Sanitaris a la trinxera

Els infermers de l’atenció primària del SAAS Micky Ramón i Gemma Ballester estan vivint en primera persona aquest camí de sortida del llarg túnel de la Covid-19 que és la vacunació. Fan part de l’equip que està administrant el vaccí, l’anhelada punxada que una maquinària inèdita de recerca i recursos ha fet possible en temps rècord. Una fita difícilment imaginable quan ara fa un any un coronavirus desconegut paralitzava el món, alhora que els sistemes sanitaris i la seva tropa de professionals iniciaven un combat a cegues, sense tenir gaire clara la utilitat de les armes que usaven per combatre’l i per protegir-se.

Aquells dies la Gemma i el Micky deixaven la seva rutina habitual per enrolar-se en una nova tasca, la de les proves diagnòstiques, llavors PCR a domicili i en una Andorra confinada. “Ara ens posem un EPI en 30 segons, llavors podíem trigar quatre minuts”, recorda en Micky. A l’aparatositat de la tasca s’hi havia de sumar l’excepcionalitat de la situació. “Eren persones amb símptomes i estaven molt espantades. Encara recordo el primer que vam fer, el senyor feia una cara de pànic...”, afegeix la Gemma. “La prova era important fer-la però moltes vegades feies suport psicològic, escoltar molt”, continua el seu company. Una por que també afectava els professionals sanitaris quan encara no hi havia gaire certeses sobre el mecanisme del contagi o l’evolució del virus i els companys començaven a caure. “A la família ja el dia 14 [de març] els vaig dir: ‘Puc ser vector de transmissió i no em tornareu a veure fins que això s’acabi”, explica el Micky. La Gemma a la parella i els fills no s’hi acostava fins haver passat per la dutxa i haver posat tota la roba que duia a rentar.

Durant tres setmanes l’Albert Dorca, metge de primària i del servei d’urgències, va estar sol a casa dels pares, aïllat de la dona i els fills. El 16 de març hauria començat unes vacances que no va fer per raons òbvies, així que durant quinze dies, amb una agenda buida, va estar disponible per a totes les guàrdies que calgués. Avui fa un any en una roda de premsa a la nit es confirmava que el virus circulava pel país, que els contagis ja no només eren importats. I començava el malson. “A l’hospital es van viure moments de neguit, una cosa és saber-se la teoria de com fer servir un equip de protecció i una altra haver-ho de fer, els dubtes de quines mascaretes són efectives, si ho són els vestits, si després de visitar un pacient t’emportes alguna cosa a casa i pots contagiar els teus, la por que van caient companys contagiats, la dificultat inicial per fer tests diagnòstics, la inseguretat per saber quins tractaments podien ser efectius...”. El metge resumeix en unes quantes paraules les dificultats inicials d’aquella primera onada que va tensar el sistema sanitari sense, sortosament, col·lapsar-lo. Uns mesos de març, abril i maig que “tinc una mica fusionats”. Cada dia s’assemblava a l’anterior.

Conviure amb l’aïllament

En aquells tres mesos la corba va pujar i després es va començar a estabilitzar i l’hospital, amb la pota d’El Cedre per a l’atenció geriàtrica, va reconvertir-se per a l’atenció del SARS-CoV-2. Calien mitjans i calien mans. Dânia Ferreira, infermera del CAP d’Encamp, va estar el mes d’abril cobrint torns de nit en un Cedre reconvertit en una extensió de l’hospital, amb una seixantena de padrins ingressats amb coronavirus. “Anaves fent i l’adrenalina tampoc no et deixava pensar”, recorda. Ha estat testimoni, com tots els professionals que han assistit malalts ingressats, de l’altra gran cruesa de la malaltia: l’aïllament. Recorda el padrí que li demanava aigua cada cop que la sentia o el procés de final de vida del marit d’una dona pacient seva al CAP d’Encamp. “Ella ha patit no poder acomiadar-se’n i jo he intentat tranquil·litzar-la perquè vaig estar allà i vaig intentar transmetre-li que el trobaven a faltar, acompanyar-lo”, relata.

