Les cares de la pandèmia

Patrícia, 39 anys: arran de la Covid-19 ara té diabetis. Lucila, sanitària: va tenir mal de cap, cansament, i va perdre el gust i l’olfacte. Anna, 33 anys: va passar el virus teletreballant. Anònima, 79 anys: continua enfadada perquè es va sentir molt desatesa durant l’aïllament. Bea, 17 anys: considera que no va ser tan greu com s’esperava. Gerard, 50 anys: va perdre el cabell i gairebé no podia ni caminar. Toni Martí, excap de Govern: la va passar de manera asimptomàtica. Lluís, metge de capçalera: va estar hospitalitzat tres vegades.

Vuit noms. Vuit perfils diferents. Però tots amb vivències per explicar. Fa un any que la Covid-19 va arribar a les nostres vides i, des de llavors, tota la realitat que ens envolta ha canviat de manera substancial. Les notícies que des d’un principi ens arribaven des de Wuhan ens semblaven llunyanes. No va haver de passar gaire temps, però, perquè el virus creués fronteres i arribés a casa nostra. La incertesa i la por, en aquells moments, s’apoderaven de gran part de la població. Contagiar-se, doncs, durant les primeres fases de la pandèmia era, llavors, trepitjar terreny desconegut, tant per a pacients com per a sanitaris. “A mi m’havien d’hospitalitzar perquè tinc insuficiència respiratòria. Però vaig tenir por i vaig decidir quedar-me a casa”, explica Patrícia Martín. La Patrícia, de 39 anys, formava part d’un dels col·lectius vulnerables pel fet de patir un problema respiratori. I tot i passar el virus al setembre, un moment en què la pandèmia semblava que ja es trobava en una fase més avançada, la idea que la traslladessin a un hospital no entrava dins el seu horitzó de possibilitats. “Tenia por. Tampoc sabíem ben bé com aniria tot plegat.” De fet, la insuficiència respiratòria és una patologia que si s’agreuja pot provocar que els pulmons deixin de treballar, fent que l’oxigen de la sang baixi. Aquest fet, sumat al fet que en els casos més greus la infecció derivada del virus pot provocar pneumònia, entrellaçava la seva elevada vulnerabilitat d’emmalaltir i poder desenvolupar un procés més greu.

Els efectes secundaris

La novetat, la incertesa de saber com et pot afectar la malaltia i, sobretot, la desinformació arribaven a tots els sectors de la població. “És que a la tele t’ho pinten tan malament i t’espanten tant!”, va comentar Bea Casals, de 17 anys, després de reconèixer que en el seu cas no havia estat tan greu. “Vaig tenir una mica de mal de cap i una mica de febre. També estava cansada.” La Bea durant el transcurs de la malaltia va perdre el gust i l’olfacte, tot i que no va tardar a recuperar-los. “Quan van passar les dues setmanes ja tornava a estar bé.” No tot­hom, però, va tenir la mateixa sort que ella. L’Anna Vicente, de 33 anys, per exemple, encara no ha recuperat l’olfacte i està pendent de visitar el pneumòleg. En el seu cas va passar el virus com si es tractés d’una grip normal. “Estava fent vida normal. Teletreballava”, comenta. Més enllà de la pèrdua del gust i l’olfacte, hi ha persones que encara arrosseguen efectes secundaris més greus. La Patrícia mateix va patir seqüeles severes, i és que arran de la Covid ara pateix diabetis. “Tinc el pàncrees que ha deixat de funcionar!”, explica, fent palesa encara la seva incredulitat. I és que allò que ha resultat més perillós d’aquest virus és el fet de ser imprevisible, ja que, deixant de banda l’edat o les patologies que pot arribar a tenir una persona –i que en un principi pot semblar que hagin de derivar en uns efectes secundaris determinats–, sempre hi ha un factor sorpresa.

