Això no és teatre

No pot ser que un professor et convidi a passar el cap de setmana a la seva casa de camp i que insisteixi. No pot ser que et convidin a dinar amb un director i, per no assistir-hi, hagis perdut el paper. No és normal. El teatre no és això.” Fa sis anys que l’actriu andorrana Elena Santiago va estudiar a l’Institut del Teatre. Ara, tres setmanes després que un equip de periodistes del diari Ara publiqués un reportatge on es destapaven diversos casos d’abusos de poder i assetjament sexual al centre, ens ha explicat la seva experiència. “Jo vaig tenir en Berty Tovias. Recordo que a principi de curs els alumnes de cursos superiors ens donaven ànims i ens deien que vigiléssim. Jo no vaig patir cap abús ni assetjament directament, però sí que vaig viure molts moments incòmodes relacionats amb subtilitats. “Si estàs a primer curs els professors et toquen. Però la manera de tocar és important”.

Santiago explica com, per exemple, durant els assajos de teatre físic el professor feia distincions en funció del gènere dels alumnes o bé es menystenia algunes alumnes perquè no es corresponien a la seva idea de feminitat idealitzada. “Jo anava a les seves classes amb la idea que s’acabessin al més ràpid possible. A final de curs no havia après res, i això no pot ser.”

Aquestes darreres setmanes el cas de l’Institut del Teatre ha sacsejat tot el món de les arts escèniques, fins i tot ha transcendit al món cultural i a la societat en general. Amb perspectiva, doncs, n’hem parlat amb uns quants actors andorrans que, en diferents moments, han trepitjat el centre. “Jo directament no ho he patit però sí que tinc companys que ho han viscut”, comenta Alfons Casals, matriculat en direcció i dramatúrgia el 2017. De fet, arran del moviment #MeToo encara no havia sorgit cap cas a gran escala a nivell català. Va ser gràcies a la feina d’investigació d’aquests periodistes que els mateixos actors es van identificar amb la problemàtica. “Ha estat difícil perquè ha volgut dir assenyalar directament els companys de feina”, remarca Santiago. I afegeix que és plenament conscient que no s’ha pogut acomiadar abans cert personal docent perquè formava part de la Diputació de Barcelona, l’entitat de la qual depèn directament l’Institut. “Hi havia un impediment burocràtic”.

En aquest sentit, Irina Robles, també actriu andorrana i directora de la seva pròpia escola de teatre, L’Animal Escola de Teatre, parla d’un “establishment català”. “Penso que se’ls ha permès perquè en tots els sectors tenim lobbies”. Pel que fa a la seva experiència, l’Irina, llicenciada en la modalitat de text i postgraduada en teatre i educació per l’Institut del Teatre de Barcelona, va passar pel centre fa uns 15 anys. “El cert és que estava al corrent que aquestes investigacions sortirien a la llum per amigues del sector que actualment estan vivint a Barcelona”, explica Robles, i comenta que aquests dies ha estat molt en contacte amb companys de promoció. “Mai vam viure aquest tipus de situacions però també és possible que ho normalitzéssim. Ara les noves generacions estan més vives amb aquest tipus de situacions i me n’alegro molt”. En aquest sentit Robles es qüestiona el fet que la seva promoció relativitzés certes actituds que ara segurament consideraria reprovables. “No justifico res! Però eren altres èpoques.”

Un altre cas d’un actor que també va estudiar temps enrere a l’Institut del Teatre és Pere Tomàs llicenciat, als anys seixanta, en modalitat d’interpretació. “Jo tenia bastanta relació amb el Joan Ollé i puc dir que el seu tracte deixava bastant a desitjar a nivell humà. De fet, ho vaig passar tan malament amb ell a segon curs fins al punt que vaig plantejar-me deixar l’Institut”. Tomàs des dels 30 anys es dedica professionalment a ser actor. Ha treballat amb companyies d’Andorra i també ha exercit com a professor, per exemple, a La Teatral. “Tot el que vaig passar em va ensenyar què no s’ha de fer amb un actor. La manera de treure el millor d’una persona no és matxacar-la a nivell anímic i emocional”, comenta. “El teatre és un lloc molt emocionant on descobreixes tot un món! Si no tens clar el teu lloc, et pots acabar aprofitant de la teva situació de poder”.