Tampoc no era una relació a l’ús, el tracte habitual entre un pacient i un sanitari protegit de dalt a baix per evitar el contagi. Sílvia Fernández, infermera referent de la planta quirúrgica i que va estar a l’àrea Covid de l’hospital durant la primera onada, havia estat abans a pal·liatius i, per tant, no era aliena a la fi de la vida d’una persona, però “la mort per Covid la vaig viure d’una manera molt diferent, no hi ha el suport de la família in situ o si estan sols tu entres amb ells”. El distanciament provocava situacions com la de la dona que li va demanar: “Et puc tocar?” Un aïllament que s’intentava suplir amb les trucades periòdiques als familiars i que els mateixos pacients, si és que l’estat de salut ho permetia, sortejaven amb mitjans propis.

D’aquest distanciament l’Albert Dorca recorda una de les experiències que va viure amb més recança, la d’una padrina que necessitava ingressar i el patiment del seu cuidador, el seu home, que sabia de les dificultats de la dona per estar sola a l’hospital a causa del principi de demència que patia i que no es valia per si sola. “I en aquell moment et trobes amb tota la bona fe del món però vestit amb un equip tipus Estallido dient-li a aquell senyor que t’emportes la seva dona i que potser no la torna a veure. Vam sortir d’allà amb un mal de cos terrible”, explica.

Sanitaris contagiats

Els sanitaris també han estat pacients, un dels problemes afegits de la primera onada va ser la quantitat de professionals que van caure contagiats o que es van haver de confinar per ser contactes de positius. Una malaltia que van viure amb un doble patiment, el dels símptomes i el d’estar inoperatius en un moment que la seva feina era més necessària que mai. La Isabel Vallejo tot just estrenava la presidència del Col·legi d’Infermeres quan esclatava la crisi sanitària. Ella, que treballa en l’àrea de vigilància i control de la infecció del SAAS i al servei d’atenció al viatger, ja rebia inputs del nou coronavirus des que va esclatar a la Xina. En un entorn de mobilitat global que “avui ets a Andorra i demà esmorzant a Indonèsia”, es van començar a treballar protocols per si un cas arribava al Principat. Amb l’arribada a Europa, amb aquest primer gran focus que va ser el nord d’Itàlia, es van començar a accelerar les coses, fins a la transmissió global que es va constatar a mitjan març. Es decretava el confinament i el 16 de març a ella li donaven el diagnòstic de positiu de coronavirus. Va haver d’estar un mes a casa i tot i intentar donar un cop de mà els símptomes no ajudaven. “Hi ha coses que recordo com en una boirina, era incapaç de concentrar-me i de fer res mentre sentia que cada cop hi havia més hospitalitzats, en soc conscient a mitges”, indica.

També al cos de bombers van arribar en aquells primers dies de confinament els primers infectats. L’esclat de la crisi “ens va agafar sense previsions, a nivell material i de procediments”, exposa Juanjo Barrio, bomber-infermer. La pandèmia ha suposat un curset accelerat, de recerca i gestió de recursos materials: “Ens havíem d’espavilar a buscar bates, granotes, mascaretes. Havíem d’intervenir amb seguretat i racionar molt bé el material i no ens va faltar mai de res”, continua Barrio. També de definir protocols de seguretat en les intervencions i en l’entorn de treball: “Fem guàrdies de 24 hores i vida junts, així que vam haver d’establir circuits.” El confinament va fer caure els serveis (excepte els sanitaris) però durant el tancament del país van haver de fer front a un dels incendis més greus dels últims anys (amb tres víctimes mortals) i amb afectats de Covid entre els ocupants de l’edifici calcinat.

