Mirar la mort als ulls

Treu-nos bé, que almenys sortim afavorides”, diu de forma presumida la Begoña Arzuaga (Soraluze, Guipúscoa, 1941) al fotògraf. Sota el compliment de les mesures sanitàries i amb l’aval de Domus VI Salita, ha trobat una escletxa per poder abaixar-se la mascareta durant el transcurs de l’entrevista. No ha rebut la vacuna perquè, un cop superada la malaltia, “m’han dit que tinc defenses”, però la Begoña contagia il·lusió per viure en cada mirada i en cada gest. Al seu costat, a metre i mig de distància, seu la Carme Bonich (Viladecans, Barcelona, 1944), que, havent perdut el seu germà i el seu cunyat, no deixa de pensar en la seva tercera neta, que acaba de complir un any. “Encara no he pogut tenir-la a coll perquè no he pogut veure-la. Però ella ja comença a dir coses. Ahir em va dir iaia. I jo vaig dir: la nena ha dit iaia! I la meva filla va dir: sí, sí, ha dit iaia! Bé, no sé si va dir iaia, però crec que per l’amor de iaia jo vaig sentir que deia iaia”, relata.

Un cop passat, aparentment, el gros de la tempesta, l’estat d’ànim dels padrins d’El Cedre també recobra les pulsacions. “Estic bé. Tinc dolors, però estic contenta. He viscut la guerra, la postguerra, la fam, l’opressió a Espanya amb Franco i res té comparació amb el darrer any”, reflexiona la nonagenària Vicenta Martínez (Sobradiel, Saragossa, 1929). Al pati exterior de la residència, la Maria del Valle Martínez (la Seu d’Urgell, 1963) s’afegeix a les paraules de la seva companya d’habitació. “Ara estic contenta, però ha estat molt fort. S’ha emportat molts dels nostres. Jo tinc esclerosi múltiple i pensava que m’havia fet forta i no ha estat pas així. M’han fet moltes proves a la meva vida, però la Covid-19 ha estat pitjor. No soc gaire gran, però no he viscut res semblant”, opina. Han estat 365 dies “dolorosos” en els quals “t’hi acabes acostumant a mesura que passa el temps”, subratlla el Carles Ventura (Barcelona, 1945). Assegut amb les cames arrepenjades sobre el seu caminador, l’Octavi Canut (Barcelona, 1948) destil·la, tant per la seva fila com pel seu sentit de l’humor, optimisme. “Soc feliç, tinc moltes ganes de viure”, postil·la.

Confinats dins del confinament

“Va ser com una sensació d’estar a la presó, d’un tancament que t’havien imposat. No es podia sortir fora de l’habitació i va ser molt dur psíquicament”, recorda la Begoña sobre el búnquer en el qual es va convertir les residències des de l’11 de març del 2020, data en la qual el Govern va restringir les visites familiars i la mobilitat dels padrins dins dels geriàtrics. Per fer més amè el dia a dia, es va disciplinar amb una rutina. “Volia pensar coses que m’havien passat bones, però al final em vaig adonar que m’havia d’organitzar, si no acabaria tururú. Així que al matí feia una mica de gimnàstica, després una mica de meditació i a la tarda acostumava a tenir mitja hora on podia sortir sola a passejar pel passadís. I a banda de fer exercici, per treballar una mica la ment, memoritzava números de telèfon”, il·lustra. Al seu torn, l’Octavi, per l’esperit inconformista que habita dins de la seva ànima, no va digerir fàcilment la directriu d’haver d’aïllar-se a la seva habitació. “Jo primer busco el perquè de les coses. I només si em convencen ho accepto. Però en aquest cas em va quedar clar que no tenia cap altra opció”, declara.

Sens dubte, l’absència de contacte físic amb els familiars ha estat la gran xacra que els padrins assenyalen a l’uníson. “Aquí hi ha molt bones noies, però he trobat moltíssim a faltar la meva família. Em feia uns farts de pensar en els meus. Tinc tres fills i cinc nets. I que no poguessis veure ningú és molt fort. Només ho sap el que s’hi troba. Una nit em va donar per cridar a la meva filla i em vaig posar histèrica. No em sabia controlar”, reconeix la Carme. En la mateixa línia, el Carles descriu la frustració que ha suposat “estar gairebé quatre mesos sense veure ningú”. “Jo estic acostumada a menjar cada cap de setmana amb els meus fills i tallar-me de cop tot això em va costar una mica”, indica la Vicenta. “El més difícil de tot això és que ens ha faltat l’estima dels nostres”, subscriu la Maria del Valle. “Que busquis una mà per agafar-te i no puguis fer-ho és una cosa terrible. No ho desitjo a ningú, ni al meu pitjor enemic”, plasma la Carme.

