La violència que no es veu

La violència de gènere és una xacra de la societat actual. Encara que passin els anys i cada vegada es parli més d’aquesta problemàtica, aquest fet no es reflecteix en les xifres, ja que el 52% de les víctimes de violència de gènere al Principat tenen menys de 40 anys. Així ho indiquen les dades proporcionades per Govern, que detallaven que entre el gener i l’octubre de l’any passar es van atendre 311 dones i els seus 390 fills. I això només és la punta de l’iceberg, perquè no totes les víctimes demanen ajuda i perquè l’estadística no inclou les noies que pateixen aquest tipus de comportaments a l’adolescència, una franja d’edat en la qual és molt freqüent. Elsa Rodríguez, psicòloga especialitzada en casos de violència de gènere, destacava que “si parles amb qualsevol adolescent, diuen que la gelosia és una mostra d’amor. Ho consideren una garantia d’amor quan és possessió, és una inseguretat de la persona que té aquesta sensació”. I afegia que “atenc pacients de 20 o 30 anys que diuen que “si no té gelos, no m’estima, és una associació que hem fet”, una associació errònia.

A més, valorava que “el problema és que s’ha perpetuat aquest amor romàntic i no hem canviat com a societat”. De fet, precisava que les pel·lícules i les cançons sovint estableixen aquests estereotips i es normalitzen conductes tòxiques. Així ho explicava la Marta [noms ficticis], que quan tenia 15 anys va començar a sortir amb un noi de la seva classe que li agradava molt: “Els primers mesos tot anava molt bé i m’agradava molt però a mesura que passava el temps sempre volia saber on era, amb qui estava... Ho feia d’una manera discreta però cada vegada augmentava més el nivell de control”. “Al principi pensava que ho deia perquè m’estimava i es preocupava per mi, però sabia que aquests missatges no eren adequats”, va exposar. “També em deia que soc molt guapa i que lligo massa, que si parlo amb nois, els puc agradar. De fet, no li agradava gens quan parlava amb els meus amics homes”, així que va deixar de parlar-hi.

I és que Rodríguez exposava que el problema és que la violència de gènere és tan gradual que és imperceptible, i que comença amb maltractament psicològic amb l’objectiu de minvar l’autoestima de la dona i d’aïllar-la del seu cercle d’amistats: “Si vas amb les teves amigues em quedaré solet, pensaràs en mi? Això en el millor dels casos perquè sovint s’opta per insultar les amistats i, quan la dona torna a casa, es troba que ell no li parla o que està enfadat. No li dirà mai que no hi vagi directament, però si hi va, la castigarà”.

L’Elna va estar en una relació tòxica gairebé durant dos anys i va arribar a viure amb el seu agressor quan van anar a la universitat. “Al principi era la parella perfecta però quan vam anar a estudiar fora, com que no em tenia a la mateixa classe i no podia controlar què feia ni amb qui, va embogir. S’enfadava si parlava amb alguns amics i m’havia arribat a esborrar contactes del telèfon perquè no hi pogués parlar. Quan m’adormia, el primer que feia era agafar el meu mòbil”, explicava. “Si feia plans amb els meus amics de la universitat, em feia xantatge emocional dient que ell es quedava sol i que no havia fet tants amics com jo i, en alguna ocasió, havia arribat a venir al lloc on era amb els meus amics. Els companys de classe van organitzar unes colònies i s’hi va oposar des que li vaig dir que hi aniria, cada dia creava una discussió fins que acabava plorant, després feia com si res”, recordava.

“Alguns amics meus el volien denunciar i, quan el vaig deixar, no només vaig haver de suportar el xantatge emocional sinó que em vaig assabentar que havia desviat les meves trucades al seu telèfon”, va indicar. “El pitjor era veure com la meva família li donava suport després, se’ls havia guanyat perquè davant d’ells semblava perfecte”.

Rodríguez va explicar que “atenc menors que venen perquè els pares detecten que alguna cosa no va bé”. Amb les pacients, “has de diferenciar una relació de violència d’una d’igualtat i treballar la gelosia, la possessió, el control, que et mirin el mòbil... Són factors que per a elles estan normalitzats i que excusen”. Una dificultat afegida en aquests casos és que el fet d’anar al psicòleg ve imposat pels pares: “No s’han d’oposar a la relació ni tallar-la d’arrel perquè exposen la noia en una situació encara més difícil quan se’l trobi, s’ha d’exposar què és el que no està bé de la relació”. I subratllava que la violència de gènere afecta dones de tots els extractes socials i culturals, i que el problema és que encara hi ha la concepció que si una dona ha estat víctima, és perquè ella ho ha permès. La culpa també és part de l’agressió.

LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE I LES SEQÜELES DELS FILLS

Hi ha una “gran possibilitat” que els fills d’una relació on hi ha hagut violència de gènere esdevinguin agressors i les filles, víctimes. Els infants normalitzen les conductes tòxiques i la situació es pot arribar a reproduir quan tinguin parella. Però els menors estan sotmesos a més seqüeles. Rodríguez defensa que estan molt exposats durant la separació, en primer lloc perquè “és impensable que una persona maltractadora sigui un bon exemple per als fills”. I després perquè sovint esdevenen una pilota de joc per fer mal la dona: “Els afecta moltíssim l’autoestima, la memòria, la concentració i les relacions socials”. A més, destacava que “una mala primera intervenció per part de les autoritats pot deixar seqüeles importants en les víctimes”.