L'escola davant el test Covid

La consigna era engegar al setembre un curs presencial. Calien noves regles organitzatives per conviure i alhora esquivar la Covid però els nens havien de tornar a classe, veure els companys, recuperar la rutina perduda al març. I amb aquest convenciment els centres educatius es van preparar, amb una dosi extra de logística. Però a l’escola andorrana de secundària d’Encamp la planificació es va haver de replanificar a les portes de començar les classes per culpa d’un mur que havia mostrat signes d’inestabilitat i que calia reforçar. Conseqüència? Vuit aules, menjador, patis... inutilitzats. La feina més complicada era trobar espais d’esbarjo alternatius i sobretot un menjador. Perquè el mantra era recuperar la normalitat, aquesta de nova que ha portat la pandèmia. I els nens havien de poder dinar si més no a prop del centre perquè “no era moment d’escurçar la jornada, havien de socialitzar”, explica Lídia Samarra, una de les caps d’estudis. I es va poder fer amb la col·laboració de dos hotels fins que a final de novembre van recuperar la cantina.

La directora de l’escola, Mariona Badia, posa en valor l’esforç, la valentia i la professionalitat de professors i col·laboradors, del personal del seu centre i de tots els centres del país, quan se li demana la valoració d’aquests mesos, perquè “totes les escoles s’han hagut de reiventar, els professors han hagut d’enfrontar-se a unes condicions completament noves, a l’ensenyament a distància, i estan a primera fila amb 25 nanos cada hora”. Però és que a l’escola encampadana s’ha donat la tempesta perfecta. A l’octubre el ritme de contagis va obligar a tancar-la completament. L’equip directiu no es va sentir qüestionat. “Les mesures sanitàries teníem clar que les estàvem fent correctament”, apunta Samarra, i “fem pedagogia, globalment els alumnes quan estan a l’escola respecten les normes, la normativa sanitària la tenen molt clara”, afegeix Vanessa Aloy, l’altra cap d’estudis del centre.

Aquell segon confinament va ser més senzill, coincideixen Núria Salord, Laia Micas, Joan Benavent i Lourdes Hernández, professors i coordinadors de cadascun dels quatre cursos de la secundària. Coincideixen que l’adaptació va ser ràpida després d’un primer confinament que va posar tothom a prova, quan les classes telemàtiques es van organitzar en un cap de setmana. “L’escola va tancar divendres 13 i el dilluns següent estàvem fent zooms”, remarca Laia Micas. Al setembre es va treballar per reforçar la competència digital. I ara fa part de la rutina diària. Perquè la generalització de la mascareta (és obligatòria sempre excepte al menjador, mentre es dina) ha fet que els aïllaments siguin ara d’alumnes individualment i no de tota la classe, i gràcies a les noves tecnologies estan a l’aula però des de casa. “Els treus d’aquesta mena d’aïllament, ho valoren molt positivament i aprenen”, continua Micas.

Ara bé, hi ha conseqüències en el ritme d’aprenentatge. Però els professors remarquen que han adquirit coneixements igualment importants per a la vida. “A nivell de competències transversals: autonomia, eines digitals, han avançat moltíssim, tot i que potser a nivell especific d’àrea els costi més”, exposa Hernández. I “els hem demanat molta responsabilitat d’avui per demà”, assenyala Benavent. Responsabilitat que es comprovava quan a les 8.30 hores ja estaven preparats per a la classe telemàtica malgrat que els pares treballessin i no hi hagués un adult per controlar-los, “i alguns estaven a càrrec de germans”. “Estem davant d’una generació que Déu n’hi do el repte que ha d’assumir perquè són adolescents i l’adolescència comporta un munt de coses que malauradament no poden fer, com socialitzar. Se’ls ha de felicitar, ho estan fent superbé”, destaca Hernández.

I què diuen ells? Pol Cerdà i Paula Benites són representants a la junta d’escola i alumnes de quart i tercer, respectivament. “Crec que els adolescents i la joventut en general ens hem esforçat molt”, diu Cerdà. I, en tot cas, “d’actituds incíviques hi ha en els adolescents i també a l’edat adulta”. Agraeixen el paper de l’escola, l’ajuda dels professors en una situació inèdita –“estan a sobre nostre,motivant-nos”, apunta Benites– però admeten que també hi ha desànim entre els companys.

El personal educatiu n’és conscient. “El treball més emocional, l’acompanyament”, fa part també de la tasca docent, especifica Salord. I és que ja no és només la malaltia i les restriccions socials que comporta, també les conseqüències econòmiques que viuen a casa, la preocupació per tenir pares en ERTO. El matí del reportatge a la direcció de l’escola li acaben de comunicar que un alumne deixa el centre perquè la família, que havia arribat a Andorra a la cerca de noves oportunitats, marxa. Impactes de la pandèmia que a l’escola viuen en primera persona.