“Si haguéssim trigat cinc dies més a tancar-ho tot ens hauríem estimbat"

Sense comptar les intervencions en seu parlamentària, el ministre de Salut, Joan Martínez Benazet, ha comparegut en 105 ocasions en el darrer any, que significa que ha rendit comptes davant de la ciutadania una vegada cada 3,47 dies des de l’esclat de la pandèmia. Darrere d’aquesta personalitat pública hi ha un metge que, des d’un vessant humà, fa una mirada retrospectiva a la que ha estat la seva gestió de la crisi sanitària al Principat.

La Covid-19 es va estendre a la Xina, després per Itàlia i també per Espanya, mentre que aquí teníem sospites de casos. Quan va començar a témer pel virus?

Quan apareix una pandèmia sempre tens la por que això pugui arribar a la regió on estàs vivint. Si bé és cert que a Europa teníem certa tranquil·litat perquè pensàvem que amb els nostres sistemes sanitaris probablement això no arribaria a passar. Amb tot, quan es van començar a reportar casos a Itàlia llavors ens va quedar molt clar que s’estendria a tot el món. El que sí que ens va sorprendre, i penso que ha estat el gran error de gestió de la crisi sanitària, és el desconeixement de la malaltia. En anteriors epidèmies per transmetre la malaltia havies d’estar malalt, mentre que amb el coronavirus no sabíem que les persones absolutament sanes en podien ser portadores i transmetre la malaltia. I això va agafar desprevingut tothom.

En quin moment va considerar que el país s’havia de blindar?

Ja a començament de març sabíem que anava de veres i es van prendre algunes mesures, el que passa és que no teníem en consideració que la malaltia la podien transmetre persones asimptomàtiques. Llavors, amb els primers casos a Andorra, que coincideix quan Espanya no pot contenir la transmissió del virus, es fa un consell de ministres el 12 de març en què jo exposo el risc que tenim de col·lapsar el sistema sanitari. I de forma unànime es decideix tancar tots els sectors econòmics no essencials i demanar que la gent es quedi a casa.

Li va tremolar el pols?

No, perquè ja vèiem imatges d’UCI col·lapsades a Itàlia. Érem conscients que era una decisió dramàtica, però encara era més dramàtic no prendre aquesta decisió. L’objectiu principal era salvar la pell i després l’economia. I haig de reconèixer que tot el Govern va entendre la situació. No em vaig haver d’esplaiar gaire i em van fer confiança sobre la informació que aportava. Estic convençut que si ens haguéssim retardat cinc dies a prendre la decisió ens hauríem estimbat.

Com a responsable de la cartera sanitària, va sentir com tot el pes va recaure en vostè?

Tot i que la decisió dins del consell de ministres és col·legiada, el cap de Govern va dir que faríem un darrer torn d’intervenció i que al final em cediria la paraula perquè exposés el que pensava. I, és clar, quan va dir que es prendria la decisió, en gran part, d’acord al que digués, sí que vaig sentir que em queia molt de pes sobre l’espatlla. Però també diré que estava molt segur del que deia i del que feia. En medicina una cosa molt important és poder oferir els mateixos recursos a totes les persones. I si no haguéssim tancat hauríem tingut persones a les quals no els hauríem pogut oferir la ventilació mecànica que necessitaven. I això ha passat al costat: al nord, al sud, a tot arreu. I això per a mi era una obsessió. I ens en vam escapar pels pèls perquè vam arribar a gairebé una vintena de malalts a l’UCI.

Quin era el seu nucli més proper a l’hora d’avalar i refermar-se en les seves decisions?

Haig de dir que soc una persona molt decidida i estava molt convençut de les decisions que vam prendre. Però, òbviament, l’entorn més proper és en l’àmbit familiar perquè ja hi ha pneumòlegs i la majoria de les meves amistats d’Espanya, França i inclús a Itàlia són al món de la medicina i això també m’ha ajudat. Per tant, no hi havia ningú al món de la medicina que, amb criteri, no avalés la decisió de tancar per no col·lapsar el sistema sanitari.

Els resultats de les decisions tenien almenys un decalatge de dues setmanes. Sentia la incertesa d’anar a remolc del virus?

