PANDÈMIA MUNDIAL
Revenda de forfets com a fórmula de fer negoci fàcil
Ciutadans del país i temporers compren diverses entrades a pistes i les ofereixen als esquiadors gals amb un recàrrec sobre el preu oficial
Uns per fer negoci, altres per sobreviure fins que puguin tornar al seu país. Per un motiu o un altre, la revenda de forfets d’esquí s’ha convertit en una estampa habitual que és de domini públic a Encamp, al Pas de la Casa o entre els aficionats habituals. L’oferta va dirigida als turistes francesos, més als d’alt poder adquisitiu que es poden donar el plaer d’adquirir un o més forfets per esquiar a un preu més elevat, un fet que no els està permès, ja que les pistes només són accessibles als residents a Andorra, però no als veïns del nord per un principi de solidaritat amb les mesures adoptades per l’executiu gal.
L’escena, que es repeteix cada dia, no agrada molts ciutadans, que la comparen a la d’un dia de partit en un derbi Barça-Madrid. Però les necessitats ofeguen molts ciutadans que han vist en aquest mètode una manera de treure uns diners extres, perquè de clients no en falten.
Els venedors il·legals es mouen per uns llocs concrets, allà on poden trobar esquiadors francesos. La forma d’operar és senzilla. Només han d’anar a la taquilla amb passaports vàlids per poder comprar un forfet de dia. La majoria porten més d’un document, de familiars o amics, de manera que poden fer-se amb més d’un que després revenen amb un recàrrec que pot ser d’uns 20 euros per sobre del preu oficial de l’estació.
Ganes de neu
Molts francesos estan àvids per fer alguna baixada per una neu quasi impol·luta, i no regategen el preu dels tiquets que els obre l’accés a les pistes. S’ha convertit en una manera fàcil de treure un extra en moments que són difícils per a moltes famílies del Principat i, especialment, per a aquells temporers que van venir a treballar a Andorra i que tornaran encara més pobres als seus països perquè no ha existit temporada ni s’han contractat treballadors.
La revenda es concentra en llocs molt precisos de Grau Roig, Soldeu, el Port d’Envalira i el Pas de la Casa. En alguns casos als aparcaments o als voltants de les taquilles, on els venedors de forfets identifiquen els potencials clients, s’hi apropen i els ofereixen l’entrada per accedir a les pistes. Fins i tot algun establiment hoteler ha vist en aquesta fórmula una manera de satisfer els seus hostes durant l’estada a Andorra.
Aquest fenomen ha originat cert malestar, especialment entre els veïns de la parròquia encampadana, que poden ser comprensius amb les necessitats dels temporers, però veuen amb desgrat que gent del país faci revenda com si fos un negoci, i tampoc entenen com les autoritats no fan res per evitar-ho quan, segons asseguren, és de domini públic. França ha estat molt contundent amb l’esquí. Des de principi de temporada ja va deixar intuir que no s’obririen, mantenint només un fil d’esperança entre les estacions i aficionats. Va ser mitjançant les xarxes socials que les autoritats franceses van avisar a principis del mes passat els seus ciutadans que es controlarà l’accés dels francesos a les estacions d’esquí andorranes que estan operatives.
La prefectura dels Pirineus Orientals va publicar un avís a les xarxes socials recordant als residents francesos que l'obertura de les estacions d'esquí andorranes només concerneix els residents andorrans.
França demana des d’aquest mes una PCR negativa als majors d'11 anys feta 72 hores abans per creuar la frontera, amb l’excepció dels treballadors fronterers i els transportistes. A més, hi ha una altra excepció que permet una assimilació amb l'Arieja i és que els residents gals que visquin a un radi de 30 quilòmetres del punt fronterer tampoc han de presentar la PCR negativa. Després ha acabat acceptant una TMA negativa.
UN ACCIDENT MOLT REVELADOR
L’accident que va patir un esquiador francès a Andorra no va passar desapercebut per les autoritats gal·les, tot i que no se li va donar més importància. Sempre hi ha algú que es cola gràcies a alguna picaresca o amistat, i això és incontrolable. En aquell cas, l’home va patir un accident i va ser traslladat a l’hospital, on se li va donar cura de les lesions, L’assegurança no es va fer càrrec del cost hospitalari perquè, òbviament, era una activitat que no podia fer i tot aquest enrenou va treure a la llum un cas que, pel que es veu, no és aïllat tot i el control de les estacions.