Superant la primera onada

Nous recursos d’atenció i dispositius de diagnòstic, més capacitat de llits d’UCI, arribada de professionals cubans per ajudar a combatre el virus... A mesura que transcorria la primera onada es lluitava per enfortir els mitjans del sistema sanitari per respondre als seus embats alhora que se seguia aprenent del virus i la manera d’afrontar-lo. Baixaven els casos, els hospitalitzats, es permetien les primeres sortides al carrer i la paraula desconfinament començava a planejar. El juny va ser el mes de l’arrencada de la nova normalitat i a final de mes no quedaven pacients Covid a l’hospital. Un respir i l’inici del repte: combinar rutina (amb mascareta i distanciament) i virus. S’inauguraven nous dispositius per diagnosticar, una maquinaria que tenia poc a veure amb la de l’inici, i es reforçava el rastreig per resseguir les cadenes de contagi. Un nou volum de feina ingent que esclataria ja a la tardor amb la segona onada. “Hem arribat a fer 460 proves en un dia entre dos equips”, explicita el Micky Ramón. En aquells primers dies de recórrer domicilis amb prou feines arribaven a la dotzena.

A les consultes dels metges la pandèmia ha portat noves maneres de fer, com l’atenció telefònica. “Tractar la gent per telèfon et deixa una mica fora de lloc, tenim la sort que la primària es basa en l’atenció continuada i coneixes els pacients”, exposa l’Albert Dorca. Amb ja el cansament acumulat de molts mesos de lluita, de jornades de feina inacabable, era necessari seguir al peu del canó. I intentar traslladar el missatge que la interacció social s’havia de frenar perquè si algú ha vist la cara més crua del virus han estat els professionals sanitaris. “Hem vist Covid asimptomàtica o els que ho passen de forma més lleu, però també els que no s’acaben de recuperar, els que has d’enviar als hospitals, els que hem vist a l’UCI”, continua el metge, que des del març de l’any passat no ha vist els pares en un espai tancat.

La vacunació

Si quelcom estan deixant clares les dades en l’àmbit mundial és la incidència de la vacunació en el descens de casos, d’hospitalitzacions i de patologia greu. Una llum especialment potent en les residències de gent gran, on la Covid ha mostrat la cara més crua. Clara Rabassa és l’únic dels quatre geriàtrics del país que no ha viscut cap brot. Un parell de contagis n’és el balanç de la pandèmia. Susete Ribeiro, coordinadora d’infermeria de la residència, valora “el sobreesforç” de tots els professionals i tots centres, que han hagut de gestionar una situació molt complexa, intentar que el virus no es colés per cap escletxa i es fes fort entre persones molt vulnerables, amb sort desigual. Confinar la residència aquell 13 de març va ser “molt dur”, aconseguir tot d’equips de protecció, també, i després tocava aplicar unes rutines fins llavors inexistents. Els padrins “al principi no ho entenien gaire, anàvem amb el gel hidroalcohòlic darrere seu, ens demanàvem per què dúiem la mascareta”. Els inicials van ser dies tan durs que la Susete té gravat el 27 de març quan en arribar a casa els seus fills “m’havien preparat un dibuix. Em veien tan poc, tan estressada, tan trista...”. L’aïllament dels padrins s’ha intentat combatre aquests mesos ajudats de les noves tecnologies, que els han comunicat amb les famílies, i amb el personal bolcat “estant pendents d’ells”. La vacunació va ser certament emotiva, recorda, i apunta que si una lliçó ha extret d’aquest annus horribilis és que “hem de donar importància a les coses més simples de la vida, com una abraçada”.

I perquè tornin aquests gestos els sanitaris insisteixen: ens hem de vacunar. “És millor passar 24 hores de malestar per una vacuna que no contagiar-te, que no saps mai com anirà”, etziba Isabel Vallejo. I mentre l’anhelada immunitat no arribi al gros de la població insta la prudència. Perquè després d’un any en primera línia les forces estan més minvades. I perquè si una cosa ha quedat clara aquest any és que la de la Covid és una lluita col·lectiva.