Primer s’ha de tenir en compte el temps que transcorre d’una decisió que has pres fins que s’aplica. I aquí això es va fer de forma immediata. I amb això hem tingut alguna crítica perquè és cert que hem hagut de contractar persones amb una celeritat que no permeten les lleis de contractació pública. I, per tant, hem pres decisions que hem tirat pel dret tenint en compte la situació d’emergència. I l’altre aspecte són les inèrcies. Quan prens una decisió veus el resultat al cap de setmanes. I això genera molta ansietat perquè no saps quan començaràs a veure una millora.

Va acabar dubtant de les pròpies decisions?

Tens por de no ser prou suficient o que la gent interaccioni socialment fora de l’àmbit que veus. Saps que això funcionarà, però no saps l’eficàcia que tindrà. Hi havia uns punts d’incertesa i de por que tenia cada matí quan m’aixecava i cada nit quan me n’anava a dormir.

Per basar les seves decisions s’ha recolzat en paràmetres que prenien el pols a la pandèmia. Alhora, però, aquestes mateixes xifres d’hospitalitzacions, d’ingressos a l’UCI o de defuncions són les que li treien la son?

Estàvem en una situació enèrgica de lluita i el teu metabolisme et manté alerta amb poc son i moltes hores de dedicació sense cansar-te. Jo dormo poques hores, unes cinc al dia, i cada matí m’aixecava a les quatre per revisar tota la literatura científica que sortia publicada al món sobre la Covid-19 i a dos quarts de vuit despatxava amb el doctor Piqué, que m’informava com anava l’UCI i el SAAS.

Aquest desgast imagino que, en certa manera, l’havia d’amagar per transmetre serenor quan s’adreçava a la població...

Sí, però m’he trobat més resistent del que em pensava que era. La meva dona, que treballa a l’àrea Covid d’El Cedre, va ser de les primeres sanitàries que van emmalaltir i va agafar una pneumònia, però a la mínima que es va trobar bé i no podia ser contagiosa ja va tornar a la feina. Per a mi va ser un exemple durant tot aquest temps en el qual havia de ser proper als ciutadans malgrat que la processó anava per dins. I, a més, el fet que estigués confinat a casa potser ho va humanitzar més. Els ciutadans van poder veure que el ministre era una persona que també estava patint les conseqüències de la pandèmia.

Molta gent estava pendent de la televisió per veure les seves compareixences. Se sentia còmode sortint cada dia davant de càmera?

Encara que surto molt, no soc algú a qui li agradi sortir als mitjans. Soc una persona discreta i que vol passar desapercebuda a la vida, però no m’ha tocat en aquest període de temps, malauradament (riu). Però sí que és cert que tenia la necessitat de sortir perquè entenia perfectament que el meu paper era de liderar, juntament amb tot el Govern, la resposta a la crisi sanitària i estar a prop de tots els ciutadans per explicar-los tot el que estava passant. De fet, a les rodes de premsa em vaig sentir molt metge perquè sempre he volgut sentir-me molt proper al pacient. D’aquest període guardaré un gran record d’això i estaré molt satisfet al llarg de la meva vida que a les llars d’Andorra se’m veiés com una persona propera que els explicava les coses de la forma més planera possible.

Va sol·licitar a Cuba l’ajut d’una brigada mèdica. La decisió, però, no va estar exempta de polèmica...

Jo estava molt preocupat pel fet que una gran proporció dels professionals de la salut estaven malalts i, per tant, això també podia contribuir al col·lapse sanitari. I vam entendre unànimement al consell de ministres que es tractava d’una mesura humanitària. I estic molt content d’haver-la pres malgrat que hi ha gent que ho critica per aspectes geopolítics. Es tractava d’una emergència mundial i en aquell moment era impossible aconseguir ajuda dels països europeus perquè tots estaven patint molt, inclús més que nosaltres. Crec que van donar un molt bon suport a l’UCI, un bon suport a l’àrea d’hospitalització Covid i un excel·lent suport a l’àrea Covid d’El Cedre.

Hi ha algun cas concret que l’hagi tocat especialment?

Sí, una persona que coneixia i em va impactar és aquella auxiliar d’infermeria del SAAS de 26 anys que va acabar intubada. I patia molt per ella perquè és una persona molt jove i em va emocionar especialment. I després, òbviament, també he perdut algun amic, com ens ha passat a molta gent. I també he tingut algun amic que ha patit molt a l’UCI i afortunadament se n’ha sortit, tot i que amb seqüeles o una recuperació molt lenta. Tot i que els meus sentiments són per a totes les persones afectades en situació crítica, les persones més joves que estiguin en risc d’anar-se’n són les que m’impacten més.