Un acte de reparació

Arran de la polèmica, la cúpula directiva de l’Institut del Teatre ha fet públiques disculpes i ha pres una sèrie de decisions, entre elles apartar de la docència Joan Ollé i acceptar la dimissió de la directora general Magda Puyo. Pel que fa a aquest tema, els quatre actors andorrans troben encertada la decisió de dimissió, això sí, amb un condicionant. “Penso que aquesta cúpula havia de dimitir perquè no ha estat a l’alçada. Penso que s’ha de passar pàgina i és el moment que entri gent amb aires nous, protocols i consciència realista de quin moment estem”, comenta Robles. “Si dimiteixen per fer un acte de reparació i assumeixen que han mirat cap a un altre costat em sembla bé, perquè a partir d’aquí es pot començar a treballar. Realment el que espero és que s’escoltin les veus dels estudiants i que el proper equip que pugi a la direcció treballi per fer un acte de reparació”, reclama Santiago. I afegeix que espera que en siguin conscients amb protocols, accions i un servei de psicologia. “Han de ser molt conscients de protegir els alumnes. I que els professors tinguin una ètica molt clara de treball. Que molts en tenen! Pero molts d’altres no”, deixa clar Santiago. I és que per a l’actriu hi ha una línia molt clara que no s’hauria de traspassar. Creu, en aquest sentit, que seria bo que la mateixa Diputació de Barcelona, a part de l’Institut, escoltés totes les veus. “Està bé dimitir, però s’ha d’escoltar la veritat per poder canviar”, conclou.

Tomàs, per la seva banda, també s’uneix a l’aplaudiment de tota la gent que s’ha atrevit a fer-ho saber. “S’ha d’aconseguir que no es repeteixi, com va passar a l’Aula de Teatre de Lleida”. Pel que fa a Casals, considera que era evident que la dimissió era el que s’haviade fer davant d’aquesta situació. “El 2018 la institució ja havia aprovat un protocol d’assetjament sexual a partir de la pressió d’alumnes del Grup d’Acció Feminista, però no es van fer esforços”, comenta l’actor. “És una qüestió sistèmica que ve de lluny. Ara s’estan fent assemblees, grups de diàleg i hi haurà alguns canvis a nivell estructural”, afirma Casals, i afegeix que és una llàstima que s’hagi hagut d’arribar tan lluny perquè tot això acabés sortint a la llum i s’hagi pogut començar a treballar”.

El problema és sistèmic

Tots els actors coincideixen que no es tracta d’un fet aïllat de l’Institut del Teatre. “Passa a les escoles d’art dramàtic, passa al món professional i passa a tot arreu. Això és un símptoma d’alguna cosa més gran”, deixa clar Santiago, i recorda l’episodi del 2019 en què Andrea Ros va acusar un director i se la va tractar amb paternalisme. “Penso que seguiran rascant i sortiran molts més testimonis d’altres escoles.

La gent ha parlat amb veu alta i ha aconseguit que altres també s’alcin”, afegeix la Irina. Amb tot, els quatre actors tenen clar que ha estat un gran pas. Tot i això, saben que, ni de bon tros, s’acaba aquí.

"S'HA CONFÓS EL GENI AMB EL BON PEDAGOG"

Jo crec que la pedagogia teatral anava associada a la divinitat del professor”, comenta Irina Robles . Amb aquesta frase, de fet, es remunta 15 anys enrere, quan ella va estudiar a l’Institut del Teatre. “Es feien les coses d’una altra manera i ara, segurament, ens semblarien intolerables. Crec que s’ha confós el geni amb el bon pedagog. Si ets una cosa, no tens per què ser l’altra”, afegia. En aquest sentit, Pere Tomàs no gosa posar en dubte ni per un moment la figura de Joan Ollé com a excel·lent professional. “Jo puc dir que el tracte amb el Joan deixava bastant a desitjar a nivell humà però a nivell artístic era molt bo. Com a professional d’arts escèniques és un crac”. De fet, Robles, des de la seva experiència de professora, sap que en una classe de teatre s’està treballant amb l’ànima de les persones, amb el sentiment, amb el cos, amb la vulnerabilitat... Pensa fermament, doncs, que des de la tasca de docent és important crear una xarxa de protecció envers l’alumne. “Els alumnes s’han de sentir en llibertat. Nosaltres com a professors no podem infondre la por. Em sembla de les coses més cruels que se li pot arribar a fer a una persona”, afirma rotundament. Pel que fa a la visió de l’alumnat, Elena Santiago també té una opinió contundent sobre el debat: “Sempre hi ha hagut el malentès que el món de la interpretació funciona d’aquesta manera. Els actors aprenem a fer servir les emocions i, fins i tot, sembla que hem d’arribar a patir una mica. I no és així de cap manera”, afirmava amb contundència Santiago. “El sector està molt precaritzat. Hi ha molt poques oportunitats a Catalunya. És gairebé impossible arribar a actuar a un teatre com el TNC. Llavors, quan entres en una institució com l’Institut del Teatre, tens la sensació que ho has de demostrar tot. I penso que s’han aprofitat d’aquesta situació de vulnerabilitat”.