El TC avala refusar una sentència del Marroc

El Tribunal Constitucional no ha admès a tràmit el recurs d’empara d’un ciutadà marroquí al qual la sala civil del Superior no ha donat l’exequàtur d’una sentència de divorci dictada al seu país. El seu lletrat considerava que aquest fet vulnerava el dret a la jurisdicció, reconegut a l’article 10 de la Constitució, en els seus vessants dels drets a obtenir una decisió fonamentada en Dret per un tribunal imparcial i un procés degut sense indefensió. I en conseqüència exigia que les actuacions es retrotreguessin a la data en què es va signar la sentència perquè se’n fes una de nova.

Fa uns mesos, el Superior va decidir no atorgar l’exequàtur de part d’una sentència de divorci dictada al Marroc en considerar que no era conforme “a l’ordre públic nacional”. La sentència la va dictar el tribunal de primera instància de Marràqueix el juliol del 2013, en la qual ordenava el divorci d’una parella marroquina que ha estat uns anys convivint al Principat. Un divorci que s’havia produït a instàncies de l’home, pare d’un menor nascut de la relació amb la dona.

A més de dictar el divorci, la sentència fixava per a l’infant una pensió de manutenció en un import de 1.200 dírhams (110 euros) al mes i els drets d’habitatge en un import de 600 dírhams (55 euros) al mes, atribuint la guarda a la mare i fixant les remuneracions de guarda en un import de 200 dírhams (18 euros) al mes. També dictava que el pare podia visitar l’infant diumenge de cada setmana i el segon dia de festa religiosa, la segona meitat de totes les vacances escolars a partir de les nou del matí fins a les sis de la tarda, amb el benentès que el pare és l’encarregat de recollir i tornar personalment l’infant al domicili de la persona que n’assegura la guarda i custòdia.

El juliol del 2018, amb l’exmarit resident a Andorra i amb l’exdona a la frontera l’Hospitalet amb el fill de tots dos, l’home va demanar als tribunals andorrans l’exequàtur de la sentència del de primera instància de Marràqueix.

La sala civil del Superior va resoldre la demanda considerant que es podia acceptar l’ordre de divorci però no la manutenció i els règims de visites. Segons els magistrats, un cop examinades les sentències marroquines “constatem que aquestes no han respectat les garanties suficients per a la salvaguarda dels interessos d’aquest menor, ja que les mesures que el concerneixen s’han adoptat segons uns criteris que no corresponen a la realitat viscuda pel nen i al seu interès superior”.

La sala va considerar que es va fixar una pensió insuficient amb relació a les necessitats reals del fill i que no es preveu res en relació amb les despeses extraordinàries quan el model de vida andorranofrancès del nen en comporta necessàriament.

De la mateixa manera, ressurt de la sentència de la justícia del Marroc que es va atribuir la guarda i custòdia a la mare de forma automàtica quan tal atribució s’ha de fer en funció de l’interès del menor, el qual pot correspondre en el seu cas a una atribució al pare o a una custòdia compartida. També es va fixar un dret de visita del pare molt limitat sense que aquesta limitació es vegi fonamentada sobre l’interès superior de l’infant. Així, va indicar el Superior, “aquestes mesures no ofereixen les garanties i drets d’ordre públic que exigeix la Llei andorrana”.

Sí al divorci dicat al Marroc

El TS no va acceptar l’exequàtur de les mesures paternofilials, però sí en va avalar el divorci. I ho va fer per no vulnerar els drets de l’home ja que el demandant va insistir davant del Superior que es volia tornar a casar a Andorra i que si no se li concedia l’exequàtur se li vulneraria el seu dret a casar-se i a formar una família. Per tant, l’exequàtur parcial “permet salvaguardar els seus drets”.