La vida et posa a prova

Càncer. Qui no ha sentit mai a parlar d’aquesta malaltia mundialment coneguda? Malgrat que la majoria de la població coneix de la seva existència, la conscienciació sobre aquesta afecció segueix sent minsa, tot i que les persones que l’han patit i l’han superat treballen intensament en la divulgació i la necessitat de realitzar proves per prevenir el seu desenvolupament en un estadi greu. L’afecció arriba sense avisar i canvia la vida de qui la pateix. Existeixen moltes tipologies de càncer, no és només una sola malaltia, i a pesar que les diverses afectacions poden tenir algunes semblances, totes es diferencien en la manera en què creixen i es propaguen.

Segons afirma l’Organització Mundial de la Salut, almenys un terç de tots els casos de càncer es poden prevenir i aquesta suposa una estratègia per controlar-ne l’aparició. Posant la vista en el darrer any, la malaltia va afectar un total de 19,3 milions de persones arreu del món, de les quals es va cobrar deu milions de vides. Amb aquestes xifres, el càncer suposa la segona causa de mort al món, superada només per la cardiopatia isquèmica o afecció coronària. Entre les tipologies de la malaltia que causen un major nombre de defuncions hi ha el pulmonar, l’hepàtic, el colorectal, el gàstric i el mamari.

A Andorra, l’associació Assandca té com a objectiu principal ajudar a fer menys dolorós el càncer, millorar la qualitat de vida de les persones i de les famílies afectades, donar-los escalf i pal·liar els problemes derivats de l’afecció. Per establir aquesta fita, duen a terme diferents accions de suport i acompanyament a través dels voluntaris de l’entitat, així com accions de conscienciació i divulgació per donar a conèixer el càncer i tot el que l’envolta, i com afecta el malalt i els seus familiars.

Ramon Aranda, 60 anys

“Estem al món de pas, s’ha de viure l’instant al màxim, minut a minut”

Una analítica, una prova rutinària és el que va activar totes les alarmes al Ramon Aranda, conegut en el món esportiu per la seva participació en 17 carreres de ciclisme Titan Desert. A través de diverses comprovacions més, li van detectar a principis del 2020 dos tumors a la pròstata, just en el moment en què va irrompre la pandèmia a Andorra. “El càncer s’havia de confirmar a través d’una biòpsia, però amb el coronavirus aquesta no es considerava urgent”, recorda. A més, manifesta que els metges estaven dedicats al 100% als malalts de Covid i no podia contactar ni amb l’uròleg ni amb el doctor de capçalera. “Van passar diverses setmanes, que per a mi es van convertir en una eternitat plena d’incerteses i temors, fins que el doctor Manuel Pereiro es va posar en contacte amb mi. Gràcies”, explica.

La prova diagnòstica va confirmar els seus pitjors malsons, “tenia dos tumors malignes a la pròstata, els quals s’havien d’eliminar al més aviat possible”. El Ramon comenta que la situació de confinament poblacional que es vivia en aquell moment va endurir la malaltia. “Només la meva dona i el metge sabien la situació, no podia compartir l’angoixa amb els meus familiars”, exposa. I assenyala que en vista de les possibilitats de tractament que tenia, quimioteràpia o operació, “vaig decidir posar-me a la llista d’espera perquè em traguessin els tumors i la pròstata quirúrgicament”.

“Encara érem dins els complicats confinaments de la primera onada i la data de l’operació apuntava lluny”, diu. Els dubtes i la incertesa ennuvolaven la ment del Ramon, que “tenia massa temps per menjar-me el coco”, pensant si en aquell temps d’espera el càncer s’hauria propagat per la resta del cos o si podria arribar a veure els seus nets. “El temps corria en contra meva i les nits en blanc eren el pa de cada dia”, afirma. Sortosament, una llum es va encendre al seu camí i el van operar al juny, coincidint amb el període de relaxació del confiament. La recuperació de la intervenció “va ser molt lenta”, però “soc tossut i a poc a poc em vaig anar recuperant” i finalment va poder realitzar la seva dissetena Titan Desert.

Al Ramon el càncer li va canviar radicalment la constitució de la vida i la manera de prendre-se-la. “Ara visc intensament. Estem al món de pas, s’ha de viure l’instant al màxim, minut a minut, sense deixar escapar cap oportunitat”, conclou.

Liliana Araujo, 43 anys

“És trist haver de viure una mala experiència per valorar les coses”

Càncer de mama i per partida doble. La vivència de la Liliana Araujo és colpidora. La primera vegada que li van detectar un tumor maligne a la mamella tenia 31 anys, “el vaig descobrir mentre em dutxava i realitzava la revisió periòdica”, ja que l’afectació és genètica i tenia un percentatge molt alt de patir la malaltia. “Va ser molt dur, tenia por de morir perquè un mes abans havia traspassat una cosina de Portugal pel càncer”, explica. Després de realitzar les proves de rigor, la van operar i va iniciar la quimioteràpia, “quan em va començar a caure el pèl i el meu estat anímic en concordança”. La Liliana rememora que va lluitar i sobreviure al primer càncer perquè volia ser mare i formar una família amb la seva parella.