La desescalada va ser gestionar fer un pas endavant i no retrocedir-ne dos?

Va ser un joc complicat. Nosaltres ens vam avançar en algunes decisions a molts altres països. I, no diré noms, inclús el nostre model ens el van copiar i demanar un altre país. Vam mesurar molt bé on hi havia més interaccions socials i quines eren les prioritats, no econòmiques del país, de les persones que feia molt de temps que estaven confinades. Els primers comerços que vam obrir eren aquells que donaven servei més fonamental a les persones confinades. I després teníem molt clar que la gent havia de passejar i li havia de tocar l’aire i veure el sol. Per això vam començar amb aquella estratègia en què, tenint en compte que el virus encara circulava, regulàvem l’aixeta per deixar obrir i tancar el pas. I en això el cap de Govern va tenir un paper molt important perquè és una persona enormement sensible a les persones. I vam fer aquell model de dies alterns per franges horàries que recordo amb especial il·lusió. El primer dia que vaig sortir a passejar i em vaig creuar amb gent passejant gairebé em venien llàgrimes als ulls... veies la gent com si estigués trepitjant la Lluna! És un moment molt emotiu que tindré gravat tota la vida.

Té la sensació que durant la segona onada s’ha perdut l’encanteri de remar en la mateixa direcció i que la gestió sanitària s’ha convertit en un estira-i-arronsa amb l’economia?

Majoritàriament la gent d’aquest país compleix molt més que en altres llocs, si no, no podríem mantenir els negocis i les activitats econòmiques que tenim obertes i alhora tenir un control sobre l’evolució de la pandèmia. Hem intentat prioritzar l’equilibri de quan tornés la pandèmia a la tardor, que certament se’ns va avançar i ha tingut més impacte del que ens pensàvem, amb una gran capacitat de diagnòstic i rastreig tenint el màxim d’activitats obertes. Malauradament hem hagut de tancar activitats com l’oci nocturn, els parcs infantils en espais tancats o puntualment els bars. És normal que hi hagi diferències en les sensibilitats, però bé, aquí podem anar a sopar, anar a dinar, al bar, a esmorzar quatre persones i això no succeeix a França i a Espanya es fa amb limitacions. Hem intentat ser el més permissius possible i tot ho estem analitzant contínuament.

Per acabar. Està cansat? S’ha plantejat deixar-ho?

Si digués que no estic cansat seria fals. Òbviament estic cansat, com està cansat tothom. Però em sento fort i determinat per seguir lluitant contra la pandèmia. No em penedeixo del que he fet ni de la situació en la qual estic. També haig de dir que, ja que hi ha la pandèmia, òbviament que no la voldria, prefereixo estar patint al capdavant que fer-ho mirant-m’ho. I això forma part de la meva personalitat. I, per tant, malgrat que estigui cansat, ni la pandèmia, ni l’oposició, ni res acabarà amb les meves forces.

"NO HEM ACCEDIT MAI AL MERCAT NEGRE"

Com ha competit Andorra davant d’estats més grans per adquirir material sanitari en un mercat ferotge? És una situació molt desagradable perquè t’adones que en un moment en què tothom ha d’actuar de forma humana la societat es deshumanitza. I no tan sols això, sinó que hi havia mercat negre i situacions que mai t’arribes a imaginar. Era com si hi hagués els assaltadors de diligències. Ens vam espavilar per comprar mascaretes, EPI, ventiladors mecànics, tests d’antígens... va ser brutal! No ha tingut dilemes ètics per aconseguir material sanitari? No hem accedit mai al mercat negre. Ni amb això, ni amb les vacunes, que també se n’ha parlat. No ho hem fet perquè no tens garanties del producte. Això s’ha produït en l’àmbit de grans estats que han acaparat el que era per als estats més petits. I que t’ho han pres pel camí. Això ens ha passat a nosaltres, i no puc dir cap a quin estat ha anat, i a molts més països. Pot posar exemples? Ens va passar amb uns ventiladors mecànics que vam comprar amb Espa­nya i amb uns tests d’antígens que vam comprar a través d’Holanda. Però, per sort, en els dos casos vam recuperar els diners.