En el seu cas, Gerard Obiols, de 50 anys, patia immunodepressió i artritis, i el virus el va afectar amb molta virulència. “Estava empastillat matí, tarda i nit. Sentia un dolor muscular horrible.” En Gerard explica com, en aquells moments, la por l’assaltava durant les nits, mentre estava estirat al llit. “Era una malaltia desconeguda i a la tele explicaven coses. Llavors m’entrava la paranoia i pensava, i si em passa a mi? I si tot això que estic patint ara és el pas previ al fet que m’ingressin a l’UCI?” En el seu cas va passar el virus a casa acompanyat de la seva dona, qui també tenia la Covid-19. “Ella tenia febre i tot. Dormíem en habitacions separades i estàvem dins de casa amb la mascareta posada en tot moment.” En Gerard arrossega un molt mal record dels quinze dies que va estar en aïllament. “Estava fet una merda. Tenia sensació de mareig i m’aclaparava.” Pel que fa als efectes secundaris, al Gerard també el va afectar de tal manera que un cop acabat l’aïllament acumulava tant de cansament que gairebé no podia ni caminar. També va patir una mica de caiguda de cabell. Si una cosa vol deixar clara, però, és el bon tracte que va rebre en tot moment per part dels metges. “Només puc dir que estic supercontent i agraït. Sobretot al Govern i al ministeri. Tot això em va donar una gran tranquil·litat i confort.”

Qui tampoc va tenir cap queixa del tracte rebut ni cap problema és l’excap de Govern Toni Martí, que com gran part de la població va passar la malaltia de manera asimptomàtica. “No és una situació agradable perquè has de fer vida separada de la família”, va destacar. Pel que fa al seguiment, manifesta que des del Govern es va fer en tot moment una bona gestió, així com també dels metges que el van atendre. “Bon diagnòstic, indicacions i bona coordinació.”

No tothom, però, té la mateixa opinió. Una testimoni anònima de 79 anys va explicar al Diari com encara se sentia dolguda pel seguiment mèdic “nefast” que havia rebut durant el període d’aïllament. “Em van dir que em trucarien cada dia i no em van trucar mai. Em vaig enfadar molt”, comenta encara enfurismada. Aquesta dona d’edat avançada va explicar com s’havia sentit desatesa per part del col·lectiu mèdic, un fet que va trobar molt greu i que no s’esperava per part del metge de capçalera. La padrina va afegir al seu relat que els dies se li van fer molt llargs durant el període que va estar d’aïllament. “Estava molt fastiguejada. Això d’estar confinada no m’agrada gens. En el seu cas, tot i la seva edat, confessa que no va tenir gens de por, tot i que es va trobar molt malament els tres primers dies després del contagi. També explica que quan ja va poder sortir al carrer es va sentir molt cansada.

El punt de vista mèdic

Qui ho va viure de més a prop van ser els mateixos sanitaris. En aquest sentit, Lucila To, de 49 anys, explica que tot i formar part del col·lectiu de risc pel que fa a la professió, creu que es va infectar quan va anar a dinar a un restaurant amb una amiga. Pel que fa al seu cas, va patir símptomes habituals com, per exemple, mal de cap, dolor muscular i pèrdua del gust i de l’olfacte. Destaca, però, que encara arrossega una mica de fatiga, sobretot quan puja les escales. Pel que fa al seu cas, considera que no està descontenta pel que fa al tracte que va rebre.

Un altre testimoni que explica la seva experiència des del col·lectiu mèdic és el doctor Lluís Burgués, que va ser director del SAAS durant quatre anys. Ara, amb 64 anys i exercint des de la seva consulta, manifesta que creu que es va infectar a partir de la visita d’un pacient. “Jo anava amb mascareta sense guants. Ell va venir a la consulta amb la mascareta mal posada”, detalla Burgués. A partir d’aquest moment, el doctor va començar a percebre els símptomes del virus. Lluís Burgués afirma que, a més de formar part del col·lectiu de risc per professió, és hipertens, un col·lectiu que també és dels més susceptibles de tenir Covid.

En el seu cas, doncs, va ser bastant seriós, ja que el van haver d’hospitalitzar tres vegades. Pel que fa als símptomes, el doctor explica que en cap cas va arribar als 38 graus, però va tenir molta tos i, sobretot, ofec. En preguntar-li per la por, detalla que quan es trobava a la unitat de cures intensives no hi pensava, però quan ja va estar prou bé per estar a l’habitació reconeix que sí que va patir més afectació. “Sí que rebia missatges de la família però no els podia veure.” Burgués reconeix que com a metge va tenir sort dels seus companys, que en tot moment li anaven comentant com avançava. “Vaig tenir una atenció mèdica molt bona.” El doctor explica, però, que encara està assistint a controls periòdics perquè segueix amb debilitat muscular, un fet repercuteix en el ritme respiratori.

Després d’haver viscut l’experiència des del punt de vista mèdic i des del punt de vista personal, el doctor vol remarcar que el coronavirus és una malaltia molt poc previsible. En aquest sentit, afegeix que és complicat tractar-la ja que no es disposa de cap tractament curatiu.