Per substituir, que no suplir, la manca d’afecte presencial, les noves tecnologies van ser la taula de salvació de molts residents d’avançada d’edat. “Jo tinc un mòbil en el qual ens podem veure i cada dia al vespre ens connectàvem. Tinc un fill a Barcelona i es posava amb la meva neta en un quadret, la meva filla en un altre quadret, el meu fill gran en un altre quadret i jo en l’altre quadret. Llavors érem quatre quadrets on ens vèiem. I això ha estat un alleujament perquè cada dia estaves esperant a xerrar després de sopar”, explica la Carme. També amb regularitat, la Begoña estava pendent del telèfon. “Em trucaven tres cops al dia: al matí, a la tarda i a la nit. M’assabentava de com estava la meva família perquè jo estava aquí sola i em servia de suport”, sosté. A més, per mantenir-se al corrent del que succeïa a l’exterior i tenir una distracció, destaca la importància de la ràdio. “La televisió no la podia veure perquè tenia vertígens, però procurava posar-me programes de ràdio que m’agradaven. I llavors sí que m’ajudaven molt, moltíssim”, recalca.

El virus flirteja amb la mort

“A part de l’aïllament vaig estar molt malalta. Quan vaig agafar el virus vaig tenir una pneumònia i vaig estar deu dies o dotze a El Cedre. Després em van portar a l’hospital i vaig estar molts dies sense poder moure’m del llit. M’ho havia de fer tot allà. Inclús rentar-me les dents”, narra la Carme, que va donar positiu en Covid-19 just abans de cap d’any. “A l’hospital vaig perdre la noció del temps. Em sentia buida. No podia fer res més que mirar per la finestra. No sabia quan sortiria d’aquí ni si sortiria. I per entretenir el cervell recordava que quan era joveneta anava des de casa meva fins a la lleteria i anava comptant les cases que hi havia pel carrer. I quan venia de comprar la llet canviava de vorera i comptava les cases de l’altre cantó. I així potser em passava mitja hora que no pensava en una altra cosa”, detalla sobre la seva estada hospitalària. Malgrat tenir episodis que no és capaç de reconstruir, sí que recorda l’angoixant experiència de la seva primera nit a l’hospital. “Jo normalment dormo amb la finestra una mica oberta i la porta de l’habitació també un pam. I els vaig dir que tenia el costum de dormir quatre dits amunt i la porta oberta. I no em van contestar. I quan em van dir bona nit, vaig sentir crec-crec. Dues voltes de clau i quatre números pi-pi-pi-pi. I vaig dir, aquestes m’han tancat aquí dins”, exclama.

Durant el període d’infecció, una de les particularitats amb les quals es van haver de familiaritzar els padrins contagiats és veure el personal sanitari parapetat darrere dels EPI. “Recordo que a l’hospital quan entraven portaven uns pantalons verds d’aquella cosa, a sobre com una espècie de brusa, després portaven el gorro, aquell parabrisa que dic jo de plàstic, guants, peücs sobre els peus... aleshores no sabia mai qui entrava si no em parlava”, resse­nya la Carme, que confessa el rebuig que sentia quan el dinar venia embolicat en bosses de plàstic. “Se’m passaven les ganes de menjar”, al·lega. “Realment impressionaven aquests vestuaris. Anaven tapats, però almenys tenien els ulls oberts”, discerneix la Vicenta, mentre que per la Maria del Valle “semblaven astronautes”. I és que també hi ha hagut un oasi per a la distensió. “Quan venien era una mica divertit perquè ens rèiem de les pintes que portaven elles i nosaltres”, comenta la Begoña.

Amb més commoció, cada paraula que pronuncia sobre la seva experiència de lluita va acompanyada d’una lliçó de vida. “Quan vaig agafar el virus no sabia quin era el peu dret o el peu esquerre. I el primer dia em vaig caure i em vaig trencar el braç. Em feia mal tot: el cap, els peus... em van haver de portar aquella mateixa nit a l’hospital. Jo vaig pensar que no en sortiria, d’aquesta. Però fixa’t que només pensava que volia fer-li una abraçada al meu fill. I solament amb això em bastava”, dilucida la Begoña, que malgrat tot va treure forces de sota les pedres. “No tenia por a la mort. Mai m’havia passat això, estant en aquestes circumstàncies, que no tingués por a morir-me, res. Jo em deia: doncs ara pot ser la fi... amb el braç trencat, pensant que tenia una hemorràgia cerebral... va ser un desastre... estava feta pols. Jo pensava que si en aquell moment em moria, doncs me’n vaig, com tants altres. Però no sé què em va passar que no tenia por a la mort”, revela.

