Consternació per la mort de Bonaventura Adellach

L’any 2008 l’entitat Àgora Cultural lliurava un dels seus premis a Bonaventura Adellach i Baró “per la seva contribució científica al coneixement de la geografia física i humana d’Andorra, per la realització del Diccionari geogràfic, pel desenvolupament cartogràfic modern i per l’aportació de projectes per a unes comunicacions i un urbanisme més convenients durant la dècada del 1970 i sobre el calendari solar, les carrerades ramaderes i els camins d’Anníbal en els darrers anys”. Un apunt que constata la petjada d’aquest ordinenc, enginyer i llicenciat en matemàtiques i en físiques que va morir ahir a França als 93 anys i que també va participar en la política (va ser conseller general entre el 1974 i el 1978) i va reflexionar-hi en una de les seves múltiples publicacions, Pels camins pedregosos de la política (1979). Ahir el cap de Govern Xavier Espot i l’excap de Govern Toni Martí coincidien a qualificar-lo a través de les xarxes socials d’home “visionari”. També es va sumar a les mostres de condol la consellera general del PS, Susanna Vela, que el va destacar com a “científic honest i respectuós”.

Bonaventura Adellach es va formar a França i també va treballar-hi. Al Principat va dirigir els serveis de Treballs Públics del Govern des dels quals va contribuir a la modernització de la xarxa viària, amb l’ampliació de les carreteres fora dels pobles, les anomenades zones C, que van derivar en la millora de la carretera del port d’Envalira, per exemple. També, tal com recordava Ramon Ganyet (amb qui va compartir diferents publicacions) en l’article que li va dedicar a la revista Àgora Cultural, des d’aquells serveis es van controlar les obres dels primers equipaments de les estacions d’esquí de Pal i d’Arcalís. Sobre el camp de neu ordinenc les memòries polítiques de Josep Maria Mas Pons recollien una anècdota que el seu autor, Albert Roig, va recordar en un article d’opinió al Diari fa uns anys. Bonaventura Adellach va portar fins a Arcalís diferents membres del Consell per explicar-los com seria el futur camp de neu i les bones condicions de la zona per a la pràctica de l’esquí tot advertint-los, però, que “per tirar-les endavant i que funcionessin ens faltaria trobar un Viladomat que s’ocupés de l’estació”. Un advertiment clarament premonitori.

Arcalís, la muntanya solar

Les darreres publicacions de Bonaventura Adellach van ser El Pic d’Arcalís, la Muntanya Solar. Un calendari natural (2004) i La muntanya solar. El calendari primitiu català. Els camins d’Anníbal (2007) que va compartir amb el fotògraf Jaume Riba, que va treballar amb ell, i que ahir va recordar-lo emocionat: “Érem molt amics, pujàvem molt sovint al pic d’Arcalís, a vegades de nit. Tenia una lectura del cel impressionant, la seva intel·ligència a nivell matemàtic sobrepassava la de la normalitat, tots els càlculs solars els feia manualment i mai va fallar”. Els que el coneixien també n’han destacat el respecte per la natura i la defensa d’un urbanisme ordenat.