Els missatges de la població

Després d’haver viscut la malaltia en pròpia pell, tothom té clar quin missatge donaria a la gent del voltant. “Hi ha força gent que tant li fa, però és un tema molt seriós”, comenta Patrícia Martín. “Hauríem de fer un esforç col·lectiu per prendre les mesures de seguretat que ens demanen les autoritats”, pensa l’Anna Vicente. En aquest sentit, la testimoni anònima creu que “hem de vigilar. Hem de prendre totes les precaucions”. Bea Casals, des de la perspectiva d’una persona jove, afegeix que “és important que la gent vagi amb compte, ja que no és important com l’hagis agafat, sinó a qui li pots arribar a passar. Hi ha gent de risc i ho hem de tenir present”. En aquest sentit, l’excap de Govern Toni Martí puntualitza que “és una malaltia força seriosa. Hem tingut 112 morts a Andorra. Això no és un joc”, detalla.

D’altra banda, el doctor Lluís Burgués, des de la seva experiència d’haver patit ofec, vol donar un avís especial als fumadors. “Després del que he viscut els explico als meus pacients fumadors que viure pendent de l’oxigen és molt dolent. I jo no soc fumador i faig activitat física!”, exclama. Pel que fa a l’altre punt de vista sanitari, Lucila To vol enviar un missatge de prudència a la població però també vol recordar que, si es prenen les precaucions necessàries, tampoc no és necessari deixar de viure. “Jo he tornat a la clínica sense cap mena de pànic. Els virus existeixen i, seguint les recomanacions sanitàries, podem continuar convivint.”

Per la seva banda, Gerard Obiols, després d’haver passat la Covid, fa la broma de comparar els negacionistes amb els terraplanistes. “Per l’amor de Déu! Potser que se’n vagin als hospitals i vegin el que tots nosaltres hem vist”, exclama incrèdul.

Finalment, pel que fa a la decisió d’administrar-se o no la vacuna, la majoria de testimonis coincideixen que se la posaran, fins i tot els que no estan acostumats a fer-ho. “No acostumo a prendre medicació però, en aquest cas, penso que ho hauré de fer per interès general”, explica Gerard Obiols. “Sí, em vacunaré”, confirma Bea Casals. D’altres, de moment, prefereixen pensar-s’ho. “No ho sé, em fa una mica de por”, comenta Patrícia Martín. Tots els que l’han passat fa poc, però, encara que tingui pensat fer-ho, s’hauran d’esperar encara una mica. “Quan deixi de tenir anticossos llavors m’apuntaré per vacunar-me”, explica, decidida, la testimoni anònima. “Hi ha gent que va abans que jo”, pensa la Lucila To.

LA POR A LA INCERTESA

Durant l’inici de la pandèmia, la incertesa i la por s’apoderaven, en aquells moments, de gran part de la població. Contagiar-se, llavors, era trepitjar terreny desconegut. Molts dels entrevistats, en aquest sentit, confessen haver tingut por en algun moment per no saber com evolucionaria la malaltia. “El coronavirus es tracta d’una malaltia molt poc previsible. És complicat tractar-la ja que no es disposa de cap tractament curatiu”, afirma el doctor Lluís Burgués, expacient de Covid i cap del SAAS durant quatre anys.

CONSENS PER VACUNAR-SE

La majoria de testimonis entrevistats troben molt necessari vacunar-se, fins i tot aquells que no estan acostumats a fer-ho. “No acostumo a prendre medicació però penso que ho hauré de fer per interès general”, explica Gerard Obiols. “Sí, em vacunaré”, confirma Bea Casals. D’altres, degut al temor, prefereixen encara pensar-s’ho. “No ho sé, em fa una mica de por”, comenta Patrícia Martín. Pel que fa als que l’han passat fa poc, encara hauran d’esperar a tenir un nivell baix d’anticossos.

Patricia Martín, 39 anys

“Arran de la covid ara tinc diabetis. el pàncrees m’ha deixat de funcionar”

Gerard Obiols, 50 anys

“Tinc artritis i vaig patir un dolor muscular horrible. Anava ‘empastillat’ tot el dia”

Anna Vicente, 33 anys

“Encara no tinc olfacte. El metge m'ha dit que he de visitar el pneumòleg”

Toni martí, 57 anys

“No vaig estar hospitalitzat perquè la vaig passar de manera asimptomàtica”

Anònima, 79 anys

“Em van dir que em trucarien cada dia per fer el seguiment i no em van trucar mai”

Lluís Burgués, 64 anys

“vaig estar hospitalitzat tres vegades. m’ofegava. ara tinc debilitat muscular”