Lluitar constantment

Les discapacitats invisibles tenen una doble lluita, sovint el que no es veu sembla que no existeix.” Així defineix la presidenta de l’Associació d’Afectats d’Autisme d’Andorra (Autea), Inés Martí, la lluita constant que implica conviure amb un trastorn de l’espectre autista (TEA). Les persones diagnosticades viuran tota la vida amb aquesta condició, la qual implica dificultats significatives en moltes àrees, i una de les més destacables i menys tractada és l’arribada a la vida adulta de les persones amb autisme. Aquest és el cas d’en Javier Cestero i en Pedro Moreno, dos joves de 20 i 18 anys respectivament que actualment cursen un cicle de microinformàtica al centre de Formació Professional d’Aixovall, a Sant Julià de Lòria.

En Javier explica que tot i que finalment i gràcies al seu esforç es va treure el graduat en segona ensenyança i Batxillerat, al principi ho va passar molt malament i es va veure obligat a canviar de centre escolar perquè no el tractaven bé i des de la direcció li recomanaven deixar els estudis, ja que “no tenia les capacitats”. “Primer estudiava a l’escola andorrana de Santa Coloma, però em feien assetjament escolar i em vaig canviar a l’andorrana d’Ordino, on tot va canviar i m’hi vaig sentir molt còmode”, afirma. La seva mare, l’Anna Maria Salas, manifesta que va ser “una sort” que en Javier pogués anar a Ordino i exposa que la directora del centre “dona un suport íntegre a tots els alumnes i a les seves famílies” fins al punt que “alguna vegada que el meu fill ha patit una crisi ella ha deixat la seva feina per quedar-se amb ell per evitar que jo perdés hores de feina”. “A Ordino té amics, companys, gent que se l’estima, igual que la família, que malgrat no entenen moltes coses mai el deixen de costat”, diu.

Actualment en Javier viu sol en un pis a través del programa vida independent. “Em faig el dinar, rento la roba, frego els plats”, comenta. I l’Anna assenyala que gràcies a aquest programa el seu fill ha canviat, “necessita viure sol i tenir la seva pròpia autonomia”. A més a més, una de les seves passions és el dibuix, la creativitat, i té un somni, poder arribar a crear el seu propi còmic, per la qual cosa li agradaria poder “estudiar a la universitat alguna carrera relacionada amb el disseny i la il·lustració”.

Com amb totes les persones que pateixen la condició, la història d’en Pedro i la situació és diferent de la d’en Javier. Va arribar a Andorra amb la seva família quan tenia 16 anys i va començar els seus estudis de Batxillerat a l’escola María Moliner, on tenia previst treure’s el Batxillerat en ciències. La seva mare, la Vegoña Gallego, explica que els mestres la van reunir al centre escolar i li van dir que el Pedro no podria aprovar els estudis i que havia d’anar a fer un cicle de Formació Professional. “Els vaig dir que no, que jo no li diria al meu fill que no podia fer alguna cosa. Ells sabien de la seva condició, però no l’ajudaven, semblava que només li posessin bastons a les rodes”, apunta. Finalment, “jo mateix vaig veure que no podia amb el Batxillerat, encara que m’hi esforcés molt, i vaig passar a FP”, exposa el Pedro.

L’objectiu d’en Pedro és arribar a ser programador informàtic i també “m’agradaria fer una sèrie animada”. “M’agrada molt dibuixar i voldria crear un anime que trenqués els tòpics d’aquesta modalitat d’audiovisual”, afirma. Per poder aconseguir el seu objectiu, ambdós joves necessiten sortir d’Andorra, ja que el país no ofereix aquesta possibilitat d’estudis, però no és tan fàcil. Tenen grans capacitats per desenvolupar allò que els hi agrada, però encara avui en dia manquen recursos per donar oportunitats a les persones que tiren endavant amb esforç tot i patir autisme.