Alumnes fora de les aules

L'arribada de la Covid-19 ara fa tot just un any va impactar amb força a tots els segments de la societat. L’àmbit escolar no va ser pas diferent a la resta i va haver d’executar una transformació contra rellotge per adaptar-se a una nova realitat transitòria en la qual el sentit clàssic de l’escola com a nucli de convivència i de relació per als menuts i joves es va trencar per convertir-se en una finestra, en forma de pantalla, que en el millor dels casos feia dos pams d’ample per un d’alt.

“Les primeres setmanes vam haver d’improvisar. No sabíem com fer-ho ni tampoc el temps que duraria. Va ser complicat. Però ens en vam poder sortir”, recorda Aurelio Corral, director del col·legi espanyol María Moliner. En una línia similar es va expressar la professora d’història del centre Victòria Troncoso, que va dir que “es va tancar tot des de dijous, aquell divendres els nens ja no van venir a classe. No teníem res preparat per fer les classes en línia i, a més a més, molts dels alumnes tenien els llibres i tot el material escolar al centre. Vam haver de pensar un sistema perquè tots poguessin passar a buscar-los però sense trobar-se”.

El canvi en el mode d’ense­nyança va ser accelerat. Especialment durant el confinament dur. “Vam començar fent el mateix horari que hi havia al centre escolar. Però aviat vam veure que era molt i molt complicat que els alumnes estiguessin tantes hores fent classe darrere d’una pantalla. Llavors vam escurçar l’horari de nou a una, i després amb hores de treball lliures tot va funcionar molt millor”, va dir Corral. “Vam adaptar les activitats a la nova realitat. Per exemple, vam crear un projecte que es deia Cartes des de la trinxera, en què els alumnes enviaven una carta com si estiguessin al vell mig de la Primera Guerra Mundial, i va ser un bon sistema per explicar història”, va afirmar Troncoso.

Precisament aquest tret, el de la capacitat d’adaptació, va ser cabdal per tal de superar els mesos de confinament durs, tant a l’escola com pel que fa a les extraescolars. “Quan ens van confinar vam començar a ensenyar a jugar a escacs i fer les classes que fèiem presencials mitjançant un programa per jugar en línia”, va comentar en Cristofer Luke, professor d’escacs en horari extraescolar. Segons Luke, el més complicat va ser “quan es va fer el primer retorn als centres escolars, perquè hem de pensar que no hi ha un tauler d’escacs per nen i tot s’havia d’higienitzar cada cop. Però ens en vam poder sortir per tal de poder mantenir l’activitat”.

L’Impacte Psicològic

“Els joves són qui pitjor ho està passant. Estan a l’edat de tocar-se, de besar-se, de relacionar-se.” Amb aquesta rotunditat es va expressar Troncoso sobre la situació que estan vivint els adolescents a causa de la pandèmia. Una posició reforçada per les opinions de psicòlegs especialistes en l’atenció a la infància i l’adolescència. “Pensem que d’adolescents ja parlem dels 12 o 13 anys endavant. Ja és una altra estructura i es necessita el contacte amb l’altre, i pensem simplement en els més grans, que tenen les primeres trobades sexuals... tot això també es va veure trastocat”, va afirmar la psicoanalista i membre de l’Institut de la Ment Claudia Luján, que va afegir que “en aquest sector de la població hi ha hagut força episodis d’angoixa i en alguns casos de depressió”. En el mateix sentit, el director del servei de salut mental de l’hospital Nostra Senyora de Meritxell, Joan Escoter, va manifestar que “els joves estan vivint una contradicció. Ells pensen que són el col·lectiu a qui menys els pot afectar la Covid-19 i els que més necessiten el contacte, i la societat els diu que han de fer just el contrari, tancar-se. I això és molt dur per a ells, perquè fa temps que dura”.

La situació dels nens és diferent. El psicòleg Tomàs Navarro va explicar que “en els nens hem pogut observar totes les fases del dol, que són la negació, dir que això no pot ser, la depressió, l’angoixa, la ira... les diferents emocions totes molt intenses”, i va afegir que “alguns han tingut un abandonament emocional. Hem de pensar que els pares no donaven a l’abast de tot i també estaven molt angoixats per la situació que hi havia, per si perdrien la feina...”. Navarro, però, va destacar que “els més petits tenen una gran capacitat d’adaptació”, però va afegir que “l’adaptació va ser molt complicada, perquè van passar de pràcticament no haver de fer res a un bombardeig de classes i activitats virtuals”. Luján va redundar en l’opinió i va comentar que “alguns nens ho van poder gaudir: ‘Quina sort que no anem al col·le i tenim els pares a casa’, i eren com unes vacances, però d’altres sí que necessitaven aquestes rutines diàries”.

El col·lectiu dels professors tampoc va estar exempt a la problemàtica. “Els mestres, independentment de l’edat, també van viure els primers temps amb molta angoixa, ja que havien d’adaptar-se a una situació per a la qual no estaven preparats”, va recordar Navarro.

Sobre l’adaptació del professorat va parlar també Troncoso, que va dir que “el primer confinament, un cop superades les primeres setmanes i establerts els mecanismes de treball en línia, el vam passar prou bé”. Però va lamentar que “és ara, que arribes al centre i no saps el que et trobaràs, que a mi se m’està fent més dur. Un dia tinc més de mitja aula confinada i faig classes meitat i meitat, o una aula sencera... això se m’està fent molt més dur”. Troncoso va afegir que “a més a més s’ha perdut poder fer sortides, activitats en grup, i això és molt dur per a ells”.