LES MANS VOLUNTÀRIES

Els voluntaris han tingut un paper fonamental en la crisi sanitària. A l’escola d’infermeria “de seguida ens vàrem posar a disposició del ministeri de Salut, Protecció Civil i la Creu Roja”, afirma la seva cap, Sara Esqué. Estudiants que van fer de voluntaris als hotels habilitats per atendre padrins, d’altres contractats com a auxiliars de clínica. “Una experiència vital que els ha marcat”, apunta Esqué sobre la base d’allò que expliquen els implicats, i que ha anat “més enllà de l’aprenentatge habitual que s’aconsegueix durant les pràctiques clíniques”. Així que “veient l’aprenentatge que aconseguien, vam decidir reconèixer una part del voluntariat”. L’equip d’infermeres docents també han ajudat en la crisi, en el seu cas com a rastrejadora. En el cas dels acabats de titular, la col·laboració ha derivat a poder cobrir llocs de feina de manera immediata.

Eva Heras, cap de salut i envelliment del SAAS

“ES VAN VIURE MOMENTS DE POR PERÒ VAM LLUITAR I ENS VAM UNIR" La metgessa va ser la primera professional de la salut del país a vacunar-se i demana a tota la població seguir l’exemple: “La vacunació no només et protegeix a tu, estàs salvant vides.” Un any enrere s’ho podia imaginar que en menys de dotze mesos hi hagués vaccí? No, la veritat és que en aquell moment anàvem tots molt perduts. La inoculació ha arribat a les residències, grans afectades pel virus. Com s’ha viscut a El Cedre? L’esclat de la pandèmia va sobtar tots els sistemes de salut del món. El nostre també estava en una situació de tensió i estrès per una situació que no havíem viscut mai, per por també al desconegut, al que ens venia a sobre, i penso que la gestió sanitària va evitar conseqüències encara més greus, probablement. Dia a dia era canviant, tot era molt ràpid i les decisions es prenien molt ràpidament, també. I tant a El Cedre com a l’hospital la pandèmia va tenir la mateixa virulència. Si que és veritat que El Cedre era un terreny abonat per al virus perquè eren persones més fràgils, més dependents. I es va reconvertir per tractar els pacients contagiats. Va arribar un moment a tenir gairebé 60 pacients ingressats, com si fos un hospital. Pacients de perfil molt geriàtric, amb alts graus de dependència, amb demències, i és difícil d’entendre per a aquestes persones què representa tot, que de cop i volta anem tots amb EPI. Com va ser la feina d’equip? Érem nou metges, amb el de l’hotel Fènix, i els facultatius cubans van aportar moltíssim, vam fer un equip molt homogeni amb el mateix objectiu, reduir l’impacte de la Covid. Tots els professionals ens vam bolcar a lluitar contra aquesta situació, cadascun des del seu lloc de treball i del seu àmbit. El primer brot va aportar coneixement, després tot s’ha viscut d’una altra manera, malgrat el segon brot a El Cedre? Ja teníem molt més coneixement sobre el virus i la seva propagació, sobre les mesures de protecció, també sobre l’eficàcia d’alguns tractaments o altres. És veritat que el segon brot no va tenir res a veure amb el primer, es van infectar persones autònomes, que van respondre majoritàriament molt bé als tractaments. La vacunació és el moment esperançador d’aquesta crisi. Quin és el moment més dur per a vostè? Els moments més durs van ser al principi de la pandèmia sobretot perquè, crec que era col·lectiu, hi havia molta por, ens enfrontàvem a quelcom desconegut, que no tenia un mecanisme de transmissió com la resta de virus que coneixíem i que estava provocant mortalitat també en gent jove, en gent sana. Era complicat perquè també tinc una família, el meu home i els meus fills, i de cara a protegir-los fèiem mesures molt estrictes. Sí, es van viure moments de por però davant d’aquesta por vam lluitar i ens vam unir. També empatitzaves molt amb les famílies i el que sí que es va fer va ser que al final de la vida vam intentar que les famílies, amb vestits de protecció, poguessin estar amb ells.