Les seves esperances van caure en un pou buit quan al cap de quatre anys li van detectar l’afecció a l’altra mama. “Totes les dones de la meva família que han repetit el càncer han mort, i ho vaig passar molt malament” exposa. I comenta que el fet de no saber si podria tornar a superar la malaltia “em va fer viure la vida al màxim, minut a minut, al costat de la meva família. Ho feia per ells i per mi”. “És trist haver de viure una mala experiència per valorar les coses”, ressalta. El segon càncer va acabar de canviar la vida a la Liliana, ja que després de la intervenció i el tractament posterior, “em va venir la menopausa i el meu somni de ser mare es va esfumar”. Per sort, “tinc la meva família, que mai m’han deixat de costat”.

Ara, quatre anys després, la Liliana torna a tenir por d’haver de passar per una altra experiència, ja que a banda del càncer de mama, les dones de la seva família també pateixen el d’ovaris. Però, assevera que té “moltes ganes de viure, i encara que em torni a tocar seguiré lluitant per viure”.

Francisco Guzman Muñoz. 60 anys

“Ara he de fer-me a la idea que potser no recuperaré la meva veu natural”

Esportista, treballador i un gran amant de la muntanya. La notícia li va arribar el gener del 2019, quan mentre treballava va començar a notar que la veu se li apagava, que li anava i li venia, la qual cosa finalment es va transformar en una afonia constant. El Francisco Muñoz, de 60 anys, va patir càncer de cordes vocals. “En un primer moment els metges em deien que no era res, però després d’insistir em van enviar a l’otorrino i em van detectar l’afectació”, explica. I relata que malgrat que en cap moment hauria esperat la notícia, en el moment en què va entrar a la consulta del doctor i li va veure la cara, “em vaig esperar el pitjor i no vaig fallar”.

El Francisco assenyala que la notícia li va venir “com un tret” i detalla que el seu refugi va ser “Déu”. “Sempre penses que algun dia et pot arribar a passar a tu, però quan arriba el moment, t’ensorres. Em recolzava en Déu, primer li demanava que em salvés, però al final volia que se m’emportés amb ell per deixar de patir”, recorda. Quan va començar a seguir el tractament de radiologia, el seu cos i la seva ment encara es van debilitar més. “29 sessions de ràdio, va arribar un punt en què em vaig afeblir tant que em van haver d’ingressar deu dies a l’hospital”, exposa.

Sortosament, el Francisco va poder superar el càncer “gràcies al suport de la meva parella, qui no em va deixar de banda en cap moment, i l’ajuda d’Assandca, que m’animaven a tirar endavant”. Tot i haver superat una prova de vida, ara s’enfronta a una prova de foc, per la qual ha d’assimilar que la seva veu ja no és ni podrà ser com era abans. “Ara he de fer-me a la idea que potser no recuperaré la meva veu natural mai més perquè la corda on tenia el tumor ja no pot treballar com ho feia abans”, manifesta.

Samuel Minguez. 18 anys

“Abans que et donin la notícia has d’intentar assimilar el pitjor”

A la flor de la vida. El Samuel Minguez, de 18 anys, va patir càncer d’ossos quan en tenia 16, en plena adolescència. Explica que va començar a tenir dolor mentre estava de vacances i en un primer moment “em van dir que tenia tendinitis, però el dolor no cessava”. Llavors li van diagnosticar un osteosarcoma al genoll i el van operar per extreure-li. “El metge de capçalera creia que acabaria perdent la cama, però per sort va sortir molt bé”, afirma la mare del jove.

Tot i la bona notícia, l’alegria no va durar gaire. Al cap de sis mesos li van diagnosticar metàstasi en un pulmó. “Quan vaig recaure vaig sentir ràbia, inseguretat. Ho vaig viure pitjor que la primera vegada, pensava que ja s’havia acabat”, indica el Samuel. La intervenció quirúrgica també va sortir bé i ara el jove es troba en procés de revisió per verificar i prevenir l’aparició de més tumors. El Samuel manifesta que el fet d’haver patit la malaltia li ha canviat la vida. “Ara aprofito més cada moment, fer coses que realment m’omplin i m’aportin vida”, assenyala. I puntualitza que malgrat que la por a recaure “sempre hi és”, el més important és gaudir el dia a dia i acceptar la situació.

“El pensament és molt important, abans que et donin la notícia has d’intentar assimilar que pot haver passat el pitjor. A vegades és així i altres no, però mentalment et dona un cop de mà per assimilar-ho”, destaca. A més, la seva mare apunta que la valentia d’en Samuel “va ser un dels pilars que em va ajudar a ajudar-lo”.