraïda “de tenir l’oportunitat d’estar al Principat i poder començar a treballar en algun moment de la temporada”. Tot i que indica que “no estem en el millor moment si ja de sèrie els lloguers aquí són cars, ni us imagineu el que ens fan pagar als temporers”.

En aquest sentit, posa en clar que malgrat tenir aparaulat un precontracte ningú els assegura que acabin treballant, ja que “no sabem com evolucionarà l’emergència sanitària pel virus ni què passarà, la situació és incerta i no tenim constància ni que les estacions d’esquí puguin obrir amb normalitat ni que sigui necessari que treballem totes les persones que han estat cridades”.

D’altra banda, la Marga mostra una actitud realista i afirma que s’ha d’entendre que la crisi sanitària ha deixat un context poc favorable aquest hivern, però “els que hem decidit tornar a Andorra ens hem arriscat i, qui no arrisca no pisca”. “Ens ho hem jugat tot a una carta i ho hem fet per voluntat pròpia, ningú ens hi ha obligat, llavors crec que tots sabíem que les coses no podien anar com esperàvem i per aquest motiu tenim un bitllet de tornada flexible comprat”, etziba. I afegeix que “a qui no li agradi el que ens donen a Andorra, ja sap on està el camí de tornada”.

Tècnics professionals

L’argentina Flor Sánchez té una visió ben contrària de la situació que pateixen els treballadors temporals amb la no obertura de les estacions d’esquí i els establiments que en depenen directament fins al gener. “Hi ha una gran injustícia i hipocresia envers els treballadors de la campanya de neu, sembla que el Govern i la societat andorrana ens vegi com a enemics i per això ens intenti marginar sense donar-nos un cop de mà”, manifesta. D’aquesta manera exposa que “nosaltres no hem vingut al Principat de vacances, hem vingut a treballar i guanyar diners d’una manera digna”.

La jove narra que, tot i que estan patint desesperança i troben molt injustes les condicions en què viuen, són conscients que no poden exigir res, ja que “tenim un problema i és que la nostra situació aquí és compromesa. No tenim la potestat per exigir les mateixes condicions que un resident, som persones que arribem al país a través d’una empresa i no podem demanar més”. Així, apunta que les societats que estan interessades a tenir tècnics qualificats a les pistes “s’haurien d’implicar més en el benestar dels seus treballadors i donar-nos suport amb el pagament del lloguer o disposar d’allotjaments gratuïts mentre no s’activa la temporada”.

En la mateixa línia es pronuncia en Nicolás Villegas, qui fa quasi dos mesos que “faig mans i mànigues per poder pagar el lloguer religiosament”. I en aquests moments es planteja tornar a fer la motxilla i marxar a Xile amb la seva família. “No tenim cap ajuda, a banda dels sants de la Creu Roja, que ens estan salvant de la catàstrofe, no hi ha cap llei que ens protegeixi”, afirma. I explica que “he esgotat tots els estalvis que tenia per obtenir el bitllet d’anar i tornada i veig a venir que no recuperaré la inversió amb els dos mesos de feina que suposadament tindrem”.

El jove assegura que si tots els temporers “ens plantéssim a la porta del Govern, ben aviat activarien alguna ajuda més”, però és sabedor que aquesta acció podria comportar conseqüències en l’àmbit laboral que “no ens podem permetre”. D’aquesta manera, convida l’executiu a preocupar-se per la gent “que aporta professionalitat i talent al sector de la neu” i anima les empreses contractants a moure fitxa per millorar la situació que viuen centenars de treballadors, “si no volen que en moment de la veritat tots hàgim marxat a buscar-nos la vida en un altre país on, molt probablement, ens tindran en millor consideració”.

Tanmateix, se li il·luminen els ulls i indica que “l’últim que es perd és l’esperança” i ara mateix tenen la mirada posada en el 3 de gener, quan tothom preveu que es doni el tret de sortida a la temporada d’hivern. Llavors, “esperem poder aguantar els pròxims quinze dies i demostrar a tot Andorra que ens necessitem mútuament per tirar endavant el país i assegurar una bona gestió i tracte als visitants i turistes que arriben al Principat”.

Per la seva banda, l’Angie Andrés manifesta que, “per sort”, l’empresa contractant els ha ofert un allotjament temporal en un hotel mentre la situació no es normalitzi. Tanmateix, posa en relleu que requereix l’ajuda de la Creu Roja per poder menjar cada dia, ja que el fet de tenir l’habitació “pagada no implica que em pugui permetre el nivell de vida d’Andorra, que no és pas barat”. “Sense l’ajuda alimentària i de primera necessitat de l’entitat no estaria aquí ara mateix”, diu.

A més, comenta que “en principi” aquest mes de desembre els donaran d’alta i “el tindrem de vacances fins a l’inici de la campanya de neu”. Un fet que l’Angie exposa que és “una desgràcia” perquè al final ens descomptaran aquests dies de la quitança quan acabem de treballar”, el que significa que “comencem perdent diners”. en aquest sentit l’Angie expressa que “hem de tenir en compte que hi ha molta menys mobilitat entre territoris i països per la Covid i hi haurà molta menys feina que en d’altres temporades”.