L'última fotografia

La mort continua sent el gran enigma de la nostra societat. No és igual a totes les civilitzacions. William Shakespeare va dir que “plorar és fer menys profund el dol”. A Ghana, els habitants es prenen els funerals com una festa d’importància cabdal. Fins al punt de gastar-se més diners que en un casament. Menjar, beguda, música i ball, tota una celebració per acompanyar la família i honorar el difunt.

A Mèxic, el Dia de Morts (l’1 de novembre) és una celebració en què els cementiris s’omplen de gent que porta menjar, beguda i música per passar el dia. Les llars s’omplen de fotografies dels seus difunts i d’allò que els agradava menjar i beure. Així estaran ben rebuts.

No és el cas d’Andorra ni de la cultura occidental, on la mort és rebuda amb gran dolor fins i tots pels més creients. Ara bé, ja no és com segles enrere, on la mort era més familiar, més propera. La medicina, epidèmies, guerres o la qualitat de vida portava la mort més aviat.

L’Arxiu Nacional dedica la Peça del mes a la mort. I ens recorda que “antigament les persones morien a casa, on es feia la vetlla; la mort era més propera. La mortalitat infantil era molt més elevada que l’actual. Les persones morien i la seva imatge s’oblidava, però amb la fotografia el seu record era vigent i constant: la fotografia post mortem no era res mal vist i ni de bon tros morbós”.

Avui en dia fer la foto d’un difunt és mal vist. Millor recordar-lo en vida, tenir una imatge més real i no el retrat d’un cos inanimat. Però a principi del segle XX, la fotografia va permetre que les imatges post mortem fossin un fet normal i molt popular per recordar els difunts, era la manera més fàcil per evitar oblidar l’ésser estimat, tenint en compte que les famílies més humils tot just es feien fotografies al llarg de la seva curta vida, en relació amb l’esperança de vida actual.

Segons descriu l’Arxiu, hi ha la teoria que amb la “comercialització de la mort a mitjan segle XX, a les societats occidentals la mort s’allunya de les cases en favor de les empreses i professionals especialitzats en la gestió de la mort. D’aquesta manera, de mica en mica la mort es converteix en un tabú i el traspàs dels éssers estimats resulta incòmode, i la fotografia post mortem desapareix del nostre petit costumari personal i familiar”.

En els fons fotogràfics de l’Arxiu Nacional hi ha una sèrie de fotografies de difunts, des de nadons fins a gent gran. La imatge més antiga data de principi del segle XX i la més contemporània de l’any 1947.

L’home, com abans, continua amb l’interrogant sobre què hi ha després de la mort. Ningú no té la resposta a la gran pregunta.