Tot i que el seu quadre clínic va ser més lleu, la Vicenta tracta de sobreposar-se a les seqüeles. “M’ha deixat sequedat de boca i del nas. No tinc gaire gana i les coses no tenen tan bon gust com abans. Em desperto de nit i haig d’aixecar-me per beure aigua perquè no puc ni moure la llengua”, manifesta. Davant la proximitat de la mort, exterioritza el seu sentiment de pena “pel que marxa”. Amb tot, “intento no pensar que jo em pugui marxar. No li tinc por al que pugui venir. Quan arribi el moment només demano que sigui curt i que els meus fills estiguin bé”, resumeix. En la mateixa línia, el Carles comparteix el discurs i procura “no donar-li gaires voltes”, mentre que l’Octavi assevera que “no temo la mort. El que hagi de ser, serà. Tot arribarà”. Trigui el que trigui a arribar al final, la Maria del Valle, que flaqueja de memòria arran del seu positiu, opta per tocar de peus a terra. “Avui ets aquí i potser demà no ho pots explicar. Per tant, ets avui aquí i ho has d’aprofitar al màxim”, assenteix.

Tot i que són conscients que consumir-se és llei de vida, combatre contra el vendaval que ha accelerat l’apagada de l’espelma ha significat un punt d’inflexió, quelcom que inspira un màgic diàleg que entaulen la Carme i la Begoña per acabar l’entrevista.

–C.: Jo crec que vam veure la mort molt a prop.

–B.: Sí, jo també. I des d’aleshores penso que la mort és part de la vida. Tenim vida, però també tenim mort des que hem nascut. Fixa’t, Carme, que no tinc por a la mort, és increïble. La mort? Res.

–C.: Arriba un moment que tens una pau interior...

–B.: Sí, una pau interior que jo mai havia tingut.

–C.: Jo tampoc. Semblava que mai m’hagués de morir i que mai m’hagués de posar malalta. Però ara he vist que sí. I veia la meva mare, en un racó, i li deia que em vingués a buscar.

–B.: I de tot això de la pandèmia què hem après? Jo moltes coses. L’ésser humà, la força que té per enfrontar-se a les coses... és increïble. A mi em diuen que havia de passar tot això fa un any i dic, jo no. Però quan arriba el moment m’he adonat de la força que tenim dins de nosaltres.

–C.: I hem après a viure més.

–B.: Totalment, totalment. Hi ha un abans i un després.

–C.: És que portem un any, eh.

–B.: Jo m’estic prenent les coses de diferent manera. Quan ja havia donat negatiu en Covid-19 vaig arribar a aquesta casa i em va semblar distinta a la que havia deixat. Em vaig trobar com a casa. L’alegria que em va donar... Déu del cel. Quan vaig arribar aquí vaig dir: ja soc a casa. I eren les mateixes persones que havia deixat! Venim amb saba nova!

–C.: Ens en recordarem mentre vivim. Una vegada puguem sortir i fer una vida, no normal perquè jo tampoc ja no la podré fer normal, però gairebé normal ,d’estar amb la família i saber que pots anar a dinar quan sigui el sant o l’aniversari d’algú, jo ja em sentiré molta agraïda perquè és una cosa que jo ja no pensava pas. Jo només desitjaria que això no tornés a passar mai més.

Carme Bonich, 77 anys. Resident de Salita

“Jo només desitjaria que això no tornés a passar mai més”

Begoña Arzuaga, 80 anys. Resident de Salita

“No tinc por a la mort. tinc una pau interior que mai havia tingut”

Vicenta Martínez, 92 anys. Resident d’El Cedre

“He viscut la fam, la guerra, l'opressió i res té comparació amb el darrer any”

Maria D. V. Martínez, 58 anys. Resident d’El Cedre

“Avui ets aquí i ho has d’aprofitar perquè demà potser no ho expliques”

Octavi Canut, 73 anys. Resident d’El Cedre

“Busco entendre les coses, però aquí no em quedava cap altra opció”

Carles Ventura, 76 anys. Resident d’El Cedre

“Al principi va ser dolorós, però t'hi acostumes a mesura que